de nit a la Setmana

No vaig poder anar fins ahir a la nit a la Setmana del Llibre en Català, i ho vaig fer amb por de no trobar-me ja la jaima blanca. Per una banda, temia que els de “Ciutadans de Catalunya”, que van celebrar la seva convenció al Tivoli, a quatre passes, amb l’imaginatiu crit de “Viva la libertad, viva la igualdad, viva los ciudadanos” haguessin sortit disparats a bilingualitzar les obres de la carpa. Per altra banda, vaig pensar que potser Permànyer, que el dia abans s’havia queixat del mal efecte que la tenda blanca creava al mig de la plaça i de com l’ajuntament s’havia equivocat permetent la seva instal·lació, havia aconseguit que el consistori, reunit urgentment, hagués decidit traslladar els llibres al passeig de Gràcia, deixant així la plaça als seus veritables propietaris, els coloms. Dos temors sense fonament: tot seguia igual que el dia de la inauguració.

Bé, no tot devia seguir igual, perquè diuen que s’han venut més llibres que mai i, si hem de fer cas a la meva experiència d’altres anys, deu ser veritat. Vaig veure molta més gent que en les edicions de les Drassanes, i gent molt més variada i multilingüe, fins i tot em va semblar que alguns només miraven les il·lustracions perquè el seu coneixement del català es reduïa a la paraula “paella” i poca cosa més. Una parella de senyores grans es demanaven si els farien descompte i com podien saber els preus del llibre. Uns deu o dotze nens-joves (fills de Ciutadans de Catalunya?), carregats amb patins, amb un castellà estentori i reconeixent-se en la ignorància, proclamaven que el seu profe els havia volgut obligar a llegir-se “aquella mierda”, que ensenyaven, mà enlaire, a qui els volgués escoltar.

En el meu cas, i en de molts altres, anàvem seguint religiosament les fileres alfabètiques amb la senalla a punt per ficar-hi la troballa o el caprici de l’any. Com que, ja us ho he dit, vaig anar ahir i la convocatòria ha tingut molt èxit, em va semblar que un dels meus objectius, que era fer-me amb algunes Obres Completes, no s’acompliria. De fet, les úniques Obres Completes completes que vaig veure van ser les de Tisner, però tampoc no era qüestió de quedar-se el primer que veies. Posats a veure, per exemple, només hi havia dos llibres de narcís Oller, un d’ells, La febre d’or segon volum (no tenia prou diners el comprador per emportar-se els dos?). No us penseu que això és una queixa, perquè les temptacions eren encara excessivament nombroses. Quan ja anava per la meitat del recorregut, vaig coincidir amb Josep Maria Espinàs (els seus llibres de viatges sí que hi eren) que després de la sessió de firmes intentava desaparèixer sense fer soroll; quasi ho havia aconseguit quan li va barrar el pas un noi: “se’n recorda senyor Espinàs que un dia ens vam trobar i jo li vaig preguntar...” No sé si l’escriptor se’n recordava o no, però en el meu segon transversal encara estaven xerrant.

Acabo. Em vaig comprar nou llibres, entre ells un de repetit en una altra edició, em van donar 5 o 6 paperets per veure si em tocava un viatge de fi de setmana no recordo on, i la noia de la caixa em va dir, jo no li ho vaig preguntar, que si tenia problemes amb algun llibre el podria tornar. On? A qualsevol llibreria? M’ho he de creure?

I content cap a casa. Abans, però, encara vaig comprar-me camins privats, de Barbat, però això serà matèria d’un altre dia, segurament. He estat a punt d’incloure-us un fragment d’una de les meves adquisicions: Manual per a unes eleccions, però millor que també ho deixi per un altre dia.

P. S. Si després de llegir això voleu passar-vos per data de caducitat, hi he fet un petita ampliació musical.