em permeteu...

Em permeteu fer una pausa?

Va.

No, no continueu. Escolteu la música abans. Un clic.

Que no? Doncs ja ens veurem demà.



Powered by Castpost


Això.

Ara.

Que encara no toca? Per què no?

(no, no em refereixo a si s'ha carregat o no: en això jo no hi puc fer res)

Bé, mig toca. Qui sap si demà...?

Va, balleu amb mi. Sí, tu també.

Que no en saps?

Que ets un senyor sense parella?

Ei, noies!

Anem-hi.

Un moment...

Va una volta,

...a poc a poc,

i una altra...

i una altra ...

Suauuu...

Ho veus?

Sense descans.

Així, així. Molt bé.

Antiga, aquesta música? Però si avui ja és ahir.

Va , encara una altra,

i més,

i més.

Perdona, és que estic una mica desentrenat.

Tornem-hi.

Ara.


Trista? T’equivoques. Escolta-la bé... I no t’aturis.

Que no s’acabi mai. Avui.

El vestit? La gent? Va , no t'aturis.

Tanca els ulls.

No t’aturis, encara que et rodi el cap.

Roda,

roda,

roda,

roda,

roda...



Ara , només tu i jo.

...

No importa, tornarem a començar.

No t'aturis!

Sí, encara que no soni la música.

colors

Ahir vaig mirar per segona vegada Zona gris. Algunes critiques parlaven de deshumanització, jo, en canvi, que no entenc gaire en què consisteix humanitzar-se o el contrari, vaig veure les misèries humanes en condicions extremes, però tan presents cada dia en la dosi que us sembli, i un intent de redempció, i esperança i desesperança. Una pel·lícula dura servida amb imatges dures (em sembla que demà passen El Pianista, pura poesia). No sé per què, mentre veia Zona gris recordava un fragment escrit per Chesterton a la seva fillola que havia llegit feia poc a Maestro de ceremonias, emecé. Potser era simplement un intent de compensar les imatges de la pel·lícula. No ho sé. Chesterton va escriure aquest pròleg l’any 1909, després arribarien les dues guerres, i moltes altres; i tot i així encara queden innocències. En fi, aquí teniu el text.


Estoy seguro de que sabe que tu madre se fue de mi país al tuyo antes que tú nacieras. Partió de Inglaterra, donde la ropas de los soldados y los buzones son rojos y se fue a Alemania, donde los soldados y los buzones son azules. Habrá tal vez otras diferencias, pero esas del color son la primeras que se ofrecen a la vista. Hay en el mundo mucha gente, mi querida ahijada, que tratará de enseñarte que esas diferencias son lo que hay de mas importantes, y que hay grandes naciones conocidas principalmente por el color de sus buzones o por la manera con que sus soldados se abotonan las chaquetas. Hay gentes que tratan de hacer que esas naciones peleen por causas todavía más insignificantes que ésas.

Algunos ingleses te dirán que los alemanes van a hacer volar con pólvora a Inglaterra, y habrá alemanes que te dirán que los ingleses harán otro tanto con Alemania, empleando gases, dinamita o alguna otra cosa desagradable. No les creas; son personas que quieren hacer daño valiéndose de cosas tan insignificantes como son los colores azules o rojos de los buzones. Yo deseo que siempre recuerdes lo que es verdaderamente importante en tu gran país, y también que pienses un poco en lo que es grande en el mundo. En cuanto a Inglaterra, júzgala siempre pensando en tu madre; de ese modo nunca nos juzgarás mal. Pero en cuanto a Alemania, me gustaría saber que durante toda tu vida te acordarás de tu niñez, suceda lo que suceda en Alemania, en Inglaterra, en todos los países cristianos.

Alemania es un buen país para los niños, Bárbara. Ningún país ha comprendido tan bien como Alemania que todos los niños viven en la tierra de los elfos, y también que todos, hombres y mujeres, cuando éramos pequeños, hemos vivido allí durante un poco de tiempo...

Vaig arribar a Chesterton a través de les aventures del pare Brown (més colors) i de L’home que fou dijous. Chesterton és allò que en altres temps se’n deia un pensador, un pensador notable, que no crec que ara es llegeixi gaire. No m’atreveixo a recomanar-vos Maestro de ceremonias perquè llegir només pròlegs, si no es coneixen les obres, pot decebre, però...

Per si de cas, a cromets (no sé com enllaçar el post del 22 de setembre) podeu llegir un fragment d’un altre pròleg, menys innocent, i uns quants vincles.

piccoli e grandi

Llegeixo a Culturas l’article de Joan de Sagarra que parla de la relació entre el seu pare i Pla. Tots dos escriptors són sants de la meva devoció, especialment en algunes de les seves obres, i com diu el seu fill i jo comparteixo en aquest moment, matisos a part: “Lo que sí importa es la obra de ambos, que los consagra como dos gigantes de la literatura catalana del siglo XX.”

No parlaria dels dos escriptors si no fos pel que diu a continuació en el mateix paràgraf i perquè just ahir, en Jaume, un amic amb qui comparteixo aficions per les revistes infantils, em va fer arribar via mail unes imatges de la segona edició de Les aventures extraordinàries d’en Massagran, de Folch i Torres, traduïdes a l’italià (Avventure straordinarie di Cirognino) per Elena Primicerio.

Diu Joan de Sagarra en el seu article, continuant el fragment anterior: “ Fueron los dos escritores más populares del siglo pasado y enseñaron a leer y a disfrutar a millones de catalanes.” És possible que siguin certes les dues afirmacions i que segur que l’article no és el lloc per parlar d’altres escriptors, però potser algun dia apareixerà en algun llibre imprès que un dels escriptors que va realment ensenyar a llegir i a escriure i a gaudir a milions (?) de catalans fou Josep Maria Folch i Torres, a través d’En Patufet i a través de les històries de la seva “Biblioteca Patufet” o de les sentimentals "Pàgines viscudes" (ja n'he parlat alguna vegada). És clar que esmentar i valorar escriptors que van dedicar la seva literatura als infants no sol ser tasca habitual d’aquells que parlem de llibres o de revistes de tant en tant. Solen ser escriptors de gènere que oblidem quan passem de l’infantesa a l’edat adulta i que només mereixen un record sentimental, potser amb algun component irònic, rarament un estudi sociològic o estrictament literari. En el cas de Folch, represaliat per dues dictadures, supervivent en castellà i català durant la postguerra i amb força per continuar, innovador de la literatura infantil, cap dels dos estudis –o ambdós al mateix temps- s’ha fet de forma seriosa, científica, podríem dir -ni es farà-.

En fi, us deixo amb un fragment de la introducció d’Elena Primicerio a l’edició de 1934 ? de Avventure straordinarie di Cirognino, potser algun dia en podríem parlar més.

En Patufet, il più popolare giornale di Catalogna, continua ad essere la tribuna dalla quale Folch i Torres parla ai suoi piccoli amici, ed anche ai grandi, chè molti perseverano anche da adulti nel comprare il giornaletto che amarono da bambini. Per questo, più que al nostro Collodi, può Folch i Torres essere paragonato a quel grande mago che fu Vamba in Italia. L’infinito amore per l’infanzia che animò tutta la vita di Vamba, uscito anch’egli del giornalismo, e direttore anch’egli del più bel giornalino del suo paese, anima anche l’esistenza di questo geniale scrittore catalano. La sua casa è rallegratta dal sorriso di ben sette bambini, che ascoltano estatici le storie narrate dal babbo. E come Vamba fu il padre animatore dell’indimenticabile Confederazione grillesca che si estenteva a tutt’Italia e alle province de Trieste e Trento, allora irredente, così anche Folch i Torres riunì un tempo il suo piccolo esercito di lettori in organizzazioni, che, per il loro carattere nettamente catalanista, vennero sopprese al tempo della dittadura di Primo de Rivera. Ma neppure quest’amarezza è valsa a spegnere nell’animo dell’apassionato scrittore la sacra flamma del suo amore. Lontano oggi da ogni politica, continua instancabile la sua opera di educatore, formando forti tempre di giovinetti, che anch’essi, come il loro eroe prediletto, l’immortale Massagràn, sapranno un giorno bebe operare al servigio della patria.























P. S. Faig una mirada als guardonats amb la Creu de Sant Jordi d'aquest any i em fa gràcia l'aclariment de la pròpia Generalitat: Jordi Soler i Galí: compositor i guitarrista, conegut com a Toti Soler. Si voleu llegir les minibiografies.

neteges

El diumenge vaig anar a passejar pel parc de la Ciutadella. Tot i que el tinc relativament prop de casa i que l’he trepitjat centenars de vegades, feia anys que no hi tornava i vaig notar canvis a primera vista que, en termes generals, em van semblar positius, agradables: més bancs, més netedat, més fanals (crec), més escultures (esperem que no n’abusin perquè l’espai és petit i tampoc és qüestió d’encabir-hi tot el que els passa pel cap als de l’ajuntament amb l’excusa que encara queda lloc).

Vaig fer una mirada a algunes de les meves estàtues preferides d’escriptors (al parc hi podeu trobar les estàtues de vuit escriptors catalans, el més antic Aribau i el més modern Maragall; algun dia en parlarem). No sé quants escriptors de llengua no catalana tenen representació en el recinte, però el que recordo molt bé és Rubén Darío “PRÍNCIPE DEL VERSO CASTELLANO. EXIMIO POETA NICARAGUENSE” (sic), que té una placa en un dels laterals del Parlament regalada pel cònsol del seu país a la ciutat de Barcelona.

Una novetat que tampoc no havia vist és el de la nova situació de la porta del zoo, ara al costat de l’estàtua eqüestre del general Prim. Espero que si algun dia canvien de lloc els animals o no en porten més, l’espai que quedi lliure no s’aprofiti per construir blocs de pisos amb l’excusa que la ciutat els necessita més que no pas espais verds.

La netedat, ho torno a repetir, em va semblar el fet més destacable, tot i que precisament el diumenge la quantitat de nens que hi havia i les parades i jocs que havien muntat podia resultar enganyós en aquest aspecte. El que sí que era real és que en aquest creuada contra els coloms –amor-odi- s’estan fent barbaritats: veure els bustos que hi ha a la façana del Parlament amb el cap coberts de punxes, com en una sessió de vudú o un simulacre d’inici de redempció, em va produir una sensació d’angúnia indescriptible. Si la ciutat ha perdut la batallà contra els ocells, que retirin els bustos i esperin els resultats de la pròxima batalla i, quan finalment guanyi la guerra, que tornin a figurar les testes emblemàtiques amb tota la dignitat i esplendor que mereixen.






















