27.3.06

etiquetes

Divendres em vaig comprar Farsa, de M. Serra i Nocturn de primavera, de Pla. Arribat a casa, em vaig fixar que no podia llegir del tot el text de la contraportada a causa de l’etiqueta de la llibreria amb el preu. Com podeu veure no és una etiqueta d’aquelles petites d’abans on només hi havia el preu, sinó que aquí tenim el nom de la llibreria, per si no recordem on vam comprar la novel·la, el codi de barres i, en fi, altres informacions a la vista. Ja m’estaria bé tot plegat si no fos que no puc desenganxar el paper per mitjans convencionals no agressius i que queden amagades unes quantes paraules. Potser direu que filo massa prim i que el que m’interessa llegir és la novel·la. D’acord, però jo la volia tal com va arribar a la llibreria, no amb l’afegit publicitari que a ells els facilita la feina administrativa i a mi m’impedeix la lectura. Sóc de bon conformar en les coses petites i no tornaré el llibre ni protestaré més que des d’aquí, però trobo que només sóc jo, que el pago, qui té dret a fer el que li sembli amb el llibre,. Per altra banda, i per evitar situacions com la meva amb clients tan primmirats, suggereixo, com un servei més, que el venedor o el caixer preguntin al client en cada compra si vol conservar l’etiqueta adherida o se la vol endur a part i actuï en conseqüència.

Acabada la protesta formal, he de dir que he començat el llibre de Pla. L’he començat per l’epíleg (que bé podria ser el pròleg) de Baltasar Porcel, del qual es desprèn l’admiració mútua entre els dos esciptors i una certa dependència d'última hora de Pla de l’opinió literària de Porcel, a més d’alguns detalls interessants sobre la pròpia novel·la, l’escriptor i l’home.

Del principi de l’epíleg transcric unes línies que m’han interessat en si mateixes i també perquè darrerament he anat llegint en alguns blocs idees que hi tenen relació. Diu Porcel, referint-se als seus viatges (Xina, USA, Àfrica, Mediterrània. Tots sabeu que era, i potser encara és, un gran viatger) que les passions que l’impulsaven a viatjar eren tres:
"Conèixer amb fascinació l’altre, fos la gent o fossin els països; saltar per sobre del marc propi, fugir-lo, tant el català com l’espanyol; i córrer enderiat darrere la revolució de maig del 68 francès i la cultura xinesa, enteses com una eufòrica manifestació anarquista."

Em centraré en el que em suggereixen uns aspectes de la primera passió, perquè com comprendreu, comentar les tres exigiria un post molt més extens que aquest que ja es va allargant massa. Porcel entén conèixer l’altre en els seus viatges en els sentit d’implicar-se en l’altre (cosa que, segons ell, no feia Pla). Dit d’una altra manera, conèixer la gent o conèixer els països (els individus i els pobles dels quals formen part?) vol dir entendre com pensen i per què, intentar ficar-se dins de la seva pell, copsar els motius dels seus actes... Confesso que ha de ser apassionant viatjar amb aquesta intenció i saber-se amb la capacitat de poder aconseguir aquest propòsit. Jo, però, sóc incapaç d’aconseguir-ho i tampoc és que m’ho arribi a proposar gaire. Com a màxim, en els meus millors moments aconsegueixo –i ja és molt- reproduir després d’algun viatge els costums més externs de la gent i dels pobles que he visitat, és a dir, quatre anècdotes més o menys pintoresques i potser la visió del món que té alguna persona amb qui he aconseguit tenir un contacte més continuat que el que és habitual en els viatges turístics. Tret d’això, dubto que qui em vulgui fer servir com a font d’informació abans de fer una anada a algun dels lloc que he recorregut arribi a saber a través meu com és realment la gent d’aquell indret. També és veritat – ja ho he dit altres vegades- que amb la dificultat que tinc per conèixer-me jo mateix, pugui pretendre arribar a conèixer els altres. Conscient d’aquesta carència, m’admiren tots aquells qui no la tenen i que després de viatjar per la Índia o la Costa Est dels Estats Units durant un mes et munten una sessió per explicar-te amb pèls i senyals els detalls més pregons de la naturalesa dels nadius i les característiques politicosocioeconòmiques del territori, el que han visitat i l’altre, que, fa no fa, no deu ser gaire diferent. La passió i el rigor amb què aconsegueixen transmetre’m un món per mi desconegut sovint m’aclaparen, em fan sentir un miserable aficionat que mira i no veu, que sent però no escolta, o que escolta però no comprèn, i que el poc que ha entès, ho ha entès a mitges o fins i tot malament.

Ja ho veieu, el que dóna de si Nocturn de primavera. Quan comenci a llegir la novel·la, serà massa.

P.S. Després d'escriure el post, veig a TV3 "Un lloc estrany" (l'ha vist algú?), un programa en què persones de fora instal·lades des de fa més o menys temps en el nostre país opinen sobre els nadius. En resposta a la primera pregunta que se'ls fa, ens veuen grassos o prims, gegantins o nans... I si hi ha aquesta diversitat en l'aspecte extern més evident, ja m'explicareu en altres característiques més subtils. Per cert, impagable la noia de Taiwan: una humorista nata.

7 comentaris:

Montse ha dit...

