Tom Sharpe (1928-2013)

Piemburg enganya, res seu no acaba de ser el que sembla.

Tom Sharpe: Assemblea sediciosa.

Em sobta que tantes persones hagin entrat avui al bloc buscant Tom Sharpe. Més tard, a través de TV3 m’assabento que Sharpe ha mort.  En vaig parlar no fa gaire, d’una exposició de fotografia que ell no tenia gaire interès a fer, però el galerista el va convèncer que era el moment. Fotos en blanc i negre de feia anys, imatges d’instants i personatges de Cambridge. Va fer fotos de Llafranc, on acaba de morir? No ho sé. No sé si sabia que vivia a Catalunya, malgrat que apreciava els seus metges.

No sé qui era Tom Sharpe, però conec totes les seus novel·les que, com a mínim, m’han fet la vida més agradable en alguns moments, i més. A través dels personatges sovint esbojarrats i esperpèntics, a través d’unes històries aparentment inversemblants, a través del riure incontrolable o el somriure reflexiu, Sharpe va anar bastint la seua visió del món.  Sota l’aparença del caos, Sharpe va anar presentant una  comèdia humana, sovint hiperbòlica, però també entranyable. Possiblement un dels personatges que va estimar més, grotesc, patètic, antiheroi i heroic a la vegada, va ser Wilt, el fracassat supervivent:

Com totes les altres coses en la vida d’Henry Wilt, aquesta no va ser una decisió sobtada. No era un home decidit. Deu anys com a professor adjunt (segon grau) al Col·legi Fendland d’Arts i Oficis n’era una bona prova. S’havia passat deu anys al Seminari d’Humanitats fent classes a instal·ladors del gas, guixaires, paletes i lampistes, o bé, mantenint-los en calma. I durant deu llargs anys havia passat els dies anant de classe en classe amb dues dotzenes de còpies de Fills i Amants, o els Assaigs d’Orwell, o el Candide, o bé el Senyor de les Mosques, i havia fet les coses més abominables per tal d'eixamplar les sensibilitats dels aprenents diürs amb una notable manca d’èxit.

Tom Sharpe: Wilt.

Llarga vida a Sharpe a través de Wilt i de tota la resta.