20.3.06

la primavera a casa (19,26)

Ja sé que la primavera a cadascú li arriba quan li arriba i que és més una sensació –jo l’he tinguda uns quants cops aquest hivern- que una realitat astronòmica, però com que oficialment toca avui, he volgut veure si n’hi havia algun signe al meu entorn més immediat. Doncs sí, encara que la cosa ja fa dies que va.

Tinc poques plantes a casa, més a l’exterior que a l’interior. No en tinc massa cura: elles i jo anem fent al nostre ritme i compartim espais i aigua de l’aixeta, a més d’algunes mirades, que en el seu cas deuen ser sovint retrets. Tot i així, em parlen més que jo a elles. Deixeu-me que us ho digui ara, només una mostra.

Ja fa setmanes que la sofrida Crassula ha florit. Té unes petites inflorescències abundantíssimes d’un color rosat gairebé imperceptible. L’any passat pensava que m’abandonaria, però una poda a temps de les parts malaltes i un test més gran la van tornar a la vida i sembla que aquest any m’ho vol agrair. Em sembla que aviat en faré uns quants esqueixos, per si de cas.














La Clívia és la meva preferida (espero que les altres no llegeixin aquest post). Esvelta, d’un verd intens i lluent, s’està sobretot dins de casa. La temporada passada no va tenir ganes de fer cap flor, la qual cosa em sembla bé, perquè ja és prou gran per saber el que més li convé; de totes maneres, va voler tenir un fill –filla?- que ha anat creixent a poc a poc i que quan sigui més gran em demanarà que li busqui casa. La clívia prefereix un test petit perquè és molt presumida i vol ser el centre d’atenció. Fa poc que ha començat a treure flors: aquestes campanes de més avall amb uns colors que només la natura pot proporcionar.


















No sé el nom d’aquestes flors de groc quasi transparent –desconec on han anat a parar les blanques- que van arribar a casa des de la feina en forma de ceba. Les anomeno amb el nom del seu antic amo i sembla que no els importa, potser fins i tot n’estan orgulloses. Cada temporada m’apareixen a finals de febrer, s’estan uns dies amb mi i quan comença a arribar la calor se’n van. Els agrada l’aigua i l’adob i si me n’oblido es vengen amb un creixement escàs. Aquests dies n’he entrat unes quantes a casa perquè em deixin el seu perfum intens en la proximitat i lleuger en la llunyania.


















Doncs això, final d’hivern i principi de primavera a casa.

P.S.: Llegeixo que en una ciutat de Califòrnia, Calabasas, s’acaben d’aprovar unes ordenances municipals que prohibeixen als fumadors acostar-se a menys de tres metres de “qualsevol exemplar protegit (els altres que es fotin) de planta o arbre, inclosos els roures”. Els comento la notícia a les meves plantes i em diuen que no tingui manies, que a elles no els importa que fumi, que tenen altres problemes més greus i immediats. La Clívia –t’estimo- m’assegura que una mica de fum del meu tabac no només no la molesta sinó que fins i tot li resulta agradable i beneficiós. No sé si creure-me-la.

I veig que m’ha sortit una cosa com Els ocells amics, de Sagarra, però amb plantes, poca volada i en cursi. En fi, passeu i llegiu-vos Les flors de la Rodoreda. Ai, la primavera!

8 comentaris:

Anònim ha dit...

m'ha estranyat això que dius que la crassula et floreix ara. He anat a preguntar-li al senyor Google i m'ha dit que floreix a la tardor o a la primavera (?) Quines coses!... El cert és que la meva floreix entre novembre i decembre. Deu ser d'hivern.

Hanna B ha dit...

oh pere, que boniques les teves plantes, i que agraïdes, et deuen estimar molt i deuen fruir dels teus vicis i tot..!
faré això del canvi de test amb la meva crasulla, que fa temps que pateix, i aviam si em regala floretes a mi també!
les meves plantes treuen fulla sense parar però de flors res de res (seràn mascles potser?)

mar ha dit...

jo no les cuido gens les plantes de casa, potser perquè les veig créixer sense que em necessitin per fer-ho (parlo de les del jardí... a l'interior de casa no plou i es moren de sed)

les del jardí estan florint i són precioses

ah, per cert, aquesta clívia teva em recorda el que jo dic sobre el fum: que no em molesta, fins i tot m'encanta sentir l'olor de tabac... (és que m'he passat tota la vida fumant fins fa 8 anys) ... mmm...

Anònim ha dit...

Jo també tinc una clivia preciosa l’any passat va fer unes flors espectaculars i ara te tres branques a punt de florir, va mes retardada que la teva, ara jo la tinc sempre al balcó, quan surtin les flors ja les veuràs... Per cert potser soc una mica estranya però a mi no m’agrada ni la primavera ni l’estiu...

Albert ha dit...

No en sé massa jo de cuidar flors, serà per això que....?

miquel ha dit...

Google de vegades és massa americà. A mi també em comença a florir a l'hivern, Ramon.

Dóna-li sol a la crassula i que la terra no sigui massa bona, una mica de terra volcànica entre l'altra li va bé. És clar que si són mascles... De totes maneres, no creguis, Hanna, jo només parlo d'algunes plantes... les altres. Silenci.

Ah, qui pogués tenir un jardí, mar. Amb test, i de plàtic, la cosa costa més. A mi em sembla que els fan més mals els altres fums barcelonins que el meu, que és un fum conegut i amigable, acaronador.

La meva clívia, jaka, és una mica tímida, i hi ha anys que, no sé per què, no s'atreveix a treure flors: potser és que no em porto prou bé. Ja veuré les teves, de flors. La atrdor i l'hivern no estan malament, pero...

Segur que és per això, albert. però hi ha plantes que pràcticament es cuiden soles

Xurri ha dit...

Big xurridefect: Jo sóc antiplantes, per que sóc negada per cuidar-les i m'oblido el manteniment essencial. Pobres, les tres que tinc, si entengués el que em diuen amb le seves fulles marcides m'espantaria.

miquel ha dit...

Tots és qüestió de planificació, xurri. A la fi, sempre són tan agraïdes i necessiten tan poca cosa... De totes maneres, t'asseguro que jo no sóc un bon exemple; aquí només exposo les plantes que han sobreviscut a oblits imperdonables.