13.1.10

llum de la meva vida (dos esborranys i un projecte)

1r esborrany

Fa més de quinze anys –potser vint i tot- que vaig comprar un llum de peu d’esquelet metàl·lic daurat i múltiples possibilitats de gir en una botiga del Portal de l’Àngel, just al principi, on posteriorment hi va haver un establiment del Coronel Tapioca, desaparegut misteriosament –ja se sap que els aventurers no poden parar quiets- i substituït no fa gaire per una botiga de roba Sprit que suposo que no freqüentaré. Vaig tenir el llum, acabat en una pantalla d’un beix clar o color os erosionat per la pluja (ja sabeu com m’embolico amb els colors), al costat del sofà fins que un dia va deixar de respondre i el vaig substituir per un llum més modern comprat a abelux, al carrer Jonqueres cantonada Trafalgar.

Més endavant, vaig portar el primer llum a reparar i, després de buscar-li una pantalla nova, me’l vaig emportar al costat de la taula on treballo –és un dir-, que sempre està coberta de llibres, llibretes, carpetes i papers diversos. D’aquesta manera vaig aconseguir guanyar l’espai que m’hagués ocupat la base d’un llum d’escriptori. Després de dos contratemps menors el llum va entrar –qui ho sap?- en un coma irreversible i els substituts provisionals que corrien per casa em resultaven insatisfactoris de manera que vaig tornar a abelux amb l’esperança de trobar un llum nou per a la taula. Em vaig decantar per un artefacte platejat –potser més aviat color plom- dels que es collen en un lateral de la taula, si és que la taula té un voladís que ho permet. De moment em sento plenament satisfet i desitjo, més que espero, que la novetat em duri molt de temps. Potser la bombeta, de baixa intensitat i llum freda, és el que no m’acaba de convèncer, però això té fàcil solució.


2n esborrany

No tinc gaires esperances que em tornin a deixar el llum vell en condicions i necessito un resplendor adequat per poder treballar, així que baixo a abelux per veure què puc trobar.

Demano al taulell de la primera planta on puc trobar els llums d’escriptori, de despatx, de taula d’estudi (o com es diguin). M’indiquen que a la tercera planta. Pujo a peu després de detenir-me una estona en els altres pisos per si de cas, i perquè sempre m’han fascinat els dissenys dels llums, alguns espectacularment funcionals i d’altres absolutament contraris a la seva funció. A la tercera planta una dependenta atén una noia i la seva mare. Han descartat altres llums i dubten entre dos models de mida insignificant, l’un de color verd poma i l’altre de color taronja que a mi em semblen apropiats per una tauleta de nit. La noia pregunta quin li anirà millor per estudiar i la dependenta li suggereix que el verd és més bonic. Mare i filla estan d’acord i totes tres se’n van amb la brillant adquisició.

Em quedo sol i tinc temps de mirar i remirar, de tombar pantalles per veure la potència admesa, de sospesar bases, d’examinar la flexibilitat dels aparells, de calcular la solidesa dels materials, d’imaginar possibles complicacions... Em decideixo per dos models molt semblants, asseguraria que idèntics. No tinc clar si vull la versió amb base de sobretaula o la que es colla al lateral. Finalment, la dependenta torna i, després d’exposar-li uns dubtes menors, em decideixo pel model que va amb cargol, que no està exposat. No els en queda cap. No m’importa, trio el de disseny italià que no sabria distingir de l’altre. La noia sembla satisfeta:
-Ha fet una bona elecció. Aquest llum li durarà tota la vida.
-Vol dir? No li sembla que en un moment o altre alguna cosa fallarà, ni que sigui l’interruptor, o un fil que cremarà o es desenganxarà, o potser es trencarà una molla -no vull insistir amb altres possibles desgràcies.
-És una làmpara molt forta, un disseny clàssic, no en tenim queixes- rebla la noia.
No continuo la conversa, li faig un somriure i agafem l’ascensor per anar a la planta baixa. Pago a la caixa mentre m’embolica l’aparell. Torno a casa amb el metro: tres parades. Desembalo i munto. Perfecte, la taula i les lletres tornen a tenir vida.

