perillosa evocació en una calorosa nit de tardor

Fa no res, va fer 10 anys que va morir Joan Perucho. No sé si la data ha servit molt o poc per a evocar-lo, en aquest estrany costum de recordar persones que no vam conèixer directament. Seré cruel: el que em va saber greu de la mort de Perucho és la certesa que ja no escriuria més. El que em sap més greu, no em vull enganyar, és que ja no podré tenir matèria de conversa amb els nous lectors atrafegats amb altres lectures, perquè ja sé sap que un agafa els llibres que li recomanen o que pot trobar a les llibreries i em temo que ni uns ni les altres estan al cas..., potser la recent reinventada Ona, benvinguda sigui la seua resurrecció? Bé, no té importància.

Aquesta nit, després de sopar -no prenc cafè perquè em desvetllaria fins a les hores del sol-, mentre buscava inútilment la lluna creixent fora d'hora, m'ha semblat sentir una veu que em deia -per què a mi?:

Bufava un ventet en la copa dels arbres movent mansament un obscur embull de fulles verdes. Nèstor i jo dirigíem, de tant en tant, l'esguard allà dalt mentre escuràvem les tassetes de cafà. Un soroll sospitós va cridar l'atenció dels nostres temorosos esperits (per desgràcia, aquesta pusil·lanimitat és sempre patent en els qui, per viure a ciutat, vàrem perdre el sentit ancestral dels misteris) i aviat rebutjàrem la idea que fossin papagais o cacatues, quimèrica idea que, en un principi, adoptàrem davant l'articulació (encara que rudimentària) del llenguatge. Eren, sens dubte, les meus dues aus barcelonines: l'aurea picuda i l'avutarda geminis* agitant-se frívolament entre el fullatge. Això ens donà l'oportunitat de parlar del cafè i també del meu germà difunt, Ernest, que havia sojornat a Filipines i conegut, a l'Havana, el fantasma vacil·lant de Gertrudis d'Avellaneda. El meu germà havia trobat, per aquell temps, un Lithospermum purpureo caeruleum i a voltes em semblava escoltar-lo, entre somnis, parlant amb els seus amics. “¿Vols un exemplar d'Oxalis corniculata a canvi de l'epipactis?” a penes vaig arribara conèixer el meu germà, per tal com sempre gastava el seu temps viatjant...

No m'hagués importat continuar escoltant les paraules que semblaven extretes del carnet d'un diletant, sobretot perquè tenia curiositat per la vida de l'Ernest, però sobtadament m'ha semblat que un aire estrany em fregava la galta i he tingut la sensació que l'avutarda geminis s'havia fixat en mi, i ja se sap fins quin punt és perillosa aquesta au -o el que sigui- en les tardors barcelonines, així que he tancat la porta de la terrassa i he decidit que, per fer-me passar la por, m'estaria bé llegir alguna cosa de Perucho, de Joan, no de l'Ernest.

* Misteriós animal que obsessionà durant molts anys els naturalistes científics. De sobte, desaparegué de la terra.