representant (verb, adjectiu, substantiu)

Tant si un ha estat elegit democràticament, digitalment, atzarosament, o per qualsevol sistema humà o diví, real o imaginari, arriba un moment que oblida que la seva elecció té per finalitat representar la voluntat dels altres, de tots els altres. Arriba un moment en què creu que l’estat, l’ajuntament, la comunitat, la institució, l’organització, la companyia, la cooperativa, la fàbrica, el club, l’acadèmia, és ELL (o ELLA), JO. És inevitable, no s’hi pot fer res. El perillós, però, no és això, sinó que s’ho acabin creient els ciutadans, els membres, els socis... de l’estat, de l’ajuntament, de la institució... Per si no ha quedat clar i en voleu un exemple, aquí i aquí teniu el cas de Cavernas; ei, no, de Cuevas. Estic segur que vosaltres sou capaços de trobar altres vincles de tipus semblant.

Si voleu un altre exemple, pura anècdota, en què ELLS (només ells en aquest cas) actuen d’esquena a la realitat, fixeu-vos en la imatge de més avall. Representen tres idearis diferents (només tres, en aquest cas) que conformen el territori on vivim (viuen), però s’entestaran a negar els altres, d’esquena al passat que representa l’escut (per què encara es conserva aquest escut?) i amb un plantejament de futur allunyat de la realitat d’aquells als quals representen, perquè creuen que el futur és d’ells i no dels seus representats.Una vegada més la frontera entre l’individu i la col·lectivitat, entre la realitat d’uns i la dels altres, entre els representants i els representats, és boirosa, difícil de copsar, interpretable, fins i tot falsa.

















(Cal donar-se la mà abans de començar la sessió de lluita bruta? Sí, ho exigeix la cortesia pròpia del qui viu o treballa a la cort)