romàntics d'ara

Llegia el darrer dia d'agost un article de Puigverd. En deixo una fragments (“La Vanguardia” continua sent castellana a Internet):



La protección de la infancia es quizá la más clara conquista ética de nuestro tiempo. [...] Pero el progreso siempre tiene dos caras: la idealización de los niños en nuestras sociedades ha derivado en corrupción.


[...]


Consentidos, regalados y adulados, los niños se están convirtiendo en pequeños monstruos inapetentes. Lo tienen todo. Incluso los padres que intentan no sobreproteger a sus retoños organizan la vida familiar en torno al eje infantil.


[...]


Tocan el balón como un profesional. Pero no ríen. Sudan, luchan, sufren. El juego se ha convertido en una asignatura. A los niños, nada les negamos: incluso el padre más severo los mima. Pero les hemos robado el mayor tesoro: la libertad, el instinto, el juego por el juego. Ciertamente, antes los niños estaban muy controlados. Pero nadie les discutía el patio, que era de los niños, como lo eran las vacaciones de verano. Desde que los adultos planifican el ocio de los niños, la infancia ha desaparecido. Desde que un entrenador decide quién juega, desde que los monitores ponen horario y orden a las vacaciones, la patria de la infancia ha desaparecido. Los niños crecen ahora como pollos de granja. Les negamos la aventura, el riesgo, la caída, la pelea. Controlados desde la cuna, ¿qué espacio tienen para construir sus secretos o desarrollar el instinto? Con los años, la broma se confirma: se alarga la infancia, hiperprotegida; pero la felicidad infantil desaparece.
 
 
Darrerament -tot és cíclic- tornen a aparèixer opinions sobre l'educació dels nens, sobre com els consenten els pares, etc. En fi, el que diu Puigverd que és pot llegir sencer aquí. La cosa ve de lluny, no és cap novetat i, més enllà de les constatacions que fa l'articulista, hi ha uns motius que seria inacabable i presumptuós per part meua d'intentar analitzar i encara més d'intentar donar solucions que no existeixen perquè els fets pertanyen a un tipus de societat que és la que hi ha. Una societat complexa que al mateix temps que dóna llibertat la restringeix, que globalitza i atomitza, amb poques capes intermèdies, que estimula la cerca exterior i al mateix temps diu que la salvació es troba en cercles restringits, de vegades només en la família o potser en una perversió que cada cop ens creiem més o ens veiem abocats a acceptar, en el mateix individu que, si hi ha sort, es perllonga o s'emmiralla en algú altre.

Puigverd té raó en la lectura simplificada que jo en faig: els nens (a vegades els adolescents i els joves -fins quan s'és jove actualment?) solen estar sobreprotegits pels pares i cada vegada són més nens perquè en darrer terme els pares -i qui si vulgui afegir- responen de les seves accions, les assimilen, les justifiquen, les defensen, però, paradoxalment, els nens cada vegada ho són menys perquè les perspectives dels pares envers sons fills cada vegada són més exigents.

Jo, que ja sabeu que m'interesso per les múltiples manifestacions i conceptes del temps, crec que el pitjor que es fa amb els nens ( posem que els nens ho són fins als nou, deu, onze anys) és voler-los capficar en la existència del temps que es compta, que es mesura, que es controla, del temps del rellotge. Els nens, mentre són nens, només han de conèixer el temps del dia i la nit, del fred i la calor, de la pluja i el vent. Quan els nens comencen a conèixer el temps que mesuren els adults deixen de ser nens, i aquesta és la primera corrupció que ja fa anys que dura, després vénen totes les altres, les que diu Puigverd i que també tenen a veure amb el temps.

Ahir la finalitat era una altra, avui aprofito el poema de Wordswoth, el seu principi, per explicar el que vull dir. No veig cap altra explicació. Seria desitjable que els adults del futur recordessin que hi va haver un temps que ja no saben veure, i si no confonen aulet amb oulet, és que el camí és bo. Ja ho sé, sóc un romàntic. Avui, tothom, desgraciadament, és romàntic.

Era un temps que les prades, l'aulet i el rierol,
la terra i les senzilles
coses que es veuen, em semblaven rics
de resplendor celestes,
amb la frescor i la glòria d'algun somni.
Però ara no és com fou antany,
i onsevulla que em giri,
de nit o bé de dia, aquelles coses
que veia en altra temps, ja no sé veure.

 William Wordswoth: “Clarianes d'immortalitat en els records de la primera infantesa” (primera estrofa). Traducció de Marià Manent. De Benvingudes la joia i la tristesa. Poemes del romanticisme anglès. Barcelona, Editorial Alpha, 2011.