Rusiñol que vas a...

És increïble com treballen els de l’ajuntament de Sitges. Ja tenen muntat l’any Rusiñol, que començarà el proper juny i s’allargarà fins al juny de l’any que ve. Veig que hi col·laboren el Consorci del Patrimoni de Sitges i la Diputació. Els actes, de tot tipus, són inicialment sitgetans, però es preveu que hi participin altres ciutats de tot el món. En fi, que per poc que s’ho proposin els organitzadors, el 75è aniversari de la mort de Rusiñol serà un esdeveniment de primera magnitud que si no ressuscita l’artista serà perquè a ell no li dóna la gana de reaparèixer en la mediocritat dels temps que vivim on les aventures són sota control. I ara només cal que s’hi posin la Generalitat i l’ajuntament de Barcelona. O millor que no, que encara podrien acabar espatllant-ho tot.

De les celebracions literàries avui en remarco una que ho és poc: la reedició que preparà per d’aquí a dos sants Jordis –llarg termini- edicions 62 de L’auca del senyor Esteve, amb els dibuixos de Casas i el rodolins de Cabriel Alomar. A mi L’auca, a part de divertir-me, em sembla un document de primera categoria per conèixer una part important de la Catalunya de l’època i de la projecció de futur, i no em refereixo només als tipus i ambients que presenta. Alguns diuen que a Rusiñol li va sonar la flauta per casualitat (també ho deia Ferrater de Solitud); potser sí, però en la meva modesta opinió, li va sonar molt bé, tan bé que encara ara es pot escoltar la seva música millor que molts sons actuals, i no assenyalo ningú.

Aquests dies en què es parla de l’ús del castell de Montjuïc, deixeu-me recuperar un fragment de l’Auca que vaig reproduir fa més d’un any al bloc vell i que la màgia de “Còpia en memòria” de Google m’ha permès recuperar. Tracta sobre un altre símbol de l’opressió que tingué Barcelona i que es va recuperar en un moment en què l’especulació immobiliària encara no havia arribat als extrems actuals (que consti que en el cas de Montjuïc jo no sóc en absolut partidari del seu enderrocament). Fixeu-vos en la densitat del fragment i en la multiplicitat de facetes –de lectures- que presenta.

"En aquell barri de Ribera hi havia hagut tant daltabaix de reformes que ja no quedava res de lo que hi havia. El Passeig de Sant Joan també s'havia mort, com les àvies. Havien arrencat els plàtans, havien trossejat els bancs i l'Hèrcules del sortidor i les tortugues, i fins la tosca, els havien traslladat més lluny perquè anessin a criar molsa al desterro dels barris nous. Els boixets i les estàtues del Jardí del General les havien tirat a la runa, i d'aquells passeigs ombrívols n'havien fet cases amb porxos, iguals com una malura i patint d'una simetria que no tenia consol ni perdó. Del Born, n'havien agafat colors, vida, llum, venedors i gatzara amb un manat i ho havien tancat en un tinglado; i en quant a la Ciutadela, l'havien tirada a terra i havien fet bé de tirar-l'hi. Primer van caure les muralles, després van anar aplanant els glacis, més tard hi van tirar ratlles i per fi hi van plantar flors, i a mida que les flors naixien els soldats n'anaven sortint, i com més ombra feien els arbres més els quartels s'ajupien, fins que només en van quedar dos i mig disfressats de palau allí sota de les arbredes. Aquell parc va ser fet tan de pressa i hi va anar creixent tant, de de pressa, que semblava que els pollancres trobessin terra de fossar i es nodrissin ufanosos del dol de dugues centúries: els oms semblaven esbravar-se d'haver estat tant i tant de temps en sense tenir el dret de créixer; les flors després de tants anys de glacis, es badaven en un sol jorn i una flaire de vida nova eixia del camp de la mort. Amb la pressa de transformar-se, aquella gent enriquida que no havia tingut temps de ser artistes, havien fet coses estranyes: dugues escales immenses que no pujaven enlloc, unes muntanyes de pessebre, un estany retallat amb tosca; però, en canvi, hi havien congregat la gent de tot el món i tot el comerç de la terra, i lo que abans eren quartels amb flaire de pólvora i de ranxo ara era una gran toia estesa; lo que eren muralles, catifes d'herba; lo que eren baluards, parterres; i lo que era torre maleïda que havia sentit tantes agonies, un pla clapejat de sol i d'infants jugant-hi amb la sorra."

I com que és cap de setmana, us incloc aquestes dues pàgines d'una carta d'en Rusiñol jovenet quan treballava al despatx del seu avi Jaume. Potser us atrevireu a desxifrar el que li explicava al seu germà Albert.