Per dintre, però, continuo pensant si quan la dependenta em deia que el llum era per a tota la vida és referia realment a les qualitats de l’aparell o pensava en mi. Asseguraria que mentre parlava m’anava avaluant i movia el cap lentament amb una commiseració a penes dissimulada.

















projecte d'esborrany

17 comentaris:

kika ha dit...

t'he de confessar que degut al teu comentari anterior m'he llegit aquest post fent un esforç d'anar a poc a poc... i ha estat fantàstic.
primer no em podia aguantar les ganes de dir-te que no llencessis la llum vella! que canviessis el fil, fessis alguna cosa per fer-la sobreviure.
m'he aguantat i he seguit llegint. al final he esclatat en una gran rialla...boníssim!
pero la llum nova no m'agrada... segur que la vella tenia més encant! :-)

kika ha dit...

i també he escoltat la rosor... i me'n vaig a dormir amb aquesta cançó! :-)

Júlia ha dit...

Trobo super-soso el Carreras, i si el comparo amb el Vendrell cantant el mateix encara em fa més angúnia avorrida...

Quan menys duren les coses més et diuen que són per tota la vida. No sé si als joves també els fan aquesta propaganda.

Més enllà del tema i de la , les botigues de llums (no de làmpades) sempre m'han agradat molt, enyoro aquella de la Plaça del Pi, tan xula.

Montse ha dit...

A mi em fascinen les botigues de llums (que no de làmpades, que diu la Júlia) ja veus que em conformo amb poqueta cosa... estels de pacotilla que il·luminen locals, de vegades impersonals... però no em vull estendre parlant de fascinacions llumíniques sinó dir-te que el flexo (com es diu, en català?) que has comprat és dels que duuren, i duuuuuuren, i duuuuuuuren... com el meu, que fa mitja vida que el tinc i que espero que duri l'altra mitja... només cal anar-li canviant la bombeta de tant en tant i ara ni això, que aquestes de llum freda (fred?) són de mooooooooolt llarga duració!

Em passa el mateix que a la Júlia, amb el Carreras, però la cançó sempre ha estat preciosa! gràcies per compartir-la amb nosaltres aquest matí fred de dimecres.

Clidice ha dit...

Jo, com la Júlia, no li trobo el què al senyor Carreras, mira :( i sóc dels teus, d'anar a cases de llums i quedar-me fascinada durant hores, i si parlem de ferreteries ja cal que m'endugui la motxilla amb el sac i la carmanyola :)

Dues bones aproximacions :)

Francesc Puigcarbó ha dit...

El Carreras es més sonso que en Montilla, quan al llum, jo vaig seguir el mateix procès, tenia un meravellós llum de peu comprat als encants per 5 euros que funcionava a les mil maravells, amb un llum gran fixe i un altre més petitó movible, però es vadefuncionar i en passar a millor vida ( avui en dia ja no es repara res) me'n vaig comprar un d'aquests flexible que s'enganxa al lateral de la tauleta de l'ordinador, però ja no és el mateix, atès aquell, el dels encants en tenir llum directa i indirecta per llegir anava molt bé, en canvi l'actual tot i ser flexible, l'has de girar i ja no és el mateix. Ai! com l'enyoro el meu vell i tronat llum de peu....

cidoGalvao ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
cidoGalvao ha dit...

De vegades la missatge s’amaga en el interstici del text, interlineal. Però n’hi ha perquè sentir-hi por, si més no en el cas que la dependenta sigui docte en la disciplina de Groucho Marx. Cas que avui es tracta gairebé d’una unanimitat udolant i, amb això vull dir que n’hi ha que sentir la por doblement. En fet és què, la unanimitat hi ha seguda sempre perillosa, molt més que les ganes d’ésser-hi oracular. Així que canvií de lluminària, no pel aspecte de carcanada pertanyut a un robot, a menjar-te amb els ulls; ell mateix que algú cuc sulfúric l’hi ha menjat el plàstic que un dia l’hi va servir de pell i carn. Sí, no per això, encara que ella la lluminària saps, l’hi he trobada, diguem-ne... però canvií per allò d’en Grouxo.

