taronges amargues

Com qui no ho sent, Alcides a fer-se endintre cuita,
vers on flairós lo crida de fulles amb remor
lo taronger, que sembla, groguíssim, amb sa fruita,
tot un cel d’esmaragdes amb sa estelada d’or.

Jacint Verdaguer. L'Atlàntida


Com que domino poc la cronologia urbanística de Barcelona no sé que va ser primer, si els tarongers o l’estàtua. Premeditat o casualitat.

A diferència de les estàtues dels altres dos grans de la Renaixença -i ara no començarem a discutir- que es troben a alçada humana -potser massa i tot-, la de Verdaguer, que no sé si situar a la Diagonal o al Passeig de Sant Joan, et fa aixecar la vista al cel. D’entre les seves possibles lectures, la ciutat de Barcelona va triar la mística i va situar l’escriptor en el cim d’una columna altíssima envoltada d’un fossat sense pont que el travessi i en què els cotxes, animals d’instints primaris, impedeixen qualsevol aproximació. La ciutat, però, també va voler mostrar-se aparentment generosa, i de la mateixa manera que com quan Verdaguer, en els darrers anys, podia contemplar cada dia des de l’església de Betlem el palau on havia viscut els moments de glòria, ara li oferia a la vista els tarongers del poema que el va portar a la fama. El Verdaguer del cel podria contemplar els tarongers d’aquesta terra amb què també se sentia tan lligat. Arbres de taronges amargues, com els del Passeig de Gràcia o els del Parc de la Ciutadella, els que contempla el poeta des de l’aïllament del seu pedestal altíssim que ell mai va triar. D’aquestes taronges, no obstant, se’n fa la millor confitura, i ell en va fer a En defensa pròpia i Flors del Calvari.

Mentrestant, a la seva esquena, hi ha el nou Passeig de Sant Joan, bullint de vides acabades d’arribar d’aquella banda de l’Atlàntic que ell, mentre acabava el poema, va visitar fins a nou vegades abans d’anar a parar al palau que li va donar la vida i li va prendre. La Catalunya vella i la Catalunya nova, aquest passeig dividit per la seva figura.