P. S. Ostres, estic desolat: la Tina -me n'he adonat avui- m’ha fet fora del lloc dels copilots. M’ho torno a mirar, no fos cas que es tractés d’un miratge. En fi, segurament algú s’ha xivat: li ha dit que jo no tenia carnet d’aeroplà, o alguna altra cosa pitjor. Continuarem veient com s’enlaira i on la porten els seus vols.

I encara un altre apunt. El primer que l’hagi mirat sencer que em digui si el programa El primero de la clase, de TV1, no és el que em penso. Punset, en la cima de la felicitat dirigint una escola amb una sèrie de nens que mostraran les seves habilitats, amb uns mestres –pardrins?- que mostraran a tota la península com hauria de fer-se la reforma de l’ensenyament (seny, intuïció i habilitat), una beca per als MILLORS de 48.000 euros que els permetrà, convenient dosificada, acabar el batxillerat en alguna privada (després ja en parlarem), el programa en horari nocturn perquè el puguin mirar els pares i s’assabentin del malament que es fan les coses a l’escola convencional, i també perquè a partir de la setmana que ve els pares el facin mirar als seus fills de cinquè de primària, a veure si en la pròxima edició els de la tele agafen els seus fills i uns i altres es fan famosos... Res, que jo no hauria d’obrir boca sense haver vist el programa, segurament una meravella en tots els aspectes.

el coño de la bernarda (amb perdó)

Em miro una estona –llarga- la tele a la nit. Parlen sobre la immigració. Si es presentés aquí, votaria Pimentel, perquè de moment la meva consciència –laxa, tot s’ha de dir- no em permet fer cap tria. Però ni Pimentel (tampoc no magnifiquem, i compte, que només li he sentit poques paraules -tampoc no ho considereu una provocació-), que va més enllà de les realitats a curtíssim termini dels polítics professionals que no troben cap altra professió més rendible –i que segurament seria un pèssim conseller perquè acabaria no acceptant les servituds de partit, com ja es va demostrar, ni entendria que el que volem és que ens diguin que demà, només demà, podem ser els més guapos-, es presenta, ni nosaltres el votaríem, perquè el seu català deu ser pitjor que el de Montilla, i ... El ni és inacabable.

En una pausa em distrec i miro el piromusical barceloní. El realitzador de TV3 s’ha equivocat completament, o no. Les imatges dels focs no m’interessen gens, col·lapsades pel popurri de jazz sensacional que ens ofereixen. M’hi enganxo i en vull més, i més, i més. Però tot s’acaba i només em queda desitjar que editin un doble o un triple amb aquesta història d’una de les músiques que prefereixo (encara que s’hagin colat el rock i el pop, o el que sigui).

Dos dels meus nebots estudien a Girona. El més petit fa tres anys va treballar en una oficina relacionada amb el totxo, fa dos anys va fer de manobre, aquest any ha treballat juliol i agost en un restaurant. El meu nebot petit a aprofitat la setmana que li quedava lliure abans de tornar a Girona per fer unes vacances curtes amb un amic (que havia treballat en un altre restaurant) a Benidorm. No és que tingués cap preferència per la població, però era l’oferta més barata que va trobar i era suficient per les seves expectatives de sol i de discoteques. El meu nebot petit aquest estiu guanyava més de 1000 euros al més en una feina que no havia fet mai. Quan acabi la carrera i comenci a treballar en la seva professió, és molt possible que no estigui tan ben pagat (?).

El seu germà gran, l’altre nebot, a qui també estimo molt i que té un bloc perdut que no us enllaçaré, aquest estiu a treballat en dues feines. Ha dormit poc, i com que les dues feines suposaven un cert grau de perillositat, ha guanyat molts més diners que el seu germà petit –potser que jo-. Quan acabi la carrera, estic segur –no hi ha dubte possible-, el meu nebot gran no guanyarà ni la meitat de diners que cobrava aquest estiu. Dunbto que el meu nebot es dediqui a exercir la carrera que estudia perquè li agrada i perquè té unes aptituds extraordinàries per exercir. El meu nebot preferirà, mentre el cos aguanti i continuïn els contactes, dedicar-se als negocis relacionats amb el turisme.

Un pensa que està molt bé que el país prosperi i que es necessiti gent de fora perquè els d’aquí ja no donen abast. Un pensa que no importa que les fàbriques –i el que vulgueu- es traslladin a Polònia –o on vulgueu-, que prou falta que els fa, i que després ja buscaran un altre lloc. Un pensa que és ,molt bonic tenir tantes cases i que vingui tanta gent a gaudir-ne. Un pensa que l’any que ve encara necessitarem més immigració, amb papers o sense, perquè els seus dots nebots, i d’altres com ells no seran suficients a cobrir les necessitats del totxo i el turisme. Un està content pel progrés del país. En definitiva, un creu que són quatre dies i que no cal preocupar-se gaire del model de societat del futur a mig termini. Si avui funciona el model econòmic del totxo i el turisme, no pot ser que funcioni sempre? Un pensa que d’aquí uns quants anys els seus nebots ja hauran trobat el seu camí. Un pensa que en aquest “coño de la Bernarda” (aquest i l’altre), que deia un dels contertulians de l’Àgora, encara hi cap molta cosa. Models econòmics de futur? Que hi té a veure la immigració? A viure, que són dos dies.

Ara posaria una música de jazz, una improvisació, però em fa mandra buscar i pujar al castpost, i tornar al bloc. Que cadascú es posi la musica que vulgui, i compte amb el foc.

(post escrit sota la influència formal de Louis- Antoine Caraccioli)

minusculistes i MAJUSCULISTES

Les minúscules, en canvi, són lletres d’aparició més tardana, que van néixer en el bressol d’una matèria tova, com el papir, i conserven la calidesa del contacte més directe de la mà i la gloriosa humilitat de ser serventes del pensament, que sempre ha de caminar molt més lluny que la fugaç trompeteria de les glòries mundanes: per això les seves formes són molt més arrodonides i es presten a enllaçar amb un traç ininterrompt de tinta la túnica inconsútil de la raó.
Les primeres minúscules de la nostra escriptura són les de la cursiva romana nova, que comença a aparèixer a la fi del segle ·iii· d. C., i arriben a la seva maduresa amb l’estil semiuncial, a la fi del segle ·v·; però fins a la renovació cultural iniciada ja sota pepí el breu i impulsada definitivament per carlemany, cadascuna en els seus diversos estils, majúscules i minúscules no es barrejaren. Fou aleshores, durant el segle ·ix·, que els mateixos calígrafs que havien creat la minúscula carolina (que en el fons potser no era sinó un revival de la semiuncial iniciat a l’scriptorium de corbie sota l’abat maurdramne) i havien introduït sistemàticament la separació e paraules i puntuació, experimentaren també la necessitat d’utilitzar en posició inicial de text i després dels signes de puntuació forta una lletra més gran a manera de porxo iniciàtic del discurs reprès.

Josep M. Pujol, Joan Solà. Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic. Columna, 1995. (crec que hi ha una edició posterior)

Després de llegir el fragment anterior estic segur que totes les prevencions preconcebudes envers els llibres que tracten sobre temes tan aparentment ardus, avorrits i incompresos se us hauran esvaït. És clar que no sempre trobareu autors com en (o és En?) Pujol i En (o és en?) Solà que us endinsin en l’arbitrarietat de l’ortotipografia i temes similars amb una dosi important d’humor i relativitat. És clar que pocs llibres sobre el tema parteixen d’un plantejament tan trasparent, continuen amb un nus inqüestionable i deixen un desenllaç obert.

Sé que us preocupen les MAJÚSCULES i les minúcules, com a mi, i he pensat que la Mercè i Santa Tecla (o és santa Tecla?) –visca la festa! (o és Festa!?)- era un bon moment per recordar-vos que aquest és un assumpte menor, subjecte a modes, al pas del temps, com tot en aquesta vida (i també que un llibre atractiu pot aparèixer on no s’espera).

Ja sabeu que soc jo més aviat minusculista (saragatona, pere, etc.), tot i que encara em guanya la Hannab, abanderada de la minúscula després del punt i experimentadora amb molt de futur. Tant a la hanna (amb el teu permís) com a mi ens guia en la nostra opció una certa humilitat que sovint no es veu generalitzada en molts altres blocs –i m’abstindré de posar exemples-.

Sembla que parlar de minúscules o MAJÚSCULES és un ximpleria. A la fi, és tracta de triar ÚNICAMENT entre dues opcions, però us asseguro que després de llegir les 40 pàgines de l’Ortotipografia les vostres conviccions poden trontollar. I no és que amb el que dic us vulgui aclaparar ni induir-vos a deixar d’escriure el vostre bloc, només faltaria, tots sou els reis absoluts del que escriviu i dels mètodes ortotipogràfics que us semblin millor segons la vostra idiosincràsia. Però vull ser realista i dir-vos que hi ha qui s’ha trencat les banyes per explicar quin és l’estat de la qüestió en aquest moment (o era en aquell Moment?), i que el que al nostre país funciona d’una manera és diferent a la resta de la península, o a França o a Anglaterra o a Alemanya, on tots els noms, altrament dits substantius, van en MAJÚSCULA Inicial–ja sabeu com són els alemanys-.

Ara vindria el moment de les concrecions, i de dir que no és el mateix viure al Priorat que beure’s un priorat, que hauríem d’escriure aspirina perquè és considera un genèric, malgrat que a la Seguretat Social (es diu així?) els metges la ignoren -per què?-i recomanen Gelocatil o un altre paracetamol. Seria el moment de dir que campi qui pugui: “En l’Edat Carrossa s’entenia que quan una paraula havia d’anar en majúscula només en duia una: la inicial. L’Edat moderna & Dinàmica (¡ooooh, uea, boys!), això no és té tan clar. Els dissenyadors poden distribuir les majúscules pràcticament ad libitum en els seus logotips; CaixaBank. GasNatural [...] I això no ha trigat gaire a influenciar el rònec i arcaic LSD (llenguatge Sense Disseny): Rieu-vos de la inflació amb el MaxiCompte del Banc de Xauxa.”... Com que les concrecions em portarien a reproduir el contingut de totes les pàgines i això seria insuportable, em limitaré a un cas ben curiós i divertit.

