20.6.13

el cap


Parlant de béns materials i immaterials, em deia una amiga, referint-se als seus fills que ja fa uns anys que han deixat enrere l'adolescència, que està contenta perquè creu que els deixa un llegat que ningú els podrà prendre i que portaran allà on vagin, i s'assenyalava el cap Segurament també s'hagués pogut tocar el cor). Jo, només per fer-li una mica la contra i poc convençut, li deia que sí, que es podia sentir satisfeta, però que els coneixements, el rigor intel·lectual, els valors morals, etc. són una mica tristos si s'han de tirar endavant entre algun tipus de penúria material, que fins i tot tot el que sembla ben afermat en el cap pot trontollar si les condicions materials són adverses. Ella m'escoltava i no deia res, somreia, sabia que tenia raó i no li semblava que tingués gaire interès continuar aquell tema de conversa.

En els temps que corrent, el convenciment de la meua amiga, sòlidament arrelat al cap dels anys, em semblava admirable i la meua contra -relativa- d'una frivolitat mesquina, també d'acord amb els temps.

4 comentaris:

Júlia ha dit...

Vana i ingènua esperança és creure que el llegat que sigui, més enllà del material i pràctic, i encara, serveixi de res als nostres fills, sagetes llençades qui sap on, ja que com va escriure el poeta Gibran: els teus fills no són els teus fills/ són fills de la vida/ desitjosa d'ella mateixa...

Oliva ha dit...

-MARE T'AGRADERIA TORNAR A SER JOVE?-
-AMB L'EXPERIENCIA D'ARA,,,ESCLAR QUE SI-.

miquel ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
miquel ha dit...

En el cas de la meua amiga, Júlia, potser ingènua seguretat. Ja es veurà. Sembla que de moment funciona.

I potser amb una mica menys d'experiència, Oliva :-), però acceptar el que és( o el que sembla que és) i modificar-ho, o no, també pot ser una bona opció.