en les muntanyes de la bogeria

Faig un repàs als blocs i la lectura de dos post a penes separats per quinze minuts em capgira el pensament, m’omple d’imatges, em porta als temps primigenis, a la barbàrie del caos.

Copia l’Alcoberro un fragment d’un article d’A. E. (permeteu-me que no escrigui el nom sencer, que encara l’indexaria Google) aparegut a la premsa i demana una intervenció dràstica dels polítics o de la societat civil: “Del mismo modo que un perro o un cerdo no pueden evitar ser lo que son, no puedo yo arrancarme los lazos eternos de la existencia que me mantienen en el eslabón intermedio entre el hombre y el animal: los catalanes.”

Al cap de poc, el Llibreter diu, referint-se a les obres del meu admirat Lovecraft (descontextualitzo) : “Arquitectures impossibles, atmosferes malsanes i éssers indescriptibles capaços de causar desassossec al lector més serè.”

I se’m presenten també imatges de Mars Attacs!. Veig un homenet ridículament capgròs i impossible (més d’un potser), entre infrahumà i sobrenatural, d’origen difícil de discernir, de lloc i temps ignot, potser una excrescència d’una subcivilització guerrera a punt de desaparèixer, però que lluita per dominar altres races, per subjugar altres móns pel pur plaer de la maldat en estat pur, per una inenarrable paranoia de qui sabent-se malalt i creient-se superior busca l’anorreament de tot ésser vivent diferent.

Entre la comèdia i la tragèdia, només cal trobar la música adequada que li faci esclatar el cap, pur vòmit del no-res, pols de nova maligna, indignitat humanoide.