la primavera a casa (19,26)

Ja sé que la primavera a cadascú li arriba quan li arriba i que és més una sensació –jo l’he tinguda uns quants cops aquest hivern- que una realitat astronòmica, però com que oficialment toca avui, he volgut veure si n’hi havia algun signe al meu entorn més immediat. Doncs sí, encara que la cosa ja fa dies que va.

Tinc poques plantes a casa, més a l’exterior que a l’interior. No en tinc massa cura: elles i jo anem fent al nostre ritme i compartim espais i aigua de l’aixeta, a més d’algunes mirades, que en el seu cas deuen ser sovint retrets. Tot i així, em parlen més que jo a elles. Deixeu-me que us ho digui ara, només una mostra.

Ja fa setmanes que la sofrida Crassula ha florit. Té unes petites inflorescències abundantíssimes d’un color rosat gairebé imperceptible. L’any passat pensava que m’abandonaria, però una poda a temps de les parts malaltes i un test més gran la van tornar a la vida i sembla que aquest any m’ho vol agrair. Em sembla que aviat en faré uns quants esqueixos, per si de cas.














La Clívia és la meva preferida (espero que les altres no llegeixin aquest post). Esvelta, d’un verd intens i lluent, s’està sobretot dins de casa. La temporada passada no va tenir ganes de fer cap flor, la qual cosa em sembla bé, perquè ja és prou gran per saber el que més li convé; de totes maneres, va voler tenir un fill –filla?- que ha anat creixent a poc a poc i que quan sigui més gran em demanarà que li busqui casa. La clívia prefereix un test petit perquè és molt presumida i vol ser el centre d’atenció. Fa poc que ha començat a treure flors: aquestes campanes de més avall amb uns colors que només la natura pot proporcionar.


















No sé el nom d’aquestes flors de groc quasi transparent –desconec on han anat a parar les blanques- que van arribar a casa des de la feina en forma de ceba. Les anomeno amb el nom del seu antic amo i sembla que no els importa, potser fins i tot n’estan orgulloses. Cada temporada m’apareixen a finals de febrer, s’estan uns dies amb mi i quan comença a arribar la calor se’n van. Els agrada l’aigua i l’adob i si me n’oblido es vengen amb un creixement escàs. Aquests dies n’he entrat unes quantes a casa perquè em deixin el seu perfum intens en la proximitat i lleuger en la llunyania.


















Doncs això, final d’hivern i principi de primavera a casa.

P.S.: Llegeixo que en una ciutat de Califòrnia, Calabasas, s’acaben d’aprovar unes ordenances municipals que prohibeixen als fumadors acostar-se a menys de tres metres de “qualsevol exemplar protegit (els altres que es fotin) de planta o arbre, inclosos els roures”. Els comento la notícia a les meves plantes i em diuen que no tingui manies, que a elles no els importa que fumi, que tenen altres problemes més greus i immediats. La Clívia –t’estimo- m’assegura que una mica de fum del meu tabac no només no la molesta sinó que fins i tot li resulta agradable i beneficiós. No sé si creure-me-la.

I veig que m’ha sortit una cosa com Els ocells amics, de Sagarra, però amb plantes, poca volada i en cursi. En fi, passeu i llegiu-vos Les flors de la Rodoreda. Ai, la primavera!