3.1.10

comença la dansa

La lluna venia, la lluna rodava,
la lluna d’avui serà lluna blava:
la lluna fa el ple, segona vegada.
Desembre lunar, desembre s’acaba,
un any que se’n va i un altre fa entrada:
la vida també comença manyaga,
però quan es fon no hi ha retornada.
La lluna, que ho veu, fa trista la cara.

Olga Xirinacs: “Lluna d’avui”


No sabria dir amb precisió quina hora devia ser la de la matinada de l’u de gener d’aquest any tot just acabat de començar, però el cel era serè i les veus del carrer estret del nord on visc –i treballo poc- s’havien esvaït definitivament. Vaig sortir al tarradet a veure aquesta lluna desembral que per segona vegada feia el ple. Per un moment –ja sabeu que aquesta nit de canvi d’any és procliu a aquests tipus de pensaments- vaig imaginar la lluna mirall de la nostra infantesa o de la nostra adolescència, aquella que crèiem que reflectia la imatge i potser el cor de l’altre que també la contemplava en l’hora precisa prèviament acordada. Com que m’he fet gran, no vaig veure cap reflex amic, ni de cap tipus, però no descarto que hi fos i que el meu moderat escepticisme m’impedís la visió. Per si de cas, vaig fer una foto de la lluna que comparteixo amb vosaltres, per si algun dia –una lluna com aquesta no solca el cel cada dia- ens ve bé de fer-la servir de mirall. És el meu regal, desinteressat i no, del nou any, useu-lo lliurement.






















Més tard, tampoc no sabria dir-vos l’hora, el cel es va anar ennuvolant i la lluna, sempre generosa, va cedir el seu protagonisme abans d’amagar-se d’incògnit per acabar de fer el seu volt quotidià. Són tant pomposos els núvols i la lluna tan humil...
















En començar la pluja, vaig témer que la teranyina del fanal del meu carrer estret desaparegués definitivament...























L’aranya, que era tota bonassa, s’entristia entre el fred i la soledat. Una nit, la pluja esqueixà la meravellosa randa dels seus fils subtilíssims.

Josep Carner: Deu rondalles de Jesús infant.


Home de poca fe, em vaig adormir amb la cançó de les gotes sobre la claraboia del sostre de l'habitació. L’endemà, la lluna va tornar a sortir, una mica més tard, certament, i la teranyina continuava al fanal. L’aranya –cal que expliqui la seva història? No l’heu llegida ja?- dedueixo que encara no s’havia convertit en estel, però ja estava a punt pel canvi.

P.S. D’aquest cap d’any, només em sap greu no haver trobat les meves sabates de claqué per intentar la dansa que ens proposava la Violette. De tota manera, entenc que el claqué no és el ball que s’esqueia. Procuraré estar més al cas l’any vinent.

9 comentaris:

Montse ha dit...

Comparteixes un bocí de lluna am bi? eh, que ja saps que jo el meu mar el comparteixo!

L'aranya fila al voltant del fanal... que bonic! el Blauet, a la tornada dels canals estava ple de puntes teixides, llàstima que el vent se les va anar emportant!

Francesc Puigcarbó ha dit...

tens raó estava guapa a rebentar la lluna tan blanca que feia basarda.
Jo lo del claquè m'ho pensaria, que tenim una edat i no estem per primfilar meravelles.

Xurri ha dit...

Ostres, quina foto de lluna!!!! (confessa: n'has retallat el fons???) Espectacular. I la dels núvols, ai!! Tú si que saps treure partit de la càmera que tens a les mans :o)
Gràcies per aquests regals esplèndids, agafo la part que em toqui.
Petó

PS ha dit...

M´he guardat les tres fotos, ara.
Ja veus com em carrego de coses boniques cada vegada que et vinc a veure.
Gràcies Pere, ets el meu Rei d´Orient i això que encara no he escrit la carta.

Clidice ha dit...

Caram pere! quines fotos més xules! poc que em podria decidir per una d'elles! per tant me les quedo les tres :) gràcies per ser-hi tu, que jo dormia :)

kika ha dit...

jo també em vaig perdre la lluna d'aquests dies... dormia o mirava cap a una altra banda :-)
gràcies per fer-me-la veure.
totes les fotos són precioses... però la primera... encara ho és més!

Anònim ha dit...

JO TAMBE M'HE GUARDAT LES TEVES FOTOS.UN BONIC REGAL,GRACIES.
JUGANT AMB BCN.

jaka ha dit...

Bona nit !!!
Jo, com que estic a la lluna no la veig mai..... això de la lluna blava ho van explicar el dia de la presentació del llibre va ser molt bonic amb l'acompanyament de la música del Xavier Pié.
M’agrada’t molt les fotos i el post.
Per cert ahir vaig estar una estona amb la Blanca i el Francesc son encantadors em van fer una visita molt guai !!!

Em sembla que ja et vaig felicitar però per si de cas: Bon any 2010 !!!

Fins aviat,

miquel ha dit...

És clar que la comparteixo, Arare; aquesta és la funció de la lluna.

Potser tens raó, Francesc, millor que no trobés les sabates, però...

Va, xurri, (sí, només he deixat la protagonista)les teves fotos sí que són boniques.
Agafa, agafa.
petó

Com m'afalagues, PS. En fi, tu escriu, que faré el que podré :-)
(dia lletjot aquest del primer mercat de l'any)

Com que dormies, Clidice!
Si ho sé et vinc a despertar.

Però, kika, mira que no mirar el cel!
Gràcies pels ànims fotogràfics.

Gràcies a tu per passar a agafar-lo, joganera.

M'ho crec i no, jaka, que estiguis sempre a la lluna. Més aviat penso que sempre estàs atenta a tot el que t'envolta.
Suposo que la Blanca ja me'n donarà notícia (al Francesc encara no el conec)
Repeteixo els meus bons desitjos pel 2010.