¿Sabíeu que “els articles determinats inicials dels noms de les localitats i les comarques catalanes van en minúscula” per una decisió de l’IEC que ocasionà una curiosa i divertida polèmica en el seu moment, mentre que l’article dels noms de les localitats no catalanes -no tinc clar si cal incloure el cas de les valencianes i similars- o d’altres indrets dels països de parla no catalana i que no tenen equivalent catalanitzat els heu d’escriure en majúscula?: el Vendrell (mai El Vendrell o d’el Vendrell), la Bisbal d’Empordà, l’Ametlla del Vallès (per cert, perquè “d’Empordà” , segons la toponímia oficial, i no “de l’Empordà”, mentre el Vallès sí que conserva l’article comarcal?); mentre que La Almunia de Doña Godina, Los Ángeles, etc. Davant d’aquest cas, un té la sensació que Catalunya (o és catalunya) té encara molt camí per recórrer fins que arribi a ser considerada una nació (o és Nació) amb drets equiparables als de les altres nacions (o són...)

I això no és més que la punta de l’iceberg, encara que us hagi semblat llarg i amb poc punta.

esbós bibliogràfic (o bibliòfil) mentre descansa la pluja

El passeig de Gràcia sembla l’escenari d’un musical: ara obrim paraigües, ara els tanquem, i ens tempten els tolls entre les rajoles gaudinianes. Només tinc temps de mirar-me ràpidament les parades de la dreta de la Fira del Llibre.

Avui tinc el dia pseudobibliòfil –afició gairebé caducada- i és a la parada de llibreria Millà on trobo dos exemplars que perseguia de fa temps: dos contes infantils de Prudenci Bertrana editats per la llibreria Varia a la col·lecció “La novel·la infantil catalana”. Havia llegit L’home de la gorra peluda, inclòs a les Obres Completes, però no coneixia La tragedia d’un gos xato més que a través de la bibliografia que va catalogar Teresa Rovira, filla de Rovira i Virgili, en el seu imprescindible, pels amants com jo de la literatura infantil, Bibliografía histórica del libro infantil en catalán.

De Bertrana, a més de Josafat, cal llegir Proses bàrbares, el meu preferit, però estic segur que no us faria cap mal fer una mirada als seus contes per a infants, o potser joves:

"Sota la muntanya de Montjuïch, a l’extrem de la barriada dita del Poble Sec, hi ha una agrupació de torretes de modest aspecte, habitades per gent menestrala. En una d’elles el reixat que està arran de la vorera ostenta, al peu de la portella del mateix, un rètol suggestiu: No entres sin llamar. Peligro de perro..."

I Bertrana continua explicat les aventures del gos Ravanchol, “que era el cognom d’un terrible anarquista, ben conegut allevors per tota Espanya.”

Ja ho veieu, 57 pàgines a llegir en una estona perduda.

I continuant amb la meva afició de pseudobibliofil, i pensant en els que no tenen cap llibre encetat, em permeto recomanar-ne un que donarà resposta en clau d’humor, però rigorosament, als qui els estimen no només pel que diuen sinó pel que són des de la perspectiva del col·leccionista: La pasión por los libros, de Francisco Mendoza Díaz-Maroto, que ara ja va per la 3a edició. És en aquest llibre que m’assabento que Ray Bradbury va publicar Farenheit 451 a la revista “Playboy”. Recordeu la novel·la o la pel·lícula? Em pregunto com s’ho devien fer els bibliòfils en aquells temps difícils: cada obra una persona devia exigir tenir una casa ben gran i un menyspreu per l'esclavatge.

Posats a parlar del llibre en el seu aspecte extern, i moltes altres coses, és clar, també us pot interessar ¿Qué es un texto?, publicat pel Círculo de Bellas Artes de Madrid.

N’haurem de parlar de tot plegat més endavant, que això ja s’ha allargat massa i vol ploure... i ja veieu la cara del gos.

alegria, és festa major!

És festa gran. Fem un parèntesi –encara un altre-. Deixo constància gràfica que he arribat quan ja la Lindo havia fet el seu discurs que demà llegiré en el diari, i els cometaris. Banderes a les fosques perquè els focus prescindeixen del cel, no fos que... Veig somrients, massa lluny potser, l’hereu de la Corona i el Justicier (sic). Gegants, dracs i lleons sorgeixen de la pols acompanyats de veus i focs. Sona la música. No sé què pensen els nens il·lusionats que enlairats al fanal mig m’acontenten. En pujar per la Rambla, mentre esclaten els focs, una turista saberuda exclama : Barceloneta !, i un no sap si és desconeixement o prima la ironia. Demà passaré per la fira del llibre. Continua la festa de la Mercè fora dels barris.

En arribar a casa entro en els blocs. La meva amiga es casa. Li deixo un poema. No sé si faig bé, perquè Espriu ... ja el coneixeu. El que compta, però, és la intenció i el desenllaç.


Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos
al nostre vell país tan desarbrat.
Quan tramuntava el sol, de l'incendi del vespre
s'alçaven focs que lentament obrien
les amples portes de la desolació de la nit.
Ronden garbí o migjorn: sempre, sempre
el sec alè damunt els camps.
L'eixut estroncà dolls, arrasava collites,
endinsa en el record fressa de la pluja
per vinyes i rials, camí de mar.
Però segueix, tristesa enllà, el designi de vida,
car fou escrit que l'amor vencerà la mort.
Ara un home i una dona joves resolien casar-se,
nosaltres acollim somrients el coratge
dels qui confien que hi haurà demà.


Va, va, alegria. Escolteu el pregó. O no era aquest? A mi em sembla que sí. Fa no fa, és el de cada any.


Powered by Castpost
























POSTERIORMENT...
Llegeixo a “L V” alguns detalls sobre el pregó de la Lindo i els aldarulls moderats de partidaris i detractors separats pels Mossos al mig de la plaça. No m’agrada gens l’eslògan recurrent “Jo també sóc...”. Quina dèria a voler ser qui no s’és! El que no diu aquesta Vanguardia –que consti que és el diari que llegeixo més-, que em semblava que s’encongia i perdia color segons la pluja, però que vaig esbrinar que era segons es movia la vaga dels seus assalariats, és que quan jo vaig arribar les úniques pancartes visibles –espectacle poc festiu, cal dir-ho- eren les dels propis treballadors del diari. Deu ser qüestió de modèstia, aquest intent de no fer publicitat del que passa a la pròpia casa per molt important que ho considerin.

tardoral

No tinc cap casa: les comparteixo. De la d’aquí, quan ja fosqueja, surto furtivament amb la bossa de plàstic. Com en Sagarra –ell al matí, segons contava, i jo a la nit- deixo els llibres que ja no em caben –com fer la tria?- als peus de la Caputxeta . No arribo al cistell massa enlairat. Continuo pujant. A la tornada, des de l’Open, veig que al banc del costat de les figures una parella va fullejant sota la llum grogosa (darrera novetat closiana) els llibres que potser eren meus. Somriu la Caputxeta, somriu (?) el Llop, i jo...

I així un dia i un altre, fins que una part de l’espai torni a ser verge i torni el cicle a començar. No em reca que el que jo ja no llegiré –tot en castellà-, ho aprofitin els que acaben d’arribar que busquen en aquest passeig de Sant Joan (o és de sant Joan, ja en parlarem: anunci d’un altre post) noves passions interminables que el seu cel no els va donar. He estat temptat d’escriure una dedicatòria en els primers fulls, alguna cosa així com: “el pes de la literatura sovint és molt feixuc, el podràs transportar?”

Com els arbres que es desfan de les fulles, potser demà també deixi algunes pantalles en els bancs amb posts antics que no recordo o que recordo massa, negre sobre blanc brillant. Potser demà, quan torni a començar la nit i els gossos em saludin udolant i el passeig torni a ser ple de vells i nouvinguts i d’atletes casolans i de ciclistes impacients i de cotxes inquiets que el travessin ignorants i d’alumnes que entrevisten calmats la jubilada en pau en un intent d’aconseguir arrodonir el seu treball de recerca i els gronxadors descansin sense els riures infantils i les mares radiants ... Potser demà torni a passejar mirant els ulls dels nous lectors que anuncien primaveres i no tardors.

presentació

Aviso. És possible que aquesta mateixa nit, o demà en hora incerta, publiqui un apunt aquí mateix. Aviso que l’escrit es podrà llegir des de qualsevol part del món sempre que tingueu a mà una pantalla i els altres requisits imprescindibles. Aviso que el post, d’extensió per precisar, tractarà sobre un dels temes habituals d’aquest bloc, és a dir, vés a saber. Comunico que és improbable que s’observi un canvi d’estil ja que darrerament no he participat en cap classe de creació literària en qualitat d’alumne -ni el de l'Ateneu- (l’últim curset a què vaig assistir l’impartia Danny de Vito per la tele). Remarco que, contra el que alguns pensen, no tinc cap negra (volia dir negre) que treballi al meu servei. Vull recalcar, no obstant, que no descarto la col·laboració d’un artista invitat i l’aportació fotogràfica de Google –cosa no habitual-. Recordo que la lectura és gratuïta (afegiu-hi, però, les despeses elèctriques, de connexió, etc.) Imagino que ja sabeu que no podreu trobar el material que es publiqui aquí en cap llibreria, però que el podeu imprimir i enquadernar vosaltres mateixos, al vostre gust, i afegir les il·lustracions que més us convinguin. Deixo constància que podeu reproduir les meves paraules tant com vulgueu i pel mitjà que us sembli; en cas de citar l’autor (jo), es prega que no afegiu el seu retrat (el meu). M’ho deixava: quedeu tots convidats a la presentació (cadires i begudes a càrrec vostre, o agafeu-ne de les virtuals que sempre tinc preparades) i hi haurà fòrum posterior amb la presencia intermitent de l’autor, que sol ser lent a respondre.

Queda dit.

