1.10.13
la síndrome de Camba
Yo lo mismo hago un artículo con una noticia de tres líneas que leo en el Daily Telegraph, que con las obras completas de Voltaire. Yo me voy al mar, por ejemplo. No cabe duda de que el mar es una cosa grande y hermosa. Pues para mí como si fuese un sombrero de paja. Toda su hermosura y toda su grandeza yo la reduzco rápidamente a una columna escasa de periódico; mando las cuartillas a su destino, y ya se han acabado para mí los encantos del mar, y, como los encantos del mar, las mujeres bonitas, y como las mujeres bonitas las obras maestras, y como las obras maestras las catedrales góticas, y los buques de guerra, y los campos sonrientes, y la primavera, y las fiestas movibles y todo. El articulista no puede gozar de nada, porque todo, en su organismo, se vuelve literatura, así como esos enfermos que no gozan de ninguna comida porque todas ellas se les convierten en azúcar. Esos enfermos son fábricas de azúcar, y nosotros somos fábricas de artículos.
Julio Camba: Maneras de ser periodista, Libros del K. O., 2013.
Llegia més o menys això aquest matí a la columna de Màrius Carol i pensava que potser sí. Salvant totes les distàncies, la de la professionalitat, amb els diners o el reconeixement que comporta, la de les intencions... i qualsevol altra consideració que és vulgui afegir, els qui escrivim cada dia, o gairebé, en el nostre blog ¿arriba un moment en què observem, vivim, passem pel món que ens envolta amb una perspectiva de blogaires, és a dir, pendents, també, del post, apunt, article, o com se li vulgui dir que sabem que escriurem en algun moment del dia? Potser sí. Potser fins i tot en algun moment del dia busquem el que escriurem o quan l'atzar ens ho presenta, sabem que allò és convertira en paraules que acabaran a la pantalla.
Ara haurien de venir les reflexions. De quina manera ens condiciona i ens modifica aquest escrit diari, voluntari en el nostre cas? Fins quin punt considerem important que ens llegeixin i ens comentin? Què pretenem, a més del fet genèric de comunicar o de compartir, quan escrivim? Treballem de forma conscient un estil determinat? El blogaire o el lector -el lector del blogaire sol ser un altre blogaire- pot afegir i respondre les preguntes que vulgui, però avui la pregunta és només una: tenim la síndrome de Camba?
Sigui quina sigui la resposta, escriure és un plaer divertit, com un joc amb un mateix en què el resultat -a vegades tens la sensació de guanyar a vegades de perdre, sovint d'empat- és el menys important, el que t'agrada és el propi joc i la seua incertesa, encara que cansi de tant en tant... I preguntar per les regles seria una descortesia.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Crec que té part de raó, i no.Sí que és veritat que de vegades sembla que deixis de viure el moment real perquè ho contemples en funció de com ho pots escriure o reproduir - per sort no tots els moments de la vida, només uns determinats-. Però d' altra banda resulta que ho vius dues vegades, la real i llavors quan la reprodueixes en paper o en pantalla. I si a sobre tens la sort de fer-ho reviure a la persona que et llegeix, ja és la repera, però no sempre passa...
Tot això em recorda també la gent que fa fotos desmesuradament. Si no trobes l' equilibri, potser que vegis el món per un forat o en funció d' un enquadrament determinat, no pas del que hi ha a fora . I en conseqüència ets perds part del paisatge.Si trobes l' equilibri, llavors potser que passi com el que et deia més amunt amb l' escriptura.
Comparteixo les preguntes i la manca de respostes. Entenc molt bé Camba, però la paraula síndrome sona lletja.
Quan jo no tenia blog, però escrivia igualment, encara que fos per a mi mateixa... el fet d'escriure era com viure més, la mateixa situació la vivies dos cops, com diu l'A o més i tot. però no condicionava gens, escrivies o no.
Ara crec que sí que ens ho mirem tot, una mica en clau de blog, faig fotos quasi exclusivament per pintar. Pintaria tant si no tingués blog? La resposta és un no rotund. No sé pintar i la majoria de dibuixos que faig no en convencen, però segueixo i segueixo i si n'hi ha un de cada 50 que m'agrada aquell dia estic contenta de poder-lo penjar.
Ser en algun lloc, visitant una ciutat o en una excursió i estar ja escrivint mentalment un poema, m'ha passat sempre amb blog o sense.
No sé si això fa viure més el moment o menys. Abans creia que més, ara no n'estic tant segura.
Doncs jo crec que sí, que tinc una bona síndrome de Camba... i us he de dir que en determinades circumstàncies ha estat molt positiva.
Es lo de sempre. Viure el moment o analitzar el moment? I perquè no les dues coses? Si estàs pensant en escriure al respecte, potser fer una cosa i després l'altra. Qui et diu que al pensar sobre com escriure-ho no estiguis guadint del moment? No gaudeixes escrivint?
Sí, si, A., però a la fi, nosaltres escrivim perquè volem, sense cap obligació de tercers; el cas dels professionals sovint deu se com diu Camba.
En el nostre, al menys en el d'alguns, una de les gràcies és que apareixen nous angles de veure la realitat, després, el resultat no necessàriament és millor o pitjor que en el cas d'aquell que no té pretensions de comunicar res fora dels seus cercles més propers.
A més hi ha bons observadors i observadors pèssims, bons comunicadors i... Les fotos, igual.
Total, Allau, el que importa ja saps que no és la paraula, sinó la gravetat dels seus efectes :-)
No és viure més o menys el moment, Carme, entenc que és viure'l, també, d'una altra manera, que no sabria dir sí és positiu o no tant.
Per altra banda, en el meu cas, un dels plaers d'escriure és la pròpia escriptura en si mateixa, el joc amb les paraules, més enllà del motiu, del pretext, que les han originades. La realitat està molt bé, però estic segur que en el teu cas, el que t'agrada és també el joc, amb les paraules i amb els dibuixos.
Viure i reflexionar sobre la vida és tot u, pons, la qüestió és fins quin punt vivim i reflexionem en funció del que direm. I, en el cas més extrem, fins quin punt algú busca la vida segons el que després escriurà, o explicarà oralment, o el que sigui. Ei, tot molt complicat i motiu d'una taula rodona sobre el tema.
Publica un comentari a l'entrada