21.5.14

emputxant la llengua


A un nouparlant se li perdona tot, però a les persones que es guanyen les garrofes amb una eina tan important com és la llengua, no els hem de permetre (no ens hem de permetre) tanta màniga ampla. Fa més de trenta anys que hi ha immersió lingüística, prou temps per començar a defensar la qualitat més enllà de la quantitat, sobretot en els altaveus públics (públics i privats). I no matem el missatger, sisplau.

Magí Camps: “Un cafè amb gotes”

Copio aquest fragment, també discutible en el sentit que es pot discutir, d'una polèmica que no sé si ha passat molt o poc desapercebuda -n'hi ha tantes i tan importants!-, encetada a partir d'un article de Narcís Garolera a la revista Els Marges (qui deu llegir la revista més enllà dels seus lectors?). Segons llegeixo a Núvol, perquè no tinc l'original a mà:

Garolera, editor de l’obra de Verdaguer i Sagarra, està esgarrifat davant la progressiva degradació de la llengua que percep dia a dia llegint diaris en català i escoltant la ràdio o la televisió. I en el seu article dispara amb molta munició.

Segons Garolera, “el problema no és que els mitjans que s’expressen en català (premsa, ràdio i televisió) ho facin sense aplicar la normativa vigent, sinó que la llengua que fan servir –en les traduccions automàtiques dels diaris bilingües, en les adaptacions al català dels anuncis creats en castellà, i en les transmissions radiofòniques o televisives en directe– mostra un desconeixement de les possibilitats expressives de l’idioma (sobretot de les formes vives i populars) i una clara ignorància dels nivells lingüístics (estàndard, culte, col·loquial…)”.

Etc.

És un goig veure que algú s'alarma davant del català que es parla o s'escriu als mitjans, encara que després l'exemplificació que fa pugui ser discutible i tot plegat tingui defensors i detractors, o anivelladors. De fet, l'interès de l'article rau sobretot en les respostes que obté, i les que s'esperen fins que l'article i les seues conseqüències quedin reduïdes a les veus en el desert de la lletra impresa o dels caràcters en pantalles oblidades. No només m'ho passo bé llegint les diferents veritats, sinó que penso que ja era hora una mica de moguda de gent il·lustrada, que sap el que diu i ho argumenta de manera entenedora. La llàstima és que a casa, al carrer, a les botigues, als mitjans, les converses sobre el tema no tinguin el nivell del que vaig llegint, perquè trobo que un tema com aquest podria perfectament substituir aquells buits comunicatius que es tenen amb coneguts i que acaben indefectiblement, al menys entre els homes, amb el recurs del temps i, menys, del futbol.

L'article, esclar, no fa referència directa a la llengua dels parlants anònims, que, de prop o de lluny, és deutora de la que esmenta Garolera, però que és una altra història, com la que gairebé em va provocar un cobriment de cor en sentir com dues de les meues nebodes, allunyades geogràficament entre elles, emputxaven no recordo qui. Jo, que sóc més aviat dúctil i descurat, vaig pensar que tot té un límit, o potser no. En darrer terme, però, més enllà d'edat, influències, immersions, i condicionants col·lectius, les opcions lingüístiques, com la majoria d'opcions, són individuals, fins que no es demostri el contrari.

Mentrestant, no deixeu de seguir el fil que comença aquí i que encara que no acabi cap brodat és bonic de veure com va fent puntades de colors ben lluents i encertats el llançol de la llengua.

5 comentaris:

Júlia ha dit...

Divertida polèmica que he seguit i que com algunes d'anteriors passarà sense pena ni glòria ni efectes efectius. Per cert, això d'emputxar jo ja ho havia escoltat de petita(i no tan sols a Barcelona), no és res de nou i té la seva gràcia, hi ha coses pitjors, sobretot, pel meu gust, en les construccions de frases. Però, bé, la llengua és viva i la gent se la fa seva a la seva manera i a la de la televisió, ens agradi o no.

Per cert, en el castellà que ara es parla també escolto coses molt raretes i això que sembla que tenen la paella pel mànec, aquells que netegen, fixen i donen llustre.

No hi ha res a fer.

Júlia ha dit...

Sempre hi ha pessimistes, és clar:

http://www.allthelikes.com/quotes.php?quoteId=232352&app=126478737359

Asssum ha dit...

Està bé que hi hagi polèmica que hauria de tenir un efecte de control i de difusió de coneixement de les possibilitats lingüístiques ,sempre en equilibri amb el que es parla que també forma part de la llengua.
La història de les llengües mostra com s´han acabat imposant formes que es parlen i que en principi no eren correctes.
Si no correm el risc que la llengua és vagi tornant arcaica, és la sensació que tinc quan explico els pronoms febles per exemple.I que consti que en són una acèrrima defensora.

miquel ha dit...

Júlia, certament la polèmica no aniràs més enllà d'ella mateixa, però en aquest cas és força divertida i de bon nivell, i tots tenen una mica de raó.
El verb emputxar fa temps que el sento, no pas de petit ni de jove, però em va sorprendre en boca de les meues nebodes perquè era una adquisició que ignoro de quina manera van assimilar i en tots dos casos no pertany al lèxic dels seus pares. (no crec que ells siguin borbòniques, però :-)
La veritat és que els castellanismes lèxics són fàcilment identificables; en canvi, amb la morfologia i la sintaxi els canvis queden més amagats.

És veritat, Assum que la llengua és dinàmica i que va variant amb el temps i agafa material d'altres llengües. I que ara, a més, els canvis són més ràpids.
Tot i que entenc això, també crec els qui es guanyen la vida parlant haurien de fer un esforç de correcció encara que sigui en el nivell col·loquial. També em sembla detectar una mica d'empobriment en el sentit de limitació lèxica, locucions, frases fetes, sintàctica, etc.
Parlar de causes i solucions em va gran.

Francesc Puigcarbó ha dit...

emputxar també la tinc escoltada, de fet s'han perdut moltes paraules tan en català com en castellà, cada vgada se'n fan servir menys. Per una altra banda, si intentas parlar un català excessivament purista en el llenguatge, et trobes que has de traduïr car l'interlocutor sovint no coneix aquestes paraules, i aleshores a banda de la feina de taduïr sembla que vulguis epatar o anaar de sabetur, que no és pas el meu cas.

El principal problema, com deia abans en català i en castellà és la pèrdua, la reducció de vocabulari.

salut