Malgrat que cap a la una s'hagi quedat aturat el cor de Webstats4U: terrible premonició.

de bomba, bombetes i bombolles

De tant en tant, en aquest petit clos dels blocs on sempre anem a parar als mateixos llocs–n’hi ha tants! Quants blocs nous llegeixes tu cada setmana?- et sorprèn el comentari d’algú nou, com el de Joaquim que em diu en els comentaris d’un post vell, el que parla de la paella per a 15:

em sembla divina. el meu catalá encara és molt brut. a veure se em comprens. qué vols dir amb arro´s bomba. el mateix quin aquets italians:arbori, carnaroli, qué et li ensembla. noranta perdons.cidão. brasil.

No responc immediatament i Joaquim insisteix en un català infinitament millor que el meu brasiler (o portugués?):

Pere es podria respondre al Gastereo( brasil) els que volls dir arròs bomba al meu adreça que era cap baix, si us plau.

Han passat dos dies i li escric un correu comentant el concepte d’arròs bomba i les seves característiques més importants. Mantenim una breu correspondència i m’assegura que mirarà de trobar-lo.

I ara és quan començo a estar preocupat. En Joaquim, que només tenia un post al seu bloc en el moment de fer-me la consulta, continua sense afegir cap material. Em preocupa que hagi donat més importància al mot bomba que al mot arròs ja sabeu el perill de les paraules si se'n fa uns ús indiscriminat-, tot i que a mi em semblaven clares les instruccions que li vaig trametre. Joaquim, sisplau, dóna senyals de vida, ni que sigui per tranquil·litzar-me una mica.


En altres ocasions detecto entrades massives -tot és relatiu en el meu bloc-en algun dels meus posts i quedo una mica decebut quan veig que el que he escrit i és tan visitat no es tradueix en algun comentari que mostri l’interès del lector pel contingut exposat. El cas més paradigmàtic és el de les nombroses visites que he rebut darrerament a partir de la paraula “zoofilia”. Entenc que l’usuari en teclejar aquesta entrada tenia unes expectatives que no ha trobat a “zoofilia i zoofòbia”, encara més, quan ja deu haver entrat a continguts més engrescadors i més acords a la seva sensibilitat, com “la zoofilia del Amazonas”, “Porno Seva- Zoofilia Extrema i dura” (res a veure amb l’Ibarra), “zoofilia, sexo con animales, chicas follando con caballos”, “provaste la zoofilia? tengo a mi boxer "juanito" esperándote”, “Zoofilia en Extremadura: violador de cerdos” (repeteixo: res a veure amb l’Ibarra), etc. Tot i entendre la sensació de pèrdua de temps de l’usuari –que crec que ha repetit sovint en la búsqueda-, hagués desitjat que m’hagués deixat alguna cosa semblant a “no era això, però t’agraeixo l’esforç per complaure’m”. Ho trobaria un signe elemental de cortesia pel meu esforç a aclarir les idees sobre aquest tema sovint tan poc comprès i de difícil exposició.

I parlant de bombes i de zoofília, em ve al cap –s’hi insisteix tant, i amb raó- la polèmica homilia (és aquest el nom adient?) del Papa als seus conciutadans i súbdits. No cal que us torni a recordar que des que la litúrgia romana es va deixar de celebrar majoritàriament en llatí em trobo un pèl allunyat de l’Esglèsia i del cap d’estat del Vaticà, la qual cosa no és motiu per no reconèixer que el seu discurs va ser extremament interessant –m’agrada la història-, que ell va fer servir la cita erudita i que part del món islàmic s’ha encarregat d’exemplificar-la, que allà i aquí els seguidors de Mahoma (havia escrit Mahoma en minúscula i el corrector em diu que hauria de ser Mohave; a Mafumet, en canvi no em fa cap indicació ) ens perdonen la vida cada dia (els que ho fan), que, pel que sembla, els d’allà i els d’aquí, dones incloses, que són les primeres a accedir a la cultura erudita en els seus països, han entès perfectament el missatge papal, fins i tot sense haver llegit els detalls de la traducció que ens facilita Toni, i han actuat en conseqüència, que el cap d’estat i de la catolicitat sabia ben bé el que deia i que el seu discurs no deixa de ser una provocació a un Occident tebi–agafeu la paraula, o qualsevol altra de semblant, en el sentit que us vingui bé-, que ... I amb tants ques ja m’he perdut. Si aconsegueixo agafar el fil potser continuaré un altre dia, racionalment o irracionalment, que alguns diuen que d’això es tracta.

P. S. El comentari de més avall de l'Arare m'incita a comunicar-vos que el meu IMC (índex de massa corporal) avui era de 24,4, és a dir, dintre d'un ordre; això sí, amb la distribució irregular que ella insinua, la qual cosa em fa suposar que no em cridaran per participar a les desfilades de la Cibeles. Ells s'ho perden. Tema interessant aquest, també, i cíclic.
(IMC= pes dividit per alçada al quadrat)

els punts sobre les is

Un comentari d’en Litus –se’m va avançar- em va fer retrobar amb un tema que mai no he dominat en un dels seus vessants, el menys poètic. El fragment diu així:

“El culpable del trànsit de la divisió de paraules i els signes de puntuació de les escoles als llibres és Carlemany: una autèntica paradoxa del destí, perquè, com ens explica el seu biògraf Eginhard, aquell rude militar barbaflorit, emperador dels francs, padrí de Catalunya i avi d’Europa, va aprendre a llegir tard, amb dificultats, i no va passar mai de ser un alumne mediocre malgrat que s’endugués cada dia al llit les eines d’escriure per realitzar exercicis. Carlemany, però, amb la característica veneració per la cultura que experimenten justament els que n’estan ben mancats, va disposar la reorganització del sistema escolar de l’Imperi i va promoure una renovació espectacular de l’escriptura, en la qual la divisió de mots i la puntuació foren novetats companyes de la bellíssima lletra que els paleògrafs anomenen carolíngia.”

Josep Maria Pujol, Joan Solà. Ortotipografia.

En la meva feina més ben remunerada –poc, si us he de dir la veritat-, observo una tendència a tornar a l’època precarolíngia, cosa que no em disgustaria del tot –caldria matisar i parlar més extensament de l’ortografia i altres insignificances de la llengua escrita, però, malgrat que aquest pot ser el lloc, no és el moment-. Ara bé, el fet ve acompanyat d’un menyspreu notable per l’estètica cal·ligràfica, i per aquí ja no passo. És clar que, per altra banda, quin sentit té avui agafar el llapis (oh, l’olor del llapis quan l’afines –maleïts portamines que ens tempten!-), el boli , la majestuosa ploma o el retolador –ecs!- si el teclat i l’impressora ja fan la feina per nosaltres? En temps propers, els antics instruments d’escriptura seran únicament cosa d’especialistes o de fetitxistes: difícils de trobar i de comprendre, vestigis del passat.

Per cert, li haurien de fer un monument a l’inventor del punt i coma (el mateix que el del punt i de la coma); un signe com aquest demostra una vegada més que la realitat supera la ficció i que l’art de l’escriptura no es troba a l’abast de tothom. I encara un altre per cert: sabíeu que l’inventor d’aquest signe va ser el mateix que el de la coma i el punt? Segur que sí; però el que potser desconeixíeu és com va anar la cosa. Resulta que es trobava un dia escrivint un dels seus tractats i en repassar-lo va veure que una pausa que havia considerat curta (coma: un segon) calia allargar-la, però no excessivament (punt: tres segons), va ser aleshores quan va pensar a restar una coma del punt, i així va néixer el punt i coma, que va anomenar punt menys coma (posteriorment, per raons d’economia de llenguatge, va quedar la denominació actual). En fi, no us vull cansar amb els petits i lamentables –per alguns- detalls de la història de la puntuació ni dels emoticons (evolució romàntica posterior;-), de manera que faré un punt i a part (quatre segons: un dos, tres, quatre)

Potser un altre dia podem parlar dels dos punts, de les cometes, dels punts suspensius, dels parèntesis, dels guions –sé que n’abuso-, dels claudàtors i els bonics punts volats tan nostrats... Ara, deixeu-me fer un punt i final (pausa indefinida, fins demà).

el d'avui

L’Arare em demana un impossible en aquest joc dels memes: que li digui quin és el meu millor post. Com ho puc saber si n’he escrit més de ... entre els de la vella barcelonablocs que ens va deixar amb el cul a l’aire i els de Blogger? Podria dir que el millor post és el darrer –si fos escriptor de ficcions en paper seria una resposta acceptable-, podria triar-ne un que hagués tingut força comentaris, com el de l’amor de fa pocs dies –te’n recordes?-, podria escollir aquell que tenia una intenció que tothom va captar, o el que ningú sabia que de què anava, malgrat que a mi em semblava tan diàfan, podria ser el que va fer que tal o tal altre m’enllacessin –ho sé-, o el que va fer que algú que mai no deixa comentaris em parlés sobre el cansament del càrrec, podria ser el que mai no escriuré, era això, bitxo?-. Quin és el millor post? Pura subjectivitat sense importància en aquests clos petit en què ens movem. El millor post, Arare, és el que fa que tu –i vosaltres- continueu passant per aquí, tan si us veig com si no. Quin post triaries, Arare? I tu?

I continuo amb el post del dia, que és el millor que avui se m’acut i que va de cançons, perquè la música ... Oh, la música!

Baixava ahir per la Rambla i em vaig trobar una d’aquelles aglomeracions que em molesten tant, però la bandera i el so encara poc perceptible en van fer esbossar un somriure. I és que em vaig trobar sense saber-ho participant en una celebració de la Semana de México a Barcelona. No em vaig aturar per no perdre la màgia, sinó que vaig continuar el passeig a pas lent mentre m’acompanyaven el corrido i els barrets mexicans brodats –no aquestes andròmines per protegir el cap dels ases del sol que venen en les botigues de souvenirs- m’obrien camí. He de tornar a repetir que Mèxic és el meu amor platònic? He de confessar que la meva padrina em cantava de petit les cançons de Jorge Negrete ("yo no tuve la desgrasia de no ser hijo del pueblo...") i que les cançons i la meva padrina m’enamoraven? Us he de parlar de la Teresa, mig mexicana, mig catalana i una mica suïssa –cap contradicció, us ho asseguro-. Més tard, a la Plaça Reial (agermanada amb no sé quina altra plaça mexicana), els mariachis continuaven amb ranxeres i corridos, i amb venda de "boletos". Avui, al Poble Espanyol. Algú hi ha anat?

