romeus

No sé l'estat de la qüestió en aquest moment, però en els meus anys de batxillerat hi havia un professor entusiasta que ens explicava que totes les paraules que s'han dit des dels principis de la parla no paren de donar voltes segons els vents les portin, que no eren paraules desaparegudes, sinó eternament errants fins que algú trobés la manera de tornar-les a escoltar. Els seus exemples eren de l'època antiga, de Juli Cèsar, de Genguis Khan, també de poetes. Ni ell -devia ser professor de física o d'història? No ho recordo- ni nosaltres vam ser prou savis per trobar el sistema o el lloc idoni per recuperar en directe les veus del passat, però jo encara no desespero, tot i que em cansen els discursos gaire llargs.

En copiar l'altre dia uns versos de León Felipe, vaig pensar en aquesta teoria que ens explicava en un passat ja remot un professor desdibuixat en la memòria. Qui sap si un dia, per un miracle de la ciència, m'arribarà la veu d'una tarda de classe ja oblidada i evocaré amb precisió circumstàncies, moment, professor, i a mi mateix.

De moment escolto el poema de León Felipe recitat per ell mateix  i dubto, més enllà de les anècdotes dels noms propis, si el meu desig s'acorda amb els mots del poeta. I és que, a més, els romeus solen peregrinar a un determinat santuari, només a un, any rere any. Els país en va ple.