qui sap mostrar demostra

Sinopsi: La protagonista, un any després d'un accident de cotxe que li deixa seqüeles físiques lleugeres i psíquiques més importants, continua amb la seua nova vida, en la qual seran determinants la família i una amiga del Liceu francès retrobada.

Excel·lent interpretació de NoraNavas, a qui noi vaig dir que la seua desmemòria em recordava moltíssim els primers símptomes evidents dels qui pateixen Alzheimer. Una Nora-Geni que estic segur que ens va enamorar i que tots volíem protegir i ajudar, encara que no sé si ho haguéssim aconseguit, perquè sovint ens costa posar-nos en la pell dels altres i ens projectem des de la nostra pròpia vida i conviccions, esclar.

Excel·lent direcció de Mar Coll, de qui no vaig veure la primera peli i que en aquest cas condueix amb un ritme mesurat i efectiu una història que, com totes les bones, transcendeix l'anècdota per convertir-se en una mirada sobre les relacions humanes i la seua capacitat de comprensió i, si convé, de solidaritat i, per suposat, sobre la incapacitat de comunicació.

No vaig llegir cap crítica abans d'anar a veure Tots volem el millor per a ella, però sí posteriorment. N'hi ha de tot tipus, però algunes em semblen francament...:

Porque, por mor del coqueteo entre el cine de Woody Allen y el francés se le queda la película a medio camino, un filme que divaga y se emboba en sí mismo, que quiere demasiado a Geni aunque, finalmente, no sepa bien por dónde tirará ahora.

Todos queremos lo mejor para ella resulta ágil y entretenida, pero peca de ser poco profunda en su mensaje, por lo que dificulta seriamente que podamos recordarla más allá del día siguiente a su visionado.

Tal vez el "localismo" que supone ser burgués catalán, y el hecho impepinable de ser hombre, me aleje de esa complicidad necesaria para entrar en el mundo, interesante sin duda , de Mar Coll, a la que hay que agradecer la clarividencia y sinceridad de su óptica.

Mai no recomano res des d'aquí, però avui m'atreveixo a insinuar que aneu a veure la pel·lícula, més enllà dels seus mèrits, per fer un exercici de contracrítica als tres fragments que he copiat. “El film divaga i se emboba en si mismo”, quina boberia! “Poco profunda en su mensaje”, però té o no té missatge? “y el hecho impepinable de ser hombre, me aleje de esa complicidad necesaria para entrar en el mundo...”, sense comentari...

Els cinemes Girona, on vaig veure la pel·lícula, solen tenir un valor afegit. En aquest cas és que al final, mentre encara passaven les lletres a la pantalla, Mar Coll i Nora Navas es van situar a les primeres files per iniciar un col·loqui amb el públic al qual es van anar afegint espectadors de les altres dues sales a mesura que sortien de les seues respectives sessions, en un ple que rarament es produeix en l'actualitat.

No reproduiré, que tampoc podria, el col·loqui (la meua veïna de l'esquerra, que era terapeuta, després d'una bona anàlisi de la peli, va preguntar sobre aspectes tècnics de la coixesa de la Nora, que va confessar que amb els seus genolls, que tenen tendència a tocar-se, tampoc li va ser tan difícil), però si que vull destacar dues intervencions de la directora que recordo. En la primera va dir que havia pensat en una protagonista rosseta, baixeta, de veu prima... Que bé que trobés la Nora! En la segona, va dir que tenia una mena de pudor a l'hora de resoldre escenes amb excessiu dramatisme. Precisament aquest és un dels elements destacables del film, que la directora mostra, presenta, sense burxar excessivament, i serà el propi espectador qui decidirà la importància dels fets en la vida dels personatges. No calia insistir gaire, per exemple, en l'escena de la darrera trobada de la Geni i la seua amiga del Liceu per conscienciar l'espectador de la desolació posterior, potser irreversible, potser no. Un bon exercici acadèmic i vital seria el de fer que els espectadors imaginessin els següents anys de la Geni. Em vénen ganes de proposar-lo, encara que les segones parts sovint són forçades.