llum de la meva vida (dos esborranys i un projecte)

1r esborrany

Fa més de quinze anys –potser vint i tot- que vaig comprar un llum de peu d’esquelet metàl·lic daurat i múltiples possibilitats de gir en una botiga del Portal de l’Àngel, just al principi, on posteriorment hi va haver un establiment del Coronel Tapioca, desaparegut misteriosament –ja se sap que els aventurers no poden parar quiets- i substituït no fa gaire per una botiga de roba Sprit que suposo que no freqüentaré. Vaig tenir el llum, acabat en una pantalla d’un beix clar o color os erosionat per la pluja (ja sabeu com m’embolico amb els colors), al costat del sofà fins que un dia va deixar de respondre i el vaig substituir per un llum més modern comprat a abelux, al carrer Jonqueres cantonada Trafalgar.

Més endavant, vaig portar el primer llum a reparar i, després de buscar-li una pantalla nova, me’l vaig emportar al costat de la taula on treballo –és un dir-, que sempre està coberta de llibres, llibretes, carpetes i papers diversos. D’aquesta manera vaig aconseguir guanyar l’espai que m’hagués ocupat la base d’un llum d’escriptori. Després de dos contratemps menors el llum va entrar –qui ho sap?- en un coma irreversible i els substituts provisionals que corrien per casa em resultaven insatisfactoris de manera que vaig tornar a abelux amb l’esperança de trobar un llum nou per a la taula. Em vaig decantar per un artefacte platejat –potser més aviat color plom- dels que es collen en un lateral de la taula, si és que la taula té un voladís que ho permet. De moment em sento plenament satisfet i desitjo, més que espero, que la novetat em duri molt de temps. Potser la bombeta, de baixa intensitat i llum freda, és el que no m’acaba de convèncer, però això té fàcil solució.


2n esborrany

No tinc gaires esperances que em tornin a deixar el llum vell en condicions i necessito un resplendor adequat per poder treballar, així que baixo a abelux per veure què puc trobar.

Demano al taulell de la primera planta on puc trobar els llums d’escriptori, de despatx, de taula d’estudi (o com es diguin). M’indiquen que a la tercera planta. Pujo a peu després de detenir-me una estona en els altres pisos per si de cas, i perquè sempre m’han fascinat els dissenys dels llums, alguns espectacularment funcionals i d’altres absolutament contraris a la seva funció. A la tercera planta una dependenta atén una noia i la seva mare. Han descartat altres llums i dubten entre dos models de mida insignificant, l’un de color verd poma i l’altre de color taronja que a mi em semblen apropiats per una tauleta de nit. La noia pregunta quin li anirà millor per estudiar i la dependenta li suggereix que el verd és més bonic. Mare i filla estan d’acord i totes tres se’n van amb la brillant adquisició.

Em quedo sol i tinc temps de mirar i remirar, de tombar pantalles per veure la potència admesa, de sospesar bases, d’examinar la flexibilitat dels aparells, de calcular la solidesa dels materials, d’imaginar possibles complicacions... Em decideixo per dos models molt semblants, asseguraria que idèntics. No tinc clar si vull la versió amb base de sobretaula o la que es colla al lateral. Finalment, la dependenta torna i, després d’exposar-li uns dubtes menors, em decideixo pel model que va amb cargol, que no està exposat. No els en queda cap. No m’importa, trio el de disseny italià que no sabria distingir de l’altre. La noia sembla satisfeta:
-Ha fet una bona elecció. Aquest llum li durarà tota la vida.
-Vol dir? No li sembla que en un moment o altre alguna cosa fallarà, ni que sigui l’interruptor, o un fil que cremarà o es desenganxarà, o potser es trencarà una molla -no vull insistir amb altres possibles desgràcies.
-És una làmpara molt forta, un disseny clàssic, no en tenim queixes- rebla la noia.
No continuo la conversa, li faig un somriure i agafem l’ascensor per anar a la planta baixa. Pago a la caixa mentre m’embolica l’aparell. Torno a casa amb el metro: tres parades. Desembalo i munto. Perfecte, la taula i les lletres tornen a tenir vida.

Per dintre, però, continuo pensant si quan la dependenta em deia que el llum era per a tota la vida és referia realment a les qualitats de l’aparell o pensava en mi. Asseguraria que mentre parlava m’anava avaluant i movia el cap lentament amb una commiseració a penes dissimulada.

















projecte d'esborrany