Tornant cap a Barcelona per l'A-2, en
aquell moment que el dia comença a fondre's amb la nit i tot es
desdibuixa, vaig veure, a la dreta, enfonsat i mimetitzat amb la
terra del seu entorn, un poblet de poques cases sense cap estructura
destacable. Encara no s'havia encès cap llum, o jo no la vaig saber
veure. Tampoc, des de la distància, vaig poder observar cap
moviment. Per un moment vaig tenir un sentiment imprecís de temps
immòbil al costat del temps que passa, una sensació inconcreta del
poder de les forces tel·lúriques, alienes a l'esdevenir de la
humanitat, un record vague d'infantesa -potser premonició de
vellesa- al poble, com vist des de fora, des de dalt.
En els darrers anys he tingut unes quantes vegades, sempre entre el dia i la nit, sempre viatjant, sempre de pressa, aquesta sensació que no sóc capaç de descriure i que indefectiblement m'ha portat a una lectura de joventut que després, en repassar-la, m'he adonat que s'adeia menys al meu sentiment del que em pensava; i em decebia no trobar en el llibre el reflex perfecte de la intensitat de l'instant. Encara així, sé que en temps a venir tornaré a buscar en les pàgines d'Azorín, ja més velles, enfosquides pel temps, el que pensaré que no és, però que és una mica, sense que tingui cap importància que sigui a Castella o aquí.
Cuando la noche llega, la casa se va sumiendo poco a poco en la penumbra. Ni una luz, ni un ruido. los muros desaparecen esfumados en la negrura. A esta hora, allá abajo, se escucha un sordo, formidable estruendo que dura un breve momento. Entonces, casi inmediatamente, se ve una lucecita roja que aparece en la negrura de la noche y desaparece enseguida. Ya sabréis lo que es...
Azorín: Castilla
En la narració, la llumeta roja és la del furgó de cua del tren. En la meua història, són els llums de darrere dels cotxes -també aquell en què vaig jo- que passen i s'esvaeixen, a penes un soroll, una presència anònima.
Però qui sap si també sóc al poble, encara que no em veig:
En el primer balcón de la izquierda, allá en la casa de piedra que está en la plaza, hay un hombre sentado. Parece abstraído en una profunda meditación [...] con el codo puesto en uno de los brazos del sillón y la cara apoyada en la mano. Una honda tristeza empaña sus ojos...
Azorín: Castilla
6 comentaris:
Azorín... algú el llegeix, encara? Se li ha recriminat haver contemporitzat amb el franquisme, cosa que té poc a veure amb la seva literatura. Un altre oblidat de forma injusta.
PER RAONS FAMILIARS,DURANT UNS ANYS VAIG ANAR MOLT PER CASTELLA,I AQUESTA SENSACIO DE COSA ATURADA EN EL TEMPS.....DE QUASI ABANDO...DE CEMENTIRI....LA TENIA SEMPRE.RECORDO UNA NIT A BURGOS DE OSMA,QUE VAIG ARRIBAR A SENTIR POR.....
quin final, miquel.
te va semblar que podies ser tu, aquell? i dius que no et veus...
escrivint-la així, per més fonda que sigue la "tristura", sembla bona companyia. però espero que sigue provisional, passatgera.
bona nit, miquel.
Aixeco la mà, Júlia, sense gaire convicció... I tants altres per raons com les que dius o simplement de temps, oportunitat o publicitat.
En canvi, Oliva, a mi no em disgusta el temps aturat; encara et diré més, a vegades és difícil de trobar. Una altra cosa són les circumstàncies concretes.
Podria ser jo, iruna, però tampoc no seria tan trist, a la fi, de tant en tant tindria l'oportunitat d'aixecar el cap i contemplar les estrelles... I l'endemà ja veuríem, que cada instant té el seu moment. I a vegades la tristor és dolça :-)
Jo tinc unes sensacions semblants quan torno de Manresa a Barcelona.
Sovint em fan pensar en Machado:
"Y todo el campo un momento
se queda mudo y sombrío,
meditando.Suena el viento
en los álamos del río.
La tarde más se oscurece:
y el camino que serpea
y débilmente blanquea,
se enturbia y desaparece."
Soledades XI
En conclusió, Assum, que ja podem posar fronters, que la terra no en té, ni alguns dels nostres sentiments.
Publica un comentari a l'entrada