I una altra cançó d’avui. Mirava just després de dinar El sastre de Panamà i, en un moment determinat, dos dels protagonistes acompanyen l’americà borratxo a casa. L’americà va cantant una cançó al taxí. No la recordava, no sé si l’havia sentida mai. Canvia l’escena i jo em quedo amb les ganes de tornar a sentir la cançó. No sé com fer-m'ho perquè no conec el títol ni l’intèrpret, i no crec que només escrivint Brendan Gleeson a Google n'obtingui cap resultat. Al final, però, he trobat la cançó a CineOJO , el bloc d’un xilè que parla de cinema. Escolto “Todavía cantamos”, de l’argentí Víctor Heredia (Sabina i Serrat canten alguna cançó seva). M’agrada més la versió americanitzada de l’actor perquè la puc contextualitzar millor i perquè s'acosta més a la realitat que jo desitjo, però no la podré tenir (la cançó). Per cert, algú en sap alguna cosa del Panamà actual?


Powered by Castpost

I ara, tant si heu escoltat la cançó com si no, us he de dir que aquí s’acaba el millor post del dia i que no el repassaré: imagineu-vos que és escriptura automàtica surrealista.

No hauria de passar el meme, però ho faré. Com que prefereixo els nombres parells, triaré 6 blocs. Espero que siguin sis blocs impossibles, a qui no hagi demanat una altra vegada aquesta història dels memes (faig una volta blocaire per no repetir), que pensin que la cosa no va amb ells. Té:

En Jaume, que altres feines té.

El Llibreter, només si confessa el nom de la llibreria.

La Katrin, amb la condició que ens digui si té un altre àlias, si no, no.

L’antiga Llum, que en algun lloc deu continuar (res no s'acaba sinó que es transforma;-)

El President, que em sembla que s’ha acomiadat a la francesa.

L’Eulàlia -vacances llargues- , que fa un silenci insuportable.


Em desdic, encara poso un enllaç –o he de dir vincle?- més. També li demano el meme a en Joaquim, del Brasil. Tot i que en els seu cas la resposta és fàcil, com podeu comprovar. Que quedi, doncs, en 7, número màgic.

Ei, Arare, ja sé que no era això, però estic segur que la cançó t'ha agradat. No era això?

entre nosaltres

No et deixis enganyar, Juan, pels qui diuen que ja no anirem a caçar conills de nit el teu gendre, tu i jo -i els qui s’hi vulguin afegir- amb la llanterna nova. No et deixis enganyar pels qui diuen que, l'endemà, no farem la paella a la plaça del poble i en menjarà tothom. Encara guardo l’escopeta al cotxe que em vas regalar –en regalaves tants!- sense saber que no tenia carnet : ara t’ho puc dir.

No m’allargaré, Juan , ni et faré un adéu solemne, que el temps d’aquí és un instant: tu ara ja ho saps. Ja parlarem més endavant. No valen les tristors.

Records de la Sissa i l’Harmonia, de la Nuri i en Manuel, de la Montserrat i en Miquel, de l’Amada i en Ricard, de la Mireia i l’Eulàlia, de la Juani, i de l’Àngela, que va arribar quan tu ja no hi eres –t’agradaria-, i potser de la Mar. I si em deixo algú –segur que sí- , no en facis cas, que tu ja saps qui són.

Ens veurem aviat, Juan, que el temps és un instant. Deixa-m’ho dir ara que és de nit i ningú no ens escolta.

Germana la Pluja

Cada vegada que plou amb una certa intensitat o, més ben dit, cada vegada que plou alguns dies seguits en aquest país nostre de sequedats, recordo aquest text impossible i circumstancial (massa circumstancials la majoria dels seus textos?) de l’Eugeni d’Ors.

Oh Pluja! Germana la Pluja, tu no n'ets responsable pas, de les inundacions. Ja hem quedat que la culpa era dels homes que no s'autocanalitzaven. -En canvi a n'a tu, quants beneficis te devem, els homes civils! Tu ets la que, sobre les estridències del calor que patim, ací i més enllà, deixes una suavitat discreta, tu ets la que algun cop dones a la nostra atmosfera delicadeses septentrionals. Tu proporciones ocasió a què llegeixin llibres alguns homes que no llegirien llibres. Tu aigualeixes les festes de la Mercè, quan incorrem encara en la debilitat de fer-ne. Tu, avui mateix, mulles les carretel.les que captaven pels damnificats del Llobregat. I altres antiestètics espectacles de carrer has mullat encara, avui, tu, Germana la Pluja, enginyosíssima Germana la Pluja!Potser per a l'establiment definitiu de la nostra civilitat en convindria això: que plogués -no, tant com ploure, no,- que plovisqueges tres anys de carrera, aquí... Amb això ens estaríem a casa, aniríem als círcols, als salons, als teatres, però no a passejar. Dies de sol només ne necessitem uns quants: els d'eleccions, els de cabdals manifestacions polítiques... Faríem bona feina, així. I després de tres anys ja començaríem a tenir dret, sense perill, al bon sol, i ja ens assemblaríem lo suficient a París per a començar a pensar en assemblar-nos a Atenes.

Eugeni d'Ors: Glosari, 19-X-1907


Des de la perspectiva actual, aquesta –i algunes altres- és una proposta, una realitat de ficció, tan romàntica pel que té d’utopia, de mentida –què haguessin fet els noucentistes sense poder passejar?- que només es comprèn si la situem en el seu moment. Una arribada al classicisme des del romanticisme. No són romàntics tots els ideals?

La pluja, per a la majoria dels mortals mediterranis, és un moment de malenconia, de mirades des de darrere de la finestra, de petites letargies vagament felices, de crispació quan ens toca moure’s d’un lloc a l’altre, de recuperació de velles essències que potser escriurem en un bloc, de ganes de mullar-se si som amos de nosaltres mateixos i de petició de treva si ens manen uns altres, de protestes hipòcrites, de bondats rurals, de nits més dolces quan agafem el son mentre ens acompanya distant, de llibres vells a casa, de memòries passades, de caragols en les pauses, d’apoteosi del temps de TV3, de paraigües fa temps perduts, de notícies insòlites. La pluja, la pluja persistent que ens acompanya aquests dies, sabem que és només un parèntesi, que tornarem al sol de la calor o el fred. La nostra pluja és més un miratge necessari i cíclic que una realitat, és un conte de fades.

Si alguna vegada plou tres anys seguits, ja en parlarem.

P. S. Surto a la terrassa i m'adono que la Germana Pluja i el Germà Sol m'han deixat aquest bolet al test del roser. Després d'obervar el fet insòlit em pregunto si m'arrisco o el deixo tranquil.

equilibri (foc, aire, aigua, terra)

Amable fill, quatre són los elements: foc, àer, aygua, terra; e d’aquests IIII és compost e ajustat lo teu cors e tot ço que menugues ne beus ne palpes ne odores ne sents; e tot ço que tos uyls veen dejús la luna, tot és dels quatre elements.

En dues maneres se fa, fill, composició: una és con lo foc és sech per la terra, e l’àer és calt per lo foch, e l’aygua és humida per per l'àer e la terra és freda per l’aygua. L’altra manera és com tots los quatre elements són ajustats en un cors elemental, així com en lo meu o en lo teu o en los altres corssos on són ajustats los IIII elements.

Ramon Llull. Doctrina pueril (XCIIII. DELS QUATRE ELEMENTS)

Només quatre elements. Ja sé que us semblarà que és molt poca cosa, però és el que hi havia i el que hi ha. Interseccions i matisos , també ho diu, els que vulgueu, però aquests són els principis, no us enganyeu.

Algú gosarà contradir el mestre quan parla amb el seu fill?






















Giussepe Arcimboldo (uns segles més tard)

aire (heterodòxies, ortodòxies i síntesis)

El aire se asocia esencialmente con tres factores: el hálito vital, creador, y en consecuencia la palabra; el viento de la tempestad, ligado en muchas mitologías a la idea de creación; finalmente, al espacio como ámbito de movimiento y de producción de procesos vitales. (...) Dice Gaston Bachelard que, para uno de sus más preclaros adoradores, Nietzsche, el aire es una especie de materia superada, adelgazada, como la materia misma de nuestra libertad.

Juan-Eduardo Cirlot. Diccionario de símbolos.


És el recorregut del passeig habitual, així que és un costum entrar a veure les exposicions de la Fundació Caixa Catalunya a la Pedrera. Arribo tard, com sempre, i començo per l’entresol, on hi ha l’espai dedicat a Schönberg, que va viure encara no un any a Barcelona entre 1931 i 1932, on nasqué la seva filla Núria. A partir de l’estada a la ciutat, agafada com a motiu central, l’exposició ens presenta, i intenta donar-nos les claus, aquest músic avantguardista i ja clàssic que també pintà, escriví i fou inventor (és una llàstima que en la botiga de la Pedrera no es vengui –al preu que sigui- una rèplica del seu joc d’escacs per a quatre participants, amb finalitat antibèl·lica i en què és necessària l’aliança dels participants per aconseguir guanyar, que es pot veure a l’entresol). Què us puc dir que no hàgiu llegit als diaris? Val la pena la visita. En tot cas, si jo no n’he tret prou profit, deixeu-me justificar amb les mateixes paraules del mestre: “la oïda constitueix tota la intel·ligència d’un músic”. I tothom sap que la meva intel·ligència auditiva és pràcticament nul·la. I encara una altra justificació: “Hi ha uns quants compositors , com Offenbach, Johann Strauss i Gershwin, els sentiments dels quals coincideixen circumstancialment amb els de “l’home corrent del carrer”. Per aquests no és cap mascarada expressar sentiments populars en termes populars. Són naturals en el que diuen i en el que fan.” Doncs això, que la meva educació musical és d’home del carrer, i encara, però m’esforço. Insisteixo, no us perdeu l’exposició. El que potser no heu llegit a la premsa és que del dijous al dissabte d’aquesta setmana se celebra el SIMPOSI INTERNACIONAL ARNOLD SCHÖNBERG i que, concretament el dissabte, podeu (podeu? voleu?) assistir a la xerrada-concert en què participa Núria Schönberg.
