Montse ha dit...

digueu-me rara, però no entenc res del que diu cido Galvao! ÔÔ

potser em cal anar a berenar, el meu cervellet no carbura, aideumeu!

Montse ha dit...

Aaaaaaaara ho enteeeeenc! he anat al seu blog... vaaaaaaaaal (perdona, CidoGalvao) és de Sao Paulo! (Arare, fes-t'ho mirar)

:)

jaka ha dit...

Pere, has fet una bona compra, una llum molt bonica, disseny del anys 70, model “Arma” i fabricada per “Metalarte”, ja es un clàssic i de molt bona qualitat, ara no recordo el nom del disenyador, però em sembla que fins hi tot va tenir un premi de “Adifad”, sinó es l’autentica potser sigui una copia, encara que no ho crec.
Jo la he tinguda en diferents taules d’estudi, en diferents colors i en diferents cases m’he canviat bastants vegades i quasi sempre la casa la veníem amb mobles. M’encanta aquest llum.

Quin rotllo... perdó,
;)

miquel ha dit...

No la llançaré, kika, però la experiència em diu que la reparació del meu manetes habitual pots ser llarga perquè sempre té molta feina.
Per altra banda, a casa hi ha tanta acumulació d'objectes que algun dia caldrà fer un pensament dràstic.
Ah, a mi m'exalta el nou i m'enamora el vell (i viceversa).
Que tal els somnis després d'escoltar Rosó?

Tens raó, Julià. Vaig estar a punt de posar la de Kraus (curiosa); en canvi en cap moment se'm va acudir penjar la de la Rossell.
La de la plaça i la del carrer...

M'agrada que t'ho hagis passat bé amb la cançó, Arare, encara que sigui la d'en Carreras.
Sobre el llum, cada any per aquesta data aniré explicant el seu estat; espero que em sobreviurà.
A mi, ja ho veus, també m'agraden la llum... i les ombres.


Gràcies, Clidice.
Oh, les ferreteries! Sempre surto com a mínim amb un tornavís model nou que indefectiblement acabaré perdent.

Com pot canviar la vida, Francesc, un llum qualsevol que un acaba convertint en preferit i insustituïble. Jo, de moment, estic content amb el nou i espero recuperar el vell; ara, no sé si després es barallaran.

M'espantes, Cidao! Tu creus que finalment el llum se m'acabarà cruspint?
Jo la veritat, vaig veure bones qualitats d'oracle en la dependenta, però ja saps que els oracles, fins i tot els bons, són més aviat críptics o propensos a l'equívoc. En fi, ja es vurà.

Ei, Arare, Cidao és un vell amic, gairebé del principi dels temps blocaires i un filòsof important.

És una còpia italiana, jaka. La genuïna, a la qual et refereixes, no la tenien en la versió que em vaig quedar (de fet, hi havia tres models d'empreses diferents pràcticament iguals)
Espero que tot i no ser la "bona" funcioni com l'original. La dependenta, ja ho has vist, m'ho va assegurar.

cidoGalvao ha dit...

U,sí ho crec gairebé desmesuradament i involuntàriament.
Dos, on eren les qualitats oracleanes que has vist, amunt, al mig o cap dalt. Fent a Columbo diria que la dependenta disfressada d'oracle hi ha tingut participació fonamental en això... sia un delicte, encara que no hi arribi, fins ara es tracta només d’una malifeta estètica. Jalat pel llum?
- Ah! Oracle! Només una cosa.
- Quina, Inspector, Vull ajudar-li.
- Qui hi ha tancat el llum?

Júlia ha dit...

Uf, ho sento pels fans, però amb la Rossell encara pitjor, no m'ha agradat mai. Una bona veu no ho és tot ni de bon tros.

kika ha dit...

jo em pensava que el manetes eres tu!
:-)
després del carreras, vaig dormir com un sòc! :-D

Montse ha dit...

La Rossell? qui l'ha anomenat? Vade retroooooooooooooo!!!!

miquel ha dit...

Sóc innocent, amic!

Pobra Rossell, que us ha fet? Per què no admireu el seu vol?

Sóc un negat absolut en matèria manual, kika.
Segur que vas dormir tota la nit amb un somriure :-)