la lluita

Visita habitual de principi de primavera a Girona. A la part antiga gairebé tots els nadius deuen estar complint amb els seus horaris laborals, a penes se n’intueix algun pel carrer. D’anada i tornada per les costeres del call, pels voltants de la catedral, pels banys àrabs, es veuen alguns turistes, sobretot petits grups familiars. El gruix dels vianants, però, el formen grups de nens i nenes, nois i noies, que es creuen, pugen, baixen, s’aturen, es barregen, apareixen i desapareixen entre les estretors de pedra antiga i restaurada. Acompanyats de mestres i professors i potser d’algun guia autòcton, van en un pelegrinatge incessant per tots els racons d’aquesta part de Girona. Fan alguna anotació, se situen bé per sortir en una foto, escolten alguna explicació, entren en un museu, surten de la catedral, busquen desesperadament un lavabo, mengen uns entrepans de dimensions colossals, fumen un cigarret d’amagat, es donen empentes, es queixen de les interminables escales, admiren des del cim de Montjuïc la ciutat calmada entre la boirina i el sol que comença a dominar. Passat migdia, moltes d’aquestes corrues incessants de primària i secundària van a parar a la plaça de la Independència i des d’allí, rebudes les instruccions pertinents, s’estenen pels voltants per a dinar i tenir el descans que necessiten com a guerrers de la cultura triomfadors, abans d’emprendre la lluita de la tarda. Potser cap a les cinc o les sis, guanyada definitivament la batalla, molt més savis que al matí, tornaran a les casernes i se’ls concedirà permís per abandonar-les camí de casa, fins a l’endemà.

No sé si existeixen estadístiques per edats de visites a museus, teatres, esglésies i altres llocs de cultura i oci, però em temo que si les coneguéssim, ens adonaríem que els estols d’estudiants comandats pels seus superiors fan que determinat museu tingui èxit o no, que una obra de teatre arribi a un nombre de representacions espectacular, que alguns llibres tinguin unes vendes impensables... En fi, que es puguin publicar xifres importants d’addictes a alguns àmbits culturals que sense ells serien ben diferents. Quina paradoxa que aquells qui tenen pocs diners, que són subvencionats per les famílies, siguin una font d’ingressos de primer ordre en els dominis de la consellera Mieras.
























P. S.: Potser entre els nois que vaig veure hi havia en Moha i la seva integradora social o potser aniran a Girona en qualsevol altre moment. Cada dia em sembla més que aquests ____________ s’han begut l’enteniment. I això només és el principi de la___________ (escriviu en els espais en blanc la paraula –o la cadena fònica- adequada). Espai reservat a altres consideracions: _________________________________________