Molt bona, la teva reflexió... jo sempre que he viatjat ho he fet com a turista, excepte quan vaig caminar mitja Espanya, des de Saint Jean Pied de Port fins a Fisterra... o sigui el camí de Santiago (per etapes i mai a l'estiu)i t'asseguro que -sota el meu humil punt de vista- em vaig trobar amb un veritable viatge interior i exterior (res a veure amb la religió, per altra banda)
En un altre ordre de coses, dius que quan vas pel món et limites a observar i escoltar el que pots, no tothom ho fa, saps? hi ha qui quan va pel món ni observa ni escolta, només es fa la foto! són altres maneres de mirar-nos el món, no trobes? ui, com m'enrotllo! Espero que t'agradi el llibre i que ens el comentis, segur que és molt més interessant que l'etiqueta (he,he,he)
Bon dia!!!

Anònim ha dit...

Això de l'etiqueta també m'ha passat, m'alegro que ho expliquis. Pla, immens, sempre, encara que hi va haver un temps en el qual li tenia una mica de mania, era una cosa personal i subjectiva, poc literària. El programa no el vaig veure tot, perquè la tele no em va massa bé, cosa que em va saber greu, ja que era prou curiós i interessant, mig món es riu de l'altre mig, deia l'avi.

miquel ha dit...

Aquests viatges lents -suposo- com el que comentes són els que m'agraden més, els que em són més satisfactoris. A mi, però, sí que em toca viatjar a l'estiu, però sempre és qüestió de triar els itineraris adequats i, de totes maneres, no importa excessivament que hi hagi molta gent, mentre els autòctons no es pensin que ets estúpid o ells facin teatre.
No et pensis que escolto gaire cosa, que em despisto molt i també faig fotos.
A veure si després de llegir-lo, parlem de Pla.

No cal dir-te, jília, que coincidim en l'apreciació de Pla. Jo sempre l'hi he estat fidel, per convenciment i també una miqueta, suposo, a causa de les desqualificacions extraliteràries que sovint es feien passar per literàries (potser era el que et passava a tu en determinat moment).
El programa de TV3 és lleugeret, però d'aquells que aquí solen agradar per aquella qüestió de saber com ens veuen. Ja em diràs què, si el veus més endavant.

Xurri ha dit...

No us sembla que el col·leccionisme de viatges exòtics i experiències "autèntiques" és una frivolitat (una mica pija)?

Que malgrat la cerca intensiva de destins "verges" - no ens vàrem creuar cap europeu en tres dies!!! - no és gaire diferent d'aquelles col·leccions de cromos que feiem de petits? com aara quella de Toda Europa, que eren cromos autoadhesius i que de tant en tant sortía un de colors platejats que costava molt de trobar, i aquells que 4 feien un mapa i sempre faltava un quadrant. La solució era fàcil: el que tenia més calers comprava més sobres i trovaba els cromos.

Però l'actitud dels viatgers no difereix gaire de la meva quan vaig de compres: trobar quelcom diferent, que no tinc, i posseir-ho (ja sigui fent-li una foto o -en el meu cas- passant per caixa).

Les etiquetes són olt enutjoses a la part de darrera dels discs, on vas a mirar la data del disc o les cançons que conté i trobes que tots els discs duen l'etiqueta exactament al mateix lloc : on més informació es perd, i que ni combinant bocins de lletres de 5 o 6 còpies aconsegueixes una reconstrucció satifactoria.

Ja callo, quin rollo que tinc.

Anònim ha dit...

Per cert, les etiquetes més odioses són les acríliques al clatell, cosides acuradament -quan les treus corres el perill de foradar la samarreta- a les samarretes de cotó cent per cent.

Hanna B ha dit...

una de les meves costums maniàtiques es no llegir mai la contraportada, que com els tràilers i les sinopsi de les pelis, sempre expliquen molt més del que cal i em limiten el plaer de descobrir...
sobre el que dius, jo crec que viatjant difícilment coneixes l'altre, en tot cas algun model d'altre que podria no ser extrapolable, però si que entres en una dimensió novedosa, de costums, horaris, salutacions, maneres de cobrar, de pagar, propines si, propines no, etc.. que fan comparar i sorprendre.
saltar sobre el marc propi, m'apunto aquesta manera de definir el que no sabia explicar sobre el plaer de viatjar...
la taiwanesa, a mi em va fer por!

miquel ha dit...

Jo no et sabria respondre gaire, xurri, a la qüestió dels viatges exòtics perquè no en faig ni m'atreuen gaire. Em sembla que més que esperit de "descobridor", en tinc de "redescobridor", és a dir, que m'agrada anar a llocs que, encara que sigui literàriament, conec (i que no faci fred).
I amb les compres no em passa el mateix que amb els viatges, però semblant: si trobo una peça que m'agrada, exòtica o vulgar, sóc capaç de comprar-ne alguns exemplars, canviant, a ser possible, els colors.

És veritat que el món de les etiquetes és un maldecap: als discos, a la roba (aquestes de la roba que estan cosides només per un cantó en els llocs més insospitats d'una costura interior són especialment molestes)

A mi sí que m'atreu llegir les contraportades, encara que de vegades diuen més del que cal i d'altres diuen el que no és cert del tot.
Doncs el que jo dic, Hanna: agafar els costums més externs dels llocs que visites, que ja és prou. Intentar penetrar en l'esperit de les persones i treure'n conclusions generals és un acte de prepotència o d'estupidesa.
Crec que et capto en la teva por sobre la taiwanesa. No t'agradaria teneir-la compartint pis?