4.10.13

octubre


Continua alta la temperatura de casa i el termòmetre de la terrassa passa dels 23. Plou, ara més, ara poc; demà hi haurà tempesta. Avui he tingut la sensació definitiva del final de l'estiu, potser perquè el cel ennuvolat i aquest vent persistent, encara massa càlid, i les fulles que cauen me'n portaven senyals, potser perquè desitjo que ja no ens enganyi aquest octubre incipient amb promeses que no podrà complir i que el sol, que s'aplana i marxa més d'hora, s'encarrega de desmentir, sense que els turistes se n'adonin.

Quin mes tan inútil si no fos perquè assenyala el no-res de l'hivern -després hi trobarem totes les gràcies- i perquè les Tereses -tantes que ja no hi són- assenyalen camins mai oblidats.

A la Biblioteca -visita més pausada-, darrere del taulell, el noi escolta música a través d'uns auriculars blancs, els fils també. Té una llibreta on posa una ratlleta cada vegada que un visitant travessa el llindar. Encara li queda espai a la primera línia quadriculada: avui no han passat de la trentena, i compta els dos turistes, amb motxilla a l'esquena, que han entrat i han sortit i han badat amb el sostre on s'ajunten les voltes, l'escut, al mig. Després, al carrer, un devessall de gent.


Que dolçament no tornes
pel caminal petit i perdedor,
Octubre que t'encantes
i fas manyac el vent de la tardor.
Tens a l'espatlla una adormida abella
que encara flors tardanes trobarà,
i al pit la fulla rovellada, presa
quan començava a giravoltar.
¡Oh gran lliçó perduda,
el teu quiet esment!
Com qui surt a desgrat d'una memòria
i sent de nova amor el pensament,
una mel sola fas de l'esperança
i de l'enyorament.

Josep Carner: “Lloança de l'octubre”

Ai, Carner, que ens enganyes i no!

3 comentaris:

Assum ha dit...

Em va agradar l'exposició i el lloc.
Aquestes primeres edicions,revistes antigues,manuscrits retocats vàries vegades.Llàstima no poder-ho tocar i fullejar tot plegat!

iruna ha dit...

"que dolçament no tornes
pel caminal petit i perdedor...

tu també amb les paraules, com "les tereses que ja no hi són i assenyalen camins mai oblidats", "enganyes i no".

"que dolçament no tornes...",
quina forma tan concisa d'este sí i no.

una abraçada, miquel

miquel ha dit...

Sí, Assum, això dels vidres ens crea unes frustracions que ens acabaran passant factura. Esclar que amb el material noucentista el distanciament és inevitable.

Iruna, Carner sovint em fa tornar malenconiós, però sense tristesa, amb acceptació :-)