El pintat no és res: és una cita
–sense nosaltres, sense llenç, sense pintura-
entre quelcom amagat i l’aparent.

Aquest primer tercet d’un sonet podria ser una presentació escrita per ell mateix de la pintura de Ramon Gaya. Vaig arribar al pis de la Pedrera igualment tard, és a dir, que em toca repetir la visita a l’obra d’aquest pintor que em va semblar magnífica (i alguns dels seus escrits també). No puc posar l’excusa en aquest cas de la insensibilitat visual perquè porto ulleres i deixaré de banda la meva escassa educació plàstica, així que he de confessar que l’obra d’en Gaya em va captivar sense condicions. Una insistència inalterable en la mateixa concepció (amb l’excepció, si voleu, dels quadres d’abans de la guerra), una conjunció de lluminositat –de transparència- i d’opacitat que no sabria definir, un descobriment de l’amagat en l’aparent que costa poc de percebre, uns ocres únics (qualsevol diria que sóc crític d’art). Una tria antològica de tota la seva pintura que potser no tornareu a veure. Una altra exposició imprescindible (entreteniu-vos una estona amb la lectura de la seva Obra Completa, que trobareu allí mateix). Si us sobren -o no- diners, el catàleg val 20 euros, i si necessiteu ajuda, de dilluns a divendres, a les 6 de la tarda, hi ha visites comentades.


















Us deixo amb la música (no corregeixo els meus errors) del CD Schönberg que regalen a l’entresol. En vaig agafar dos exemplars, per si de cas.


Powered by Castpost

aire (amb olor de sofre)

(Avui el cel sembla emprenyat: deu haver-hi molt ateu per aquí baix -o una guerra civil allà dalt-... Espero que no sigui cosa d'algun bloc. O potser és simplement un anunci de Santa Tecla? No, aquesta no, la de les festes de Tarragona)

foc (seqüeles)

Paracelso establecía la igualdad del fuego y de la vida; ambos, para alimentarse, necesitan consumir vidas ajenas. (...) Pero el fuego es ultraviviente. Realiza el bien (calor vital) y el mal (destrucción, incendio). Sugiere el anhelo de destruir el tiempo y llevarlo todo a su final.

Juan-Eduardo Cirlot. Diccionario de símbolos.


És curiós com en els darrers 15 o 20 anys s’han multiplicat els diables en el nostres país (i els seus balls), seguint una tradició mig adormida que ha esclatat amb força inusitada. Busco els orígens d’aquesta revifalla de dimonis i focs en els temps actuals i no els trobo. Potser, com diu Cirlot, és la sublimació de la necessitat creixent de consumir vides alienes per alimentar-se? El seu simbolisme extern?

Amant del foc en llibertat –i no hi vegeu al·lusions inexistents-, els dimonis actuals – no discutiré la seva plàstica- m’avorreixen: molta espurna i poc foc, i l’insuportable olor artificial, i la monotonia del seus balls, i els timbals eixordadors, i més espectadors que participants... Prefereixo els focs de Sant Joan, on les espurnes són secundàries i domina la flama incontrolable – segons alguns ajuntaments- que es mou segons el vent. Prefereixo el risc de travessar la foguera feta d’andròmines o d’argelagues crepitants: crema del vell i participació de la natura. M’estimo més la il·lusió i la contribució de tots que la festa del grup reduït, uniformat, previsible. El misteri incontrolable del foc supera l’espetec a preu fet, monòton i prosaïcament espectacular. Ara, les forces de l’ordre, convenientment dirigides, faciliten la tasca dels dimonis i posen traves als focs ancestrals: signes del temps, de discursos amb focs d'encenalls i guspires perverses .



















Traca final. S’acaba un temps i en comença un altre. Modificacions i transformacions cícliques. Por de la destrucció i esperança en les noves construccions. Tot canvia per continuar igual, o potser no. Ja en parlarem. Demà començo de veritat el nou cicle.

terra (11 de setembre)

Els arqueòlegs i investigadors d’Ullastret treballen amb una obsessió. Busquen una cosa: exactament busquen un cementiri. Han partit de la hipòtesi que Ullastret és un poble indígena –ciudad ibérica, diuen les pancartes- i sospiten que podria haver estat habitat per un poble celta d’urnes –pels Urnesnfelder-, com n’han trobat alguns al sud de la Gàl·lia. Si trobessin un cementiri d’aquest tipus tindrien la satisfacció de veure confirmada la seva teoria. I així treballen amb aquesta il·lusió, que és obsessiva. Per ara, però, no han trobat cap cementiri d’urnes. Podria molt ben ésser que el fet fos natural, donada la quantitat irrisòria d’anys que fa que remouen la terra. Fins al moment present (agost de 1966) no han trobat res que s’hi assembli. Ho trobaran algun dia?

I després hi ha el paisatge que es pot contemplar a quatre vents del pujol d’emplaçament de les ruïnes. Les ruïnes són molt importants, admirablement ben tingudes, d’un interès creixent. Però fins i tot quan es tracta d’aquestes coses tan notables arriba un moment que es tenen ganes de seure en un banc, badar una mica i fumar un cigarret.

Josep Pla. El meu país.


Allá donde ha paz y perfección, se realiza en el tiempo lo que en el espacio adopta la forma de una tierra prometida, sea Israel para los hebreos caminantes del desierto, sea Itaca para Ulises en el océano.

Juan-Eduardo Cirlot. Diccionario de símbolos.


A les cinc encara és massa aviat per a les aglomeracions de visitants. Deixem el cotxe en la primera explanada, on se’ns adverteix que no hi ha vigilància i que anem amb compte amb els robatoris –com?- i pugem lentament fins a la muralla entre les oliveres. Anem resseguint els espais de la ciutat morta que es va assentar en aquest turonet. Fa una calor moderada d’inici de tarda que el vent dissimula. No veig grans diferències entre aquestes pedres i les ruïnes de masos i corrals de la meva terra d’origen. Tot es qüestió de temps, però no d’esperit, de sensacions. Arribem al cim i entrem al museu. És curiós com les eines dels pagesos han canviat tan poc durant els segles –ara és diferent, és clar-. Llegeixo històries mil·lenàries i encara més, relaciono orígens i poblacions, m’assabento de nomadismes i sedentarismes, observo el passat ordenat en vitrines, comparteixo informacions sobre propis i forasters amb autòctons i estrangers.

















Al final queda la realitat d’aquesta plana riquíssima que des del banc i fumant un cigarret contemplo en semicercle, sense cap més intenció que la de badar i gaudir una mica amb la varietat dels colors d’aquesta part del país: aquesta terra per on van passar i es van quedar els ibers i ara jo, i demà, uns altres, més tard, encara uns altres. De fet no penso en res, fumo el cigarret, vaig divagant amb la vista per cultius, muntanyes, riu, pobles grans i petits. És la pau del moment sense cap altra consideració, el temps immòbil, sense búsqueda. Potser només una mancança em mig intranquil·litza, han desaparegut de la plana les oliveres, l’arbre que més m’arrela a la meva petita terra d’origen, trobo a faltar el seu caos i el seu mediterranisme primigeni, substituït aquí per espècies més productives, més caduques, més domesticades, més necessitades de la mà de l’home.

















Tornem a baixar pel pujol. Pel camí recupero les oliveres -i el xiprer amistós i el pi humil- , aquí només ornamentals, només recordatori de les que encara donen oli, però també estranyament humanitzades en les seves formes impossibles. En arribar a l’esplanada , el cotxe del nostre costat té el vidre de darrere trencat i un francès potser explica al de la grua les circumstàncies del robatori. Hem tornat a l’altra realitat.

Avui, en algunes de les les nostres terres, tornarem a sentir l’himne i les propostes d’última hora, les grans promeses, les petites campanyes, i onejaran banderes amb barres, amb estels i sense, i fins i tot amb creus. Ho escoltaré i ho veure (us deixo la versió sense lletra dels Segadors–ja la hi posareu o la reinventareu- de Ros Marbà, gentilesa de la Generalitat), mentrestant, continuaré arrelant-me a la terra, més enllà de l'himne, per si de cas, i a la meva manera, fins que m'hi fongui.



Powered by Castpost

aigua

A vegades vaig a Banyoles. La població m’agrada. Hi divago tranquil·lament i sense cap fixesa. Els dimecres -dia de mercat- hi ha moviment. Els altres dies tothom treballa sense fer gaire soroll. Els banyolins –que encara porten la por del feudalisme del monestir- són molt treballadors. És agradable en una població on tothom treballa, passejar-se sense fer res. La quantitat d’història i de coneixements que hi ha concentrada en la població és excepcional. El paisatge dels seus voltants és meravellós. El llac és un prodigi de color. A vegades resulta –per a cada dia- massa bonic. Sembla un llac de diumenge. Això fa que sigui molt difícil de captar. Als pintors els ofega en terra ferma. Als poetes, encara més. En aquest sentit és una altre enigma.

Josep Pla. De l’Empordanet a Perpinyà.


De otro lado, el lago, o, mejor, la mera superficie de sus aguas, tiene el significado de espejo, de imagen i autocontemplación, de conciencia y revelación.

Juan-Eduardo Cirlot. Diccionario de símbolos.


Arribo al llac – potser els banyolins en diuen estany, no ho sé- un dissabte ennuvolat tocades les set. Vorejo l’aigua i tinc la sensació de diumenge i de temps aturat. Imagino la possibilitat que els que passegen, estan asseguts, badant o llegint, intenten pescar..., entrin a les casetes i surtin vestits com en un conte de Txejov per fer una berenada o per agafar una barca, les dames protegides amb ombrel·les d’un sol inexistent.













Quan arriba la nit, costa de distingir els ànecs immòbils vigilant en totes direccions a la vora de l’oficina d’informació. I s'hi m'hi quedo, en la quietud dels blaus i dels reflexos? En travessar Banyoles de tornada a casa, a penes em fixo en la ciutat.















