tot el futur del món

Té 16 anys: tota una vida per davant. És amable i afectuós, la ironia surt després, però té poques ocasions de manifestar-ho perquè no s’acosta si no t’acostes i com que també és tímid i no té gaire res a oferir, hi ha poca gent que el busqui, de manera que mentre els altres formen grups i xerren i riuen o juguen, ell es queda assegut en un banc a observar i fa un somriure si algú el mira o li dirigeix una paraula casual. Algú podria pensar que fa poc que ha trobat un amic perquè de tant en tant se’l veu amb un noi acabat d’arribar, però és simple aparença: només tenen en comú l’origen, però els separa la manera de ser, les vivències, els gustos, els desitjos; ell ha madurat abans d’hora i l’altre és una criatura, ell pensa en el demà i l’altre viu en el present, ell fugiria de la casa que no té i l’altre s’hi troba bé... La possibilitat, però, de compartir paraules li fa bé. Els matins poden ser inacabables en l’aïllament.

Amb mi parla sempre que pot, sempre que jo em deixo, perquè jo, és clar, he de compartir les meves paraules amb molta altra gent i no puc dedicar-li massa temps, i potser això li dol. Gairebé sempre que em pregunta o em diu alguna cosa necessita tocar-me, fer-me una carícia subtil, ni que sigui amb la punta dels dits a la màniga del jersei, a l’espatlla, a la mà,: jo procuro tornar-la.hi sense donar-li cap importància, com un gest més de la conversa. Converses breus, amb complicitat més de gestos que de continguts verbals.

La seva mare, grassoneta, baixeta, de pell morena i suau i amb una vivacitat als ulls que deu haver recuperat fa poc, se l’estima amb deliri. Malgrat que ara la seva mare té un nóvio català a qui veu només de tant en tant, a mi em sembla que només estima amb passió el seu fill, i ell a ella.

Un dia, quan vaig preguntar al noi si tenia germans, em va dir que era fill únic i irrepetible. A poc a poc he anat entenent la seva resposta. La seva mare és alcohòlica i el va tenir sent soltera. És un misteri com el nen i la mare van poder sobreviure fins que ella va tenir prou força per deixar l’alcohol, potser perquè en un moment de lucidesa es va adonar que si ella es perdia del tot perdia el fill,. Van marxar d’Amèrica i van anar a parar a Suïssa i d’allà a Barcelona. Mentrestant, el nen s’havia convertit en un adolescent que, segons explica ella, li feia de pare, que l’ajudava en les seves recaigudes... Deixem-ho estar, només ells s’ho saben.

Fa uns mesos, ella va trobar una feina fixa. Es va col·locar d’”interna” a casa d’una senyora gran del país que té Alzehimer. La filla li pagava un sou que fins i tot li permetia estalviar una mica, poc. Es va emportar l’Antonio amb ella i compartien una habitació petita a la casa gran de la senyora. Estan bé tots dos junts, però l’Antonio s’ha apuntat a un gimnàs, no perquè li agradi especialment fer esport, sinó perquè vol dutxar-se de tant en tant i la senyora diu que gasta massa aigua. L’Antonio també va totes les tardes a la biblioteca perquè a casa –li podem donar aquest nom?- no té ni el racó ni la tranquil·litat per estudiar. Quan torna a casa a la nit i se’n va a dormir amb la seva mare, l’Antonio passa una mica de por perquè la senyora amb qui viuen de vegades els entra a l’habitació i els espanta, no perquè sigui dolenta, sinó perquè és gran i està malalta.

Això era ahir. Avui l’Antonio -feia uns dies que no el veia, ja sol passar- ha vingut i m’ha dit que se’n tornava al seu país, que com que les classes comencen al febrer, potser encara podrà fer el curs allà; portava els llibres de 4t per si podien fer servei a algun altre alumne. No té gaires ganes de marxar, però la senyora està molt greu i l’han ingressada, i la mare haurà de buscar-se una altra feina, d’”interna”, si pots ser. Mentrestant ell viurà allà a casa d’una amiga de la mare i resoldrà alguns assumptes pendents al seu país, i potser sí que estudiarà fins que pugui tornar aquí afer el mateix curs que deixa. Perquè ell, malgrat tot, es troba bé aquí i té ganes de tornar, i aquí queda la mare. L’Antoni avui estava trist, de fet l’Antonio sempre té la mirada trista i el somriure a punt, però és positiu i feia plans de futur. A la fi, l’Antonio, i molts com ell, té tot el futur del món. I també la seva mare. Per què no?