10.3.06

representant (verb, adjectiu, substantiu)

Tant si un ha estat elegit democràticament, digitalment, atzarosament, o per qualsevol sistema humà o diví, real o imaginari, arriba un moment que oblida que la seva elecció té per finalitat representar la voluntat dels altres, de tots els altres. Arriba un moment en què creu que l’estat, l’ajuntament, la comunitat, la institució, l’organització, la companyia, la cooperativa, la fàbrica, el club, l’acadèmia, és ELL (o ELLA), JO. És inevitable, no s’hi pot fer res. El perillós, però, no és això, sinó que s’ho acabin creient els ciutadans, els membres, els socis... de l’estat, de l’ajuntament, de la institució... Per si no ha quedat clar i en voleu un exemple, aquí i aquí teniu el cas de Cavernas; ei, no, de Cuevas. Estic segur que vosaltres sou capaços de trobar altres vincles de tipus semblant.

Si voleu un altre exemple, pura anècdota, en què ELLS (només ells en aquest cas) actuen d’esquena a la realitat, fixeu-vos en la imatge de més avall. Representen tres idearis diferents (només tres, en aquest cas) que conformen el territori on vivim (viuen), però s’entestaran a negar els altres, d’esquena al passat que representa l’escut (per què encara es conserva aquest escut?) i amb un plantejament de futur allunyat de la realitat d’aquells als quals representen, perquè creuen que el futur és d’ells i no dels seus representats.Una vegada més la frontera entre l’individu i la col·lectivitat, entre la realitat d’uns i la dels altres, entre els representants i els representats, és boirosa, difícil de copsar, interpretable, fins i tot falsa.

















(Cal donar-se la mà abans de començar la sessió de lluita bruta? Sí, ho exigeix la cortesia pròpia del qui viu o treballa a la cort)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

La teva anàlisi no la trobo del tot complerta. A l’individu i la col·lectivitat que assenyales tu (ambdós referits, crec, a “persones”) cal afegir-hi un “ens” que les domina, tot i ser boirós i físicament inexistent. Ho vaig veure clar fa uns dies, a ran de la famosa OPA, quan el president ZP va declarar al Congreso de los Diputados que “el gobierno defenderà los intereses de los españoles, i, “por encima de ellos”, los de España”. Ja som al cap del carrer. El polític sempre té a mà aquest últim recurs, no el del bé general, sinó el d’una cosa indefinida que ningú no sap ben bé què és, ja que la seva definició sempre estarà a mans del governant de torn.

miquel ha dit...

De fet, ja dic el que dius, quan esmento que el perillós és que els individus ens acabem creient que no som nosaltres els importants sinó la institució, l'ajuntament, Espanya, Catalunya... És obvi, per exemple, que Catalunya (i aquí es pot posar el nom que es vulgui) no existiria si no hi fóssim els humans per anomenar-la.
De totes maneres, em sembla que les meves opinions socials i polítiques són molt minoritàries i que hi ha molta gent que pensa que Catalunya, per exemple, té vida pròpia, independent de tu, de mi i dels altres. Sí que és veritat que a l'hora de posar-se d'acord en el tipus de vida de Catalunya no hi ha res a fer. Alguns fins i tot arriben a creure que només té vida vegetativa.