jocs de mans

Fa una estona volia escriure sobre el joc del “botellón”, però m’adono que no en sé prou, que no ho acabo d’entendre. Aquestes concentracions massives amb objectius primaris són tant alienes al meu jo de totes les edats... Aquesta gent atreta pels cants de “La Sirena” que s’emporta els diners de la caixa registradora i els congelats... Aquests altres que van a una sucursal de l’IEC fora d’horari i no s’emporten res, potser perquè Maragall (és el que observa des del prestatge de dalt a la dreta?) no els fa el pes... Aquesta gent que necessita la policia per divertir-se i aquesta policia que es creu que és necessitada perquè comenci la diversió. I... tots els altres. Ja ho veieu, no en tinc ni idea i em permeto escriure ximpleries que no tenen res a veure amb la realitat.



















I mentrestant la gent sembla que es diverteix a fora, a mi m’arriba un correu que comença amb un “Disculpa la intromissió”. És benvinguda una intromissió de Màrius Serra a la una de la nit convidant-me a la presentació de Farsa, la seva novel·la guanyadora del darrer Ramon Llull, que em llegiré en qualsevol moment. No conec directament a M. S. i tampoc el mag Hausson, i només he coincidit una vegada amb l’Anton Espadaler, que farà la presentació, anant a comprar camises (em sembla que ni ell ni jo vam sortir-ne amb cap), així que em sorprèn la invitació, però pot ser deguda al meu post d’abans d’ahir que mostra que el llegeixo i que sóc amant de les farses en general. Em sap molt de greu no poder-hi anar, perquè malgrat que habitualment tinc els dimecres a la tarda lliures, aquest en concret em fan treballar. És clar que si en Màrius és tan amable de proposar-li al mag Hausson que em teletransporti des de la feina a la Casa del Llibre a les 19,30, estaré encantat d’escoltar el que es digui i de demanar-li una firma (això sí, que el mag no s’oblidi de deixar un holograma meu a la reunió , i no cal que parli, que d’entrada no tinc previst obrir boca). Cal que us doni les coordenades de la feina, Màrius?













Com que sempre una cosa porta a l’altra, la invitació esmenta Brossa, i Brossa li deia a en Pere Gimferrer que tenia tanta pressa per arribar a la posteritat que ja anava vestit d’estàtua. Doncs no, que ara en Gimferrer sembla que ha canviat, que s’acaba de casar amb el seu antic amor d’adolescència, amb Cuca de Cominges, i, segons ens explica Margarita Puig, fins i tot s’ha atrevit a posar-se una corbata acolorida de Viviene Westwood, l’àvia de la moda punkie. Quin nou rumb personal i literari suposarà aquest casament en la vida de Gimferrer? Ja es veurà però des d’aquí li desitjo que el dugui a bon port. Volia incloure unes imatges del casament, però la meva font d’informació només les té en blanc i negre –imperdonable- i penso que no farien justícia a l’esdeveniment.

Mentre vaig escrivint sona llunyana i repetida la veu de González Ledesma o de Silver Kane que parlen amb Manzano. Bona entrevista una vegada més. Jo, que ja els vaig escoltar dimecres, ara preferiria anar-me’n amb Moustaki, que va actuar ahir al Palau i que continuo entenent i envejant.


Powered by Castpost