Volia celebrar aquest diumenge amb
alguna música relacionada amb Perucho, però, així, de memòria, no
se m'ha acudit res. Després he pensat que entre els amics de tota la
vida de l'escriptor, els companys dels anys de la universitat,
Néstor Luján, Antoni Vilanova..., hi havia també un músic, ManuelValls Gorina (no confondre amb el Manuel Valls parent seu i proper
president de França). En el seu primer poemari, Sota la sang,
publicat quan tenia 27 anys, Perucho dedicà un poema terrible, com
tots els del llibre, al seu amic Manuel:
Un somriure no arrela en un desert amarg.
o l'esguard vagabund
sota la cendra lleu dels amors que moriren
com una boca sagnant a una altra boca,
com els rostres va llurs destins,
com una vida a una altra vida.
Vers un cel innocent,
vora les mans nocturnament germanes,
l'alba creix i suporta els robins de la sang,
no la trista, sorda esperança.
Deixeu, doncs, a les ombres llur seguici,
llur tèrbola mesura,
i hostatgeu el record en unes llàgrimes.
Joan Perucho: "Imperi d'una llàgrima"
Segurament de Manuel Valls Gorina es
recorda més la seua extensa tasca de divulgador musical que les
seues composicions (la majoria difícils de trobar o d'escoltar
actualment), tot i que ell és l'artífex de l'himne del Barça o de
la música de la Primera història d'Esther, de Salvador Espriu, per
esmentar un hit universal i unes melodies molt menys conegudes. Bé,
qui vulgui ja investigarà i escoltarà. Jo, avui, per contrarestar
el sentiment tràgic del poema, perquè es diumenge i perquè imagino
que el quartet format per Luján, Vilanova, Valls i Perucho de tant
en tant també s'esbargien al Molino per molta sang que corregués,
sempre que la soprano, sobretot, i el pianista fossin bons, he triat
aquesta composició:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada