3.9.11

romàntics d'ara

Llegia el darrer dia d'agost un article de Puigverd. En deixo una fragments (“La Vanguardia” continua sent castellana a Internet):



La protección de la infancia es quizá la más clara conquista ética de nuestro tiempo. [...] Pero el progreso siempre tiene dos caras: la idealización de los niños en nuestras sociedades ha derivado en corrupción.


[...]


Consentidos, regalados y adulados, los niños se están convirtiendo en pequeños monstruos inapetentes. Lo tienen todo. Incluso los padres que intentan no sobreproteger a sus retoños organizan la vida familiar en torno al eje infantil.


[...]


Tocan el balón como un profesional. Pero no ríen. Sudan, luchan, sufren. El juego se ha convertido en una asignatura. A los niños, nada les negamos: incluso el padre más severo los mima. Pero les hemos robado el mayor tesoro: la libertad, el instinto, el juego por el juego. Ciertamente, antes los niños estaban muy controlados. Pero nadie les discutía el patio, que era de los niños, como lo eran las vacaciones de verano. Desde que los adultos planifican el ocio de los niños, la infancia ha desaparecido. Desde que un entrenador decide quién juega, desde que los monitores ponen horario y orden a las vacaciones, la patria de la infancia ha desaparecido. Los niños crecen ahora como pollos de granja. Les negamos la aventura, el riesgo, la caída, la pelea. Controlados desde la cuna, ¿qué espacio tienen para construir sus secretos o desarrollar el instinto? Con los años, la broma se confirma: se alarga la infancia, hiperprotegida; pero la felicidad infantil desaparece.
 
 
Darrerament -tot és cíclic- tornen a aparèixer opinions sobre l'educació dels nens, sobre com els consenten els pares, etc. En fi, el que diu Puigverd que és pot llegir sencer aquí. La cosa ve de lluny, no és cap novetat i, més enllà de les constatacions que fa l'articulista, hi ha uns motius que seria inacabable i presumptuós per part meua d'intentar analitzar i encara més d'intentar donar solucions que no existeixen perquè els fets pertanyen a un tipus de societat que és la que hi ha. Una societat complexa que al mateix temps que dóna llibertat la restringeix, que globalitza i atomitza, amb poques capes intermèdies, que estimula la cerca exterior i al mateix temps diu que la salvació es troba en cercles restringits, de vegades només en la família o potser en una perversió que cada cop ens creiem més o ens veiem abocats a acceptar, en el mateix individu que, si hi ha sort, es perllonga o s'emmiralla en algú altre.

Puigverd té raó en la lectura simplificada que jo en faig: els nens (a vegades els adolescents i els joves -fins quan s'és jove actualment?) solen estar sobreprotegits pels pares i cada vegada són més nens perquè en darrer terme els pares -i qui si vulgui afegir- responen de les seves accions, les assimilen, les justifiquen, les defensen, però, paradoxalment, els nens cada vegada ho són menys perquè les perspectives dels pares envers sons fills cada vegada són més exigents.

Jo, que ja sabeu que m'interesso per les múltiples manifestacions i conceptes del temps, crec que el pitjor que es fa amb els nens ( posem que els nens ho són fins als nou, deu, onze anys) és voler-los capficar en la existència del temps que es compta, que es mesura, que es controla, del temps del rellotge. Els nens, mentre són nens, només han de conèixer el temps del dia i la nit, del fred i la calor, de la pluja i el vent. Quan els nens comencen a conèixer el temps que mesuren els adults deixen de ser nens, i aquesta és la primera corrupció que ja fa anys que dura, després vénen totes les altres, les que diu Puigverd i que també tenen a veure amb el temps.

Ahir la finalitat era una altra, avui aprofito el poema de Wordswoth, el seu principi, per explicar el que vull dir. No veig cap altra explicació. Seria desitjable que els adults del futur recordessin que hi va haver un temps que ja no saben veure, i si no confonen aulet amb oulet, és que el camí és bo. Ja ho sé, sóc un romàntic. Avui, tothom, desgraciadament, és romàntic.

Era un temps que les prades, l'aulet i el rierol,
la terra i les senzilles
coses que es veuen, em semblaven rics
de resplendor celestes,
amb la frescor i la glòria d'algun somni.
Però ara no és com fou antany,
i onsevulla que em giri,
de nit o bé de dia, aquelles coses
que veia en altra temps, ja no sé veure.


 
William Wordswoth: “Clarianes d'immortalitat en els records de la primera infantesa” (primera estrofa). Traducció de Marià Manent. De Benvingudes la joia i la tristesa. Poemes del romanticisme anglès. Barcelona, Editorial Alpha, 2011.

4 comentaris:

gatot ha dit...

serà que consentim la mainada i també consentim els "adults"?

i consentim les dones per ser-ho, i els homes per ser consentidors (alguns), i els polítics perquè n'hi ha un bon gruix que no saben on es posen, i els periodistes perquè n'hi ha de sincers, i els mestres perquè n'hi ha de vocacionals...

ma mare era una lloca... em consentia, sí; i no va tenir més remei que deixar-me fer, que deixar-me fer-me.

Puigvert no és sant de la meva devoció... em fa pensar en els capellans que es creuen amb dret i autoritat per aclarir afers de matrimoni sense haver passat per vicaria.

He passat els darrers anys de la meva vida focalitzant el "meu fer" en funció dels meus fills. He triat les feines que ningú no volia -de nit, de cap de setmana- només pensant en ells i en poder estar per ells. No tinc la sensació de ser "bon pare". Ni de donar-los el que penso que haurien de rebre de mi. Tampoc penso que els sobreprotegeixi ni que els consenteixi més enllà d'un pare "lloco". Potser a ciutat veieu altres circumstàncies. Imagino que la majoria de pares i mares hem vingut sense un manual sota el braç i provem de fer-ho tan bé com podem. Siguem de poble o de ciutat.

Júlia ha dit...

Nens, nenes, polítics, blogaires, mestres i la resta som fills del nostre temps, en patim els mals i les conseqüències però també els beneficis i les millores.

Només cal tenir una mica en compte la literatura per veure com eren aquests infants d'abans idealitzats segons com: brètols, cruels, explotats... En tot cas n'hi havia de moltes menes.

Abans n'hi havia un excés i no es valoraven, ara són un bé escàs i es cuiden, certament.

A mi si que m'agrada llegir les reflexions de Puigverd, hi estigui o no d'acord, em passa com amb Gregorio Moran, però és cert que sovint pontifica i predica.

En tot cas, aquests mals no tenen remei, no canviarem en el tracte amb els infants d'un dia per l'altre ni tornarem al passat. Ni l'herba d'abans era esplèndida ni tota la d'ara és gespa artificial.

miquel ha dit...

Gatot, t'escolto, et llgeixo, i no et puc respondre. Com podria, si ni tan sols tinc fills?

No cal anar a la literatura, Júlia, nosaltres som els fills d'abans i és ben veritat que hi havia de tot, entre els pares i entre els fills.
De tota manera, el cas que presenta Puigverd i que jo especifico és força concret; al menys en el meu cas aquesta és la intenció.

Júlia ha dit...

No sé si has llegit l'escrit d'un autor mexicà sobre l'escola, de l'any 69, que he penjat al meu blog. També va sobre el tema, en concret sobre el tema escolar.


En tot cas fem això amb els infants però la resta de societat s'infantilitza i 'escolaritza'. La literatura dona una visió més global i diversa que la nostra, sempre subjectiva i limitada.