Actualització sociopolítica

Escolto intermitentment la marató d’en Clos: primer les paraules de comiat a l’ajuntament on parla “de les petjades d’alegria...” –ai, el subconscient de l’exalcalde, que entre empremtes, ditades i petjades ha trobat la paraula més justa a la seva acció de govern municipal: els peus-; més tard, escolto com s’autoproclama ministre de justícia, potser encara enderiat, en de pensament, en la seva novíssima ordenança municipal de bons usos barcelonins i sabedor que la indústria és aliena a les seves possibilitats, lluny de la seva experiència magistral en comerç i turisme (sic)... Quan Clos es retiri de la política activa –activa és un parlar- els psicoanalistes freudians i els lingüistes declararan unes jornades de dol, segur.

Home, que Rubianes opti ara per estrenar a la seu de Comissions...

Definitivament, torno al temps immòbil de l'estany, al seu enigma proper i comprensible.

del passat al present

Llegeixo a “Culturas” el comentari de Jordi Galves sobre el llibre Lo Gaiter del Llobregat (per què no el titulen Poesias ?) de J. Rubió i Ors, publicat el mes de maig a la “Nova Biblioteca Selecta” d’Edicions 62, que consta del pròleg i dels 27 poemes de la primera edició de 1941 (en la darrera edició, plurilingüe, abans de la mort del poeta, el nombre de composicions es va triplicar) . Estic d’acord amb algunes afirmacions que fa i no amb d’altres, ja se sap. En realitat la crítica parla molt poc del contingut estricte (pròleg i poemes) , del valor de l’obra en els seu moment, i de la influència que tingué. Quant a la no justificació de publicar aquesta primera versió, sense la totalitat dels poemes que es van anar afegint posteriorment, per exemple, i quan encara ens falta un coneixement de la resta de la seva obra i del coneixement profund de la recuperació decimonònica de “lo catalán”, només se m’acut que una edició semblant s’hauria d’haver fet molt abans, ja era hora!, però no n’argumentaré els motius perquè no era aquesta la intenció quan he començat a escriure. De fet només tenia –tinc, encara- la intenció d’assenyalar com de vegades quan citem per il·lustrar o confirmar alguna conclusió, podem arribar a ser parcials o fins i tot injustos si la cita no és completa. No dic que no tingui raó Jordi Galves quan diu que “seguidor (...) –i em deixo part de la cita- de una ideologia culturalista que daria lugar al catalanismo político que hoy conocemos, tan a menudo ilustrado e idealista, tan poco práctico”:
Catalunya pot aspirar encara a la independència , no a la política , puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions (...) però si a la literària, fins a la qual no se estén ni se pot estendre la política del equilibri.

Fixeu-vos en els punts suspensius, allí on s’han suprimit unes oracions d’aquesta part final del pròleg d’en Rubió i compareu amb la versió sencera del fragment:

Catalunya pot aspirar encara a la independència , no a la política , puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions, les quals poden posar en lo plat de la balança a mes de sa història, exèrcits de molts mils homes i esquadres de cent navios; però si a la literària, fins a la qual no se estén ni se pot estendre la política del equilibri.

Potser més que idealista i poc pràctic, en el cas de Rubió caldria veure una consideració molt realista de la situació de Catalunya en aquell moment. Repeteixo, i no comento el fragment suprimit: les quals poden posar en lo plat de la balança a més de sa història, exèrcits de molts mils homes i esquadres de cent navios. En la balança, el pes de la nació catalana (observeu la consideració de nació, encara que altres vegades es parles de regió) queda desequilibrat, no per la història de les altres nacions, sinó pel seu exèrcit. Doncs, això.

Em va cridar l’atenció, em va fer gràcia, la tria d’aquest fragment precisament ara que es parla de sobirania nacional, qüestió sobre la qual no opinaré, tenint en compte que no m’han enviat cap mail preguntant-me que penso.

I si hem d’acabar, fem-ho com Rubió en el pròleg:
PUS PARLA EN CATALÀ, DÉU LI’N DON GLÒRIA.

És clar que des de 1841 (Rubió tenia 23 anys) ja han passat més de 160 anys.























Notes disperses:

Laporta confirma que el Barça és més que un club en pagar la publicitat de la UNICEF a la samarreta que duran els jugadors. També confirma a la ONU que Catalunya és una nació, segons pensen molts, seguint el guió de l’emotiu discurs de Pau Casals en el seu moment. Interessant.

M’he equivocat. Tot i que no havia concretat la meva aposta sobre els guanyadors del Premi Lletra d’enguany: la pàgina de Francesc Serés i Lletres de batalles (a veure si Lletra actualitza la pàgina dels premis). Felicitats als blocs més votats pel poble, entre els quals esmento dues lectures meues habituals, la de la Júlia i la de Toni.

Ahir vaig entrar a Sargadelos. En Belart m’havia espantat parlant del seu tancament (una més). La llibretera em va dir que no en sabia res, però que era el segon que li preguntava en dos dies. No sé si vaig augmentar notablement la seva intranquil·litat, li demano disculpes des d’aquí.

Absolutament inadmissible la censura (diguin el que diguin) a Rubianes. Els ciutadans ens podem manifestar en contra de determinat pensament, podem criticar, podem fer gairebé qualsevol cosa per mostrar la nostra disconformitat, però les institucions públiques, els polítics –nosaltres tampoc- no tenen cap dret a vetar la llibertat d’expressió.

Crec que aniré a veure la reposició de Zelig al Comèdia. Em sento identificat amb el personatge, encara que jo no m’hagi fet tan famós.

de la molècula de l'ànima

Sé que n’espatllaré l’efecte, però segueixo.
Víctor Amela (cal citar fonts?) entrevista Roald Hofmman, premi Nobel de Química l’any 1981. És d’origen jueu (cal concretar-ho). La seva passió –diu- és la poesia. Parlen de molècules, i ja al final de l’entrevista –sempre intentant l’agudesa i la brometa- preguntes i respostes van així:
-Quina és la molècula més complexa del cosmos?
-Els polímers, cadenes de molècules formades per milers d’àtoms. La molècula del mateix ADN!
-I la més simple?
-Dos àtoms d’hidrogen units: l’univers sencer està fet d’això!
-I el meu organisme, quants àtoms suma?
-Més o menys com un 30 seguit de 27 zeros.
-I en quin es troba l’ànima?
-En els ulls de la dona que mires.

I aquí s’acaba l’entrevista. Un, que té rampells romàntics –i un cert escepticisme-, aquesta tarda mirarà si troba el seu llibre Catalista: Poemas Escogidos.

Em deixeu canviar de clau amb una altra pregunta i la resposta?
-Vostè s’atreviria a dir-me per què hi ha tants jueus entre els premis Nobel?
-Qui es cregui que els jueus som més intel·ligents, hauria de viure durant un temps a Israel, ha, ha....!

Va:

El mètode científic

Les bones teories
són aquelles capaces
de ser refutades, diu
Karl Propper. Com
si jo vingués
la propera setmana
a la mateixa hora, i m'assegués
amb el meu cafè
exactament
allí,
on vaig aixecar la vista
i et vaig veure
a tu,
mirant-me,
I et trobés
novament,
allí,
i aquest cop
tingués el coratge
de somriure.

37 dioptries

La nova temporada m’agafa més estàtic del normal i em perdo els pocs esdeveniments que em podien interessar, com l’homenatge-negoci de Dioptria. Ja fa 37 anys? Resulta que Pau Riba, el més dinàmic i el més estàtic, enderrocat i reconstruït, els va fer acabar cantant a tots. Però el negoci continua...

No opino, llegiu si voleu: aquí i aquí, i encara una actualització sobre el concert aquí. I si no, escolteu la cançó mentre aneu seguin la lletra. Adverteixo que és un homentage, el meu, desinteressat i sincer, com tots els homenatges. Al final teniu una carta de Pau Riba, segons ens diuen, publicada al bloc “Cau de fans” (amb permís, pol riveil).

L'HOME ESTÀTIC
Lletra i música:Pau Riba

Sol de llauna, cel de glaç
dins el calaix d'un armari,
draps de dona i un infant
amb un regust enigmàtic,
ve de néixer, està sorprès,
té uns grans ulls Modigliani,
absents, tristos, verds i oberts
i una vida fins que els tanqui.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Quan ja té tres anys no surt
a empaitar les papallones,
quan un gos lladra no fuig
i els vestits paguen la broma,
quan la neu remou el cel,
ell la mira en lloc de córrer
i li'n queda el rostre ple
com les estàtues de Roma.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Més grandet troba un ocell
a sobre d'ell, a dalt d'un arbre,
ell no es mou i un excrement
li fa blanc a mitja cara,
troba la nina d'un ull
i la voldria per companya
però no la mira ni acull
i la nina se'n va a França.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Una noia li ofereix un clavell per la solapa,
ell se'l mira però no el pren
i el clavell se l'endú un altre,
un estiu quan ell ja és gran,
l'amor ve amb tres candidates,
ell les mira afalagat
però l'amor té pressa i marxa.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Un bonic dia d'abril
tot són flors i ell les olora
però surt l'amo d'un jardí
i li fa una cara nova,
descobreix que no està bé
i vol dir-ho a una senyora,
la senyora no l’entén
perquè és mestra d'una escola.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Han passat anys, s'ha fet gran
i assegut davant la porta
i esperant l'enterrament
d'aquell de la cara nova,
cel de vidre, lluna d'or
dins d'un caixó sense potes
jeu el cos d'un home mort
ningú riu i ningú plora.

És l'home estàtic, la tristesa l'ha matat,
les orenetes d'ell, mort, fred, han emigrat.


