de ... Joseps i...

Rambla avall com alguns altres dissabtes. A dos quarts de vuit encara queden parades obertes a la Boqueria. Baixo una mica més amb la intenció de comprar alguna cosa a l’Escribà (a l’antiga farmàcia Figueres). A l’altra banda, m’atreu, com sempre, el campanar de l’església del Pi. En arribar a la plaça encara trobo les parades de menjar que s’hi instal·len cada cap de setmana; el pintors ja han plegat. M’estranya no veure l’anunci del “Concierto de Aranjuez” que des de fa moltíssim temps és l’espectacle estrella de la parròquia.






















No he entrat mai a escoltar el mestre Manuel González, que fins i tot té una pàgina pròpia a Internet per fer-se publicitat. No conec el grau de virtuosisme del guitarrista, però he de suposar, tenint en compte el temps que fa que actua a l’església i que el patrocina el mateix Corte Inglés, que és una figura important que els mitjans –o jo- encara no han descobert. Em crida l’atenció que els qui reparteixen publicitat de l’actuació solen ser estrangers. Tot plegat, no sé quin misteri s’amaga darrere aquest èxit aparentment aclaparador.



















Bé, com us deia, ahir el mestre descansava i en el seu lloc es representava per desè any consecutiu un retaule religiós, un drama sacre: El Doctor Pa i Aigua (potser segons l’obra de Tomàs Vergés?). La nau central de l’església s’anava omplint i a l’escenari temporal ja apareixien els primers actors amb casulles i altre vestuari religiós a punt per començar. M’hi hagués quedat, si no hagués sigut que ja tenia altres plans, perquè sempre m’han agradat conèixer les manifestacions de la cultura popular, encara que sigui en forma de recuperacions recents i allunyades dels orígens. Sembla que el retaule explica la vida i miracles de Sant Josep Oriol, personatge força venerat al nostre país (quatre dels meus cunyats són Joseps, encara que no Oriols, i des d’aquí els envio els meus millors desitjos en la seva diada) i especialment al barri del Pi, que aquests dies, tot i que no es noti gaire, celebra les seves festes anuals. En fi, que marxo amb ganes de tornar l’any que ve, a veure què. Mentrestant, bona diada als Joseps i Josepes que passen per aquí, si és que n’hi ha algun, i que el foc de les falles renovi l’ambient, encara que, com sempre, em sembla que produiran més fum que altra cosa.