Ahir no em vaig voler
allargar més, però tenia pensat afegir una mica més de poesia de
Vázquez Montalbán, especialment del seu poemari Praga, editat l'any
1982. He de confessar que tinc un cert enyorament de la presència de
Vázquez Montalbán sobretot en aquests moments de veus reiteratives,
sovint més emocionals que analítiques, sovint més desinformades
que formades, sovint més grises que acolorides. A vegades vaig
combregar amb les idees de l'escriptor i d'altres no, però el seu
pensament, tot i saber d'on venia, o potser per això, em semblava
clar, personal i intel·ligent. Com plantejaria avui, per exemple, la
situació que es converteix en matèria literària en els versos que
copio a continuació, en aquesta Praga segurament real, però
evidentment metafòrica? M'agradaria veure'l nadar entre aquests
onatges espectaculars, però de moviments previsibles que ens inunden
cada dia. Potser bracejaria en solitari? Potser s'ofegaria? Tot és possible.
SI EL
EXTRANJERO QUISIERA
pan y sal
les bastaríaaprender en vuestra lengua
las respuestas sagradas
necesitáis
compasión por vuestras derrotas
comprensión para vuestra fuerza
de vencidos vencedores
de vencedores vencidos
aunque reconstruyamos
murallas de razones
y hasta los mestizos prediquemos
la reconstrucción de Praga
a los invasores confiados
en su costumbre de vencer
preferís
comprobar la raza en la lengua
no en los ojos no en las manos
y cualquier alemán os seduciría
con el santo y seña
de las respuestas sagradas
os reconozco
en vuestra coquetería de víctimas
y aunque redacte un auto de fe
ante cada desgracia
lo hago descreído
de al suerte de mi ciutadania
cuestionada por el mestizaje de mis recuerdos
por el mestizaje de mis muertos y mis vidas
y sobre todo
por el alevosos mestizaje de la fonética
YO CREO ¿YO CREO?
crec?
Inútilment vaig esperar la mort de la groga holotúria
que los marineros de Salgari pescaban sin escafandra ni
batiscafo sin otro auxilio que el brou d'alga marcida
pero antes hubiera muerto ya ahogado
dormien els llums tous de Shangai
i la noia rosa no es treia les calces humides
-no tenia cor ni cos el corb
fugia cap a l'Orient Blavós-
cal fer prosa fantàstica
los marineros mestizos olían a morralla
però els cavallers txecs olían a esencia
vermella de la més turca Turquia del més Oriental orient
¡vienen las hordas tártaras de Almería!
Clamaba Heribert Spencer a l'àgora de la Bruchstrasse
Yo creo ¿yo creo?
Jo crec crec
crec?
Estimava la mort quotidiana del drapaire
a la mort del conill!
Era la resistència lingüística d'una raça
somos los mejores
los mestizos somos los mejores
tenim dues llengües
tenim dos arguments d'exili
dos posibilidades de silencio
però no queden mars de Salgari
solament
mars de runes
mars d'estel de portaavions
mares de mierda
Yo creo ¿yo creo?
Jo crec crec
crec?
Els agitadors d'aspirines s'embutxaquen el vent
I com que avui és diumenge i continuo amb el costum de compartir una mica de música, m'ha semblat que després dels versos, i tenint en compte l'escriptor, ben bé es podria escoltar aquesta cançó:
I si algú en té
curiositat, per què no entrar en l'anàlisi de la cançó d'una professora nord-americana?
Per acabar la festa
dominical, més amb la intenció de tenir-ho recopilat per si un dia
se m'acut buscar-ho que amb el propòsit que els lectors del principi
hagin arribat aquí i continuïn, afegeixo una entrevista que Raimon
va fer a Vázquez Montalbán a TV1. Ei!
4 comentaris:
Justament aquest any estic llegint novel·les del Manuel. Les tinc al e-book, gràcies a un regal de la Cari.
No sabia que en Montalbán també tenia poesia. Tot i no ser un gran lector d'aquest génere m'ho guardo per si trobo alguna cosa d'ell i provar...
Gràcies
abraçada
La Cari és una gran admiradora del gran Manolo. A internet pots trobar la poesia de V M, però crec que no la podràs passar a l'e-Reader; en canvi, si que pots baixar gairebé tots els seus articles periodístics.
abraçada, miquel
Gràcies Miquel. Connectaré amb la Cari a veure què em diu
Salut!!
De res. Miquel, el que et digui la Cari estarà ben dit :-)
Publica un comentari a l'entrada