Powered by Castpost

Aquesta carta electrònica la vaig rebre el 3 de juliol, teclejada pels dits d'en Pau Riba: ...segueixo anant de kul rigorós, i el cap m'explota. m'estan preparant un "homenatge al dioptria" que en realitat és una eplotació descarada. sí: de mi i de la meva obra. han fet veure que em volien donar una sorpresa (cosa impossible perque, segons el seu propi guió, jo hi he de figurar reiteradament com a protagonista), per mantenir-me en la inòpia fins que han tingut tot el pastís cuinat -a la seva manera, segons els seus dubtosos gustos i criteris, i sobretot, a remolc dels seus inexpressables interessos- i ben repartidet entre ells. i aleshores, d'avui per demà, m'ho han explicat, per sobre (la sorpresa s'acababa aquí), sense entrar en detall, sense confessar tot el tinglado que hi ha al darrere, i ens han posat a tots a currar, han fotut mà al nostre arxiu, a la nostra hemeroteca, a les nostres fotos (per no haver de pagar als fotògrafs que les van fer), m'han posat davant les càmares, de video i de fotos, m'han fet recordar tot el quehan volgut, ens han avassallat, ho han trepitjat tot, ens han demanat contactes i telèfons, intermediacions, l'oro i el moro. i tot, ¿a canvi de què? d'uns hipotètics drets d'autor, la meitat dels quals es quedarà la sgae. a part d'això, ni les gràcies. pitjor: les gràcies els hi he de donar jo a ells. per l'any pau riba... com fins i tot s'han atrevit a publicar. pels 35 anys de dioptria (que en realitat son 37). per tot el negoci que pensen fer uns i altres i que aixafa tots els meus plans immediats perquè coparan el mercat, el saturaran, o ja ho han fet, vaja, car ja està tot dat i beneït: es parlarà del pau riba a totba (tan políticament incorrecte, tan artisticament acabat, tan comercialment impresentable i molest) hi tingui res a veure i sense que hi pugui dir res so pena d'aparèixer com un desagraït. a sobre ho faran de qualsevol manera, amb pocs mitjans, sense simpatia, sense interès -tot i que no sense interessos-, sense rigor professional. una indecència, vaja, un complot del que jo m'he anat assabentant per boca de tercers i en el qual hi està ficada tota, o una grandíssima part de, la professió: les revistes més importants, tv3, l'auditori, algunes discogràfiques, els responsables de circuits de teatres i ajuntaments, part de la crítica, la sgae... i algunes de les persones més influents del sector. fins i tot el conseller. per més inri, quan, per una d'aquelles coses del destí se'ls hi ha escapat de les mans i s'han trobat amb què els executors d'un documental sobre com es va fer el disc (una peça clau, pel que es veu) s'han desenganxat del projecte i, aprofitant que no hi ha res escrit ni firmat (tots es fa per la cara, aquí, sense un duro, per suposat, no hi peles per fer favors als artistes, tots hem de col•laborar a fer país), s'han buscat la vida per fer-lo i presentar-lo com déu mana i d'una manera molt més digna, aleshores em citen amb urgència, m'expliquen un cúmul de bestieses i fan recaure sobre mi la responsabilitat de l'èxit de tota la operació: o firmo a favor dels uns o firmo a favor dels altres. apa! per si no en tenia prou. i no firmar a favor d'ells vol dir tanncar-me les portes de totes les institucions durant anys. de per riure! mirant de convèncer-me, fins i tot han arribat a dir-me que havíen pensat concedirme el disseny del decorat, jo que soc tan bon grafista... ja veus: és la guerra. i tot, sin comerlo ni beberlo. jo estava tan tranquil manegant artesanalment els meus petits destins, que és com a mi m'agrada fer-ho, la meva opció, i resulta que mentrestant uns quants altruïstes carregats de bona fe, gent que m'estima, m'estaven arreglant la vida sense que jo atinés ni a sospitar-ho. per descomptat, la meva reacció ens ha fet veure a tots -a mi el primer- fins a quin punt arribo a ser desagraït i humanament rèptil. quina insospitada baixa estopa, la meva! P.R.

Que viva México! Ai, ai, ai!

Mèxic m’enamora, des de sempre, des d’abans de saber què era Mèxic. Terrible i acollidor, distant i proper, sempre comprensiu amb els catalans. Ai, ai, ai!

No sé si prosperarà la idea de López Obrador de crear un govern paral·lel, però he de dir que a mi em sembla brillant i, sobretot, molt assenyada. Si la meitat de poble mexicà l’ha votat a ell i l’altra meitat a Calderón –vot més vot menys-, val la pena dividir un país durant tota una legislatura en dues faccions irreconciliables? No és més lògic organitzar dos governs i que cada contribuent triï la seva opció. Total, la cosa consisteix únicament a organitzar dues hisendes, dos ministeris de defensa, i dos de tot. A alguns la proposta els pot semblar agosarada, fins i tot absurda i inviable, però, no tenim aquí dues hisendes? No tenim mossos d’esquadra i policia nacional (i guàrdia civil)?. No tenim tantes dualitats que no enumeraré?. I fins i tot tres opcions si ens considerem ciutadans d’Europa. La diferència és que aquí les opcions funcionen en vertical, de manera desigual, amb supeditació, i la proposta de López Obrador és que allà funcionin en horitzontal. Que el ciutadà vol pagar els seus impostos a López Obrador? Cap problema, els altres els pagaran a Calderón. Que el ciutadà, al cap d’un any, vol passar-se a la Sanitat de Calderón perquè la llista d’espera de la de López Obrador és excessivament llarga? El ciutadà farà bé, ja s’encarregarà el govern paral·lel d’escurçar les seves llistes, I així els exemples que vulgueu. Que tu et decideixes per un i la teva dona per l’altre? Millor, la diversitat és enriquidora.

Ja sé que no és fàcil organitzar un nou sistema com aquest de la nit al dia, i que inicialment pot portar problemes per falta de pràctica, però imagineu per un moment els avantatges, imagineu que ho poguéssim fer a Catalunya, imagineu que s’institucionalitzés. I no vull posar traves a la vostra imaginació.

És possible que el que us dic sigui només la imatge d’una utopia pensada en una nit calorosa d’estiu i que el matí ens retorni a la vulgaritat diürna, conformista i sense imaginació (i sense tequila). Potser sí, però si comença alguna revolució, serà a Mèxic. En tenen la mà trencada. I si no és demà serà en una altra ocasió. Que viva México!


Powered by Castpost















P. S. Sempre és interessant llegir una carta des de Mèxic amb valoracions de primera mà.

sense titol, és clar.

A l'arare i a la jaka -precipitadament, és clar-, i a tots els babaus que teniu temps de mirar TV3 a l'estiu.

He llegit qui es queixa de TV3 fent servir arguments nacionalistes que no reproduiré perquè pensar que una televisió està al servei de determinades idees de país és molt respectable però avui no és la meva causa. Avui –només avui, qui sap si demà?- la meva causa és la denúncia de l’insult a la intel·ligència mediocre –els genis no miren la tele- que perpetra “la nostra” –deixem de banda les altres- durant l’estiu.

El paradigma de la mediocritat, del vòmit, és l’invent de “Cantaamania” (sic per voluntat pròpia, que l’indexació del Google tampoc és gaire intel·ligent), un programa que em vaig veure obligat a mirar en el seu moment i que s’aprofita de la baixesa humana de la competitivitat mal entesa, de la traïció (no és cap novetat a TV3), del ridícul, de la vulgaritat, de la falta de defenses que provoca l’excés d’exposició al sol estiuenc. La forma més lamentable de fer pinya i de fragmentar, d’estimular la inexplicable ànsia d’aparèixer a l’aparell de televisió –com si a cada llar catalana no hi hagués una càmera de vídeo disposada a fixar els cants de la família o els amics-. Amb un sistema de votació que desafia els principis més elementals de la democràcia popular intuïtiva, “Cantaamania” és l’himne (recordo: “composició poètica o musical de lloança, que exalta els ideals d'un individu, un poble, una institució, etc.”) potser inevitable de la Catalunya estiuenca, però, realment ens el mereixem? Si no fos perquè gairebé n’estic segur, buscaria qui ha perpetrat directament aquesta infàmia; els responsables màxims ja els conec.

I entre les altres novetats estiuenques, apareix el “Teatre de Guerrillla” (sic per la mateixa raó), que va d’okupa i combaten no se sap què. És veritat que no puc parlar del seu programa perquè només he vist el que van fer amb el màgic Andreu. Vist, però, tot el glamour d’aquesta única visualització, un es nega a continuar posteriors sessions de masoquisme i de xaronisme (i perdó pel mot, poc adient als crims lingüístics, visuals i guionals).

I encara que no sigui cap novetat, i sense voler insistir més, que ja seria vici: quin institut governamental ha arribat a la conclusió que la majoria de catalans tenim Alzheimer precoç? Cal farcir-nos de reposicions de programes que fa pocs mesos -potser setmanes- que s’acaben de passar? Quina ignota i diabòlica finalitat té aquesta insistència nauseabunda? Un ho intueix, però el patriotisme li impedeix anar més enllà.

Que s’ha d’apagar la tele durant l’estiu? És una solució, però, posats a suggerir, que l’apaguin ells i que deixin d’envair-nos –amb consentiment o sense- , i tot això que ens estalviarem els contribuents.






















Engrandiu i llegiu, no sigueu tímids. Algú els va votar?

P. S. Avui he vist de forma parcial –qüestió d’ulleres- una nova edició d’Àgora que no comentaré però que m’acosta a la realitat lamentable d’aquest petit país. Per cert, quan començaran a parlar els telenotícies i els polítics de la realitat real: quin calent amb la història de la immigració a través dels “cayucos”!; és que no recorden que les penetracions es fan per terra, mar i aire (com les de l’exèrcit)? A veure si algú algun dia ens donen les tres estadístiques i es deixen d’històries romàntiques i d’entrepans. No és que tingui cap importància, només és que sempre és d’agrair que les estadístiques siguin completes i que els milers d’immigrants del meu barri no es queixin que darrerament surten poc a la tele.

potser un missatge en bicicleta?

Quan te n’hagis adonat s’haurà acabat l’estiu.

Es reproduiran
les coliflors i els cérvols.
Creixeran amb tu.

T’hauràs descalçat les sandàlies juganeres
i no podré abraçar-te en els penya-segats.

No té cap importància.

Puc estimar-te sense veure’t,
sense saber el teu nom.
Puc viure sense creure’t nua.

Quan s’acabi l’estiu
tornaràs terra endins
i tu saps que no puc tornar a algunes ciutats.

Tot i així, dormo al costat de la finestra,
per si véns de nit, amb el vent del sud,
a portar-me un missatge en bicicleta.

Jon Benito (Zarautz, 1981). Orbel zaku bat (Un sac de fullaraca)


Disculpeu-me la doble traïció, però segurament ni vosaltres ni jo dominem gaire l’euskera. La desconfiança en els missatges en bicicleta -i si arrribés?- ja és una altra cosa, més personal.