etiquetes

Divendres em vaig comprar Farsa, de M. Serra i Nocturn de primavera, de Pla. Arribat a casa, em vaig fixar que no podia llegir del tot el text de la contraportada a causa de l’etiqueta de la llibreria amb el preu. Com podeu veure no és una etiqueta d’aquelles petites d’abans on només hi havia el preu, sinó que aquí tenim el nom de la llibreria, per si no recordem on vam comprar la novel·la, el codi de barres i, en fi, altres informacions a la vista. Ja m’estaria bé tot plegat si no fos que no puc desenganxar el paper per mitjans convencionals no agressius i que queden amagades unes quantes paraules. Potser direu que filo massa prim i que el que m’interessa llegir és la novel·la. D’acord, però jo la volia tal com va arribar a la llibreria, no amb l’afegit publicitari que a ells els facilita la feina administrativa i a mi m’impedeix la lectura. Sóc de bon conformar en les coses petites i no tornaré el llibre ni protestaré més que des d’aquí, però trobo que només sóc jo, que el pago, qui té dret a fer el que li sembli amb el llibre,. Per altra banda, i per evitar situacions com la meva amb clients tan primmirats, suggereixo, com un servei més, que el venedor o el caixer preguntin al client en cada compra si vol conservar l’etiqueta adherida o se la vol endur a part i actuï en conseqüència.

Acabada la protesta formal, he de dir que he començat el llibre de Pla. L’he començat per l’epíleg (que bé podria ser el pròleg) de Baltasar Porcel, del qual es desprèn l’admiració mútua entre els dos esciptors i una certa dependència d'última hora de Pla de l’opinió literària de Porcel, a més d’alguns detalls interessants sobre la pròpia novel·la, l’escriptor i l’home.

Del principi de l’epíleg transcric unes línies que m’han interessat en si mateixes i també perquè darrerament he anat llegint en alguns blocs idees que hi tenen relació. Diu Porcel, referint-se als seus viatges (Xina, USA, Àfrica, Mediterrània. Tots sabeu que era, i potser encara és, un gran viatger) que les passions que l’impulsaven a viatjar eren tres:
"Conèixer amb fascinació l’altre, fos la gent o fossin els països; saltar per sobre del marc propi, fugir-lo, tant el català com l’espanyol; i córrer enderiat darrere la revolució de maig del 68 francès i la cultura xinesa, enteses com una eufòrica manifestació anarquista."

Em centraré en el que em suggereixen uns aspectes de la primera passió, perquè com comprendreu, comentar les tres exigiria un post molt més extens que aquest que ja es va allargant massa. Porcel entén conèixer l’altre en els seus viatges en els sentit d’implicar-se en l’altre (cosa que, segons ell, no feia Pla). Dit d’una altra manera, conèixer la gent o conèixer els països (els individus i els pobles dels quals formen part?) vol dir entendre com pensen i per què, intentar ficar-se dins de la seva pell, copsar els motius dels seus actes... Confesso que ha de ser apassionant viatjar amb aquesta intenció i saber-se amb la capacitat de poder aconseguir aquest propòsit. Jo, però, sóc incapaç d’aconseguir-ho i tampoc és que m’ho arribi a proposar gaire. Com a màxim, en els meus millors moments aconsegueixo –i ja és molt- reproduir després d’algun viatge els costums més externs de la gent i dels pobles que he visitat, és a dir, quatre anècdotes més o menys pintoresques i potser la visió del món que té alguna persona amb qui he aconseguit tenir un contacte més continuat que el que és habitual en els viatges turístics. Tret d’això, dubto que qui em vulgui fer servir com a font d’informació abans de fer una anada a algun dels lloc que he recorregut arribi a saber a través meu com és realment la gent d’aquell indret. També és veritat – ja ho he dit altres vegades- que amb la dificultat que tinc per conèixer-me jo mateix, pugui pretendre arribar a conèixer els altres. Conscient d’aquesta carència, m’admiren tots aquells qui no la tenen i que després de viatjar per la Índia o la Costa Est dels Estats Units durant un mes et munten una sessió per explicar-te amb pèls i senyals els detalls més pregons de la naturalesa dels nadius i les característiques politicosocioeconòmiques del territori, el que han visitat i l’altre, que, fa no fa, no deu ser gaire diferent. La passió i el rigor amb què aconsegueixen transmetre’m un món per mi desconegut sovint m’aclaparen, em fan sentir un miserable aficionat que mira i no veu, que sent però no escolta, o que escolta però no comprèn, i que el poc que ha entès, ho ha entès a mitges o fins i tot malament.

Ja ho veieu, el que dóna de si Nocturn de primavera. Quan comenci a llegir la novel·la, serà massa.

P.S. Després d'escriure el post, veig a TV3 "Un lloc estrany" (l'ha vist algú?), un programa en què persones de fora instal·lades des de fa més o menys temps en el nostre país opinen sobre els nadius. En resposta a la primera pregunta que se'ls fa, ens veuen grassos o prims, gegantins o nans... I si hi ha aquesta diversitat en l'aspecte extern més evident, ja m'explicareu en altres característiques més subtils. Per cert, impagable la noia de Taiwan: una humorista nata.