Ahir vaig veure un senyor que havia tret a passejar el seu gat, un siamès llustrós i indolent (fa força temps em va sorprendre una senyora que passejava dues oques per la Gran Via durant el canvi de dia).
I si tots els propietaris de gats (centenars, milers...) traguessin els seus animalets a fer un volt tres cops al dia?
Caos? Restriccions territorials? Distribució d’horaris de passeig, segons l’animal? En conseqüència, ampliació de les recentment aprovades ordenances municipals? O, finalment, inevitable enteniment interracial?
I a data de caducitat: els anys i els camins.
14 comentaris:
Doncs aquest estiu, amb dos dies de diferència, vam veure per la Ronda Sant Antoni una noia passejant un ànec (el duia sense lligar, ella anava davant i la bèstia la seguia a una distància prudencial per raons òbvies de velocitat en el pas) i una senyora passejant un lloro (el duia a l'espatlla i si te la quedaves mirant et retornava una mirada de "què passa? que no és normal?"; doncs no, no ho és, senyora, dispensi'm).
i després dels gats i els lloros sortiran les boes constrictor, i llavors què farem?
:)
Sí, Tina, la fauna pública de mascotes ensenyades en públic es va diversificant. Aviat ens hi acostumarem. Fa uns mesos corria pel barri un noi amb una fura. Vaig sentir que a un senyor que li preguntava com se li havia acudit portar aquell animal, li responia que així la gent es fixava més en ell (de fet, amo i fura tenien una certa retirada: miraves l'un i veies l'altre).
Doncs, com ara, Ramon; esperarem que les espècies s'acabin entenent, que sobrevisqui la més forta, o que l'Ajuntament hi posi mà.
La foto es preciosa... vull pensar que no es un muntatge.
jo tenia una companya de feina que passejava un conill... (no faig cap joc de paraules, que no és el meu fort) i a més el conill a casa estava ensinsitrat (o això deia)
per altra banda, jo em deleixo per tenir un gat però no pot ser. la rinitis no em deixa...
vaig tenir un hamster (la lali) i encara la ploro. potser alguns no estem fets per tenir animals de companyia, els projectem massa amor...
No sé si és un muntatge, jaka, però conec històries molt semblants, amb gat manyac i gos com si la cosa no anés amb ell.
No m'hagués passat mai pel cap que podeies fer un joc de paraules amb el conill de la teva amiga si no ho haguessis dit (va, que encara m'embolicaré).
Llàstima de la teva incompatibilitat amb els gats. No té solució, això?
Com ho sabies que el teu hàmster era femella, apart que tu la tractessis com a tal?
M'intrigues.
Massa amor...? Es projecta el que es té, o no? Però t'entenc. De totes maneres, i en sentit estricte, estic segur que algun animal de companyia deus tenir, encara que no sigui gaire visible.
estic convençuda que els animals no tindrien cap problema per entendre's entre ells si no els ensinistréssim els humans
:)
Potser un dia faré un post sobre els meus gossos, que han estat els “amors” de la meva vida, hi penso sempre... els enyoro constantment.
hola! estem buscant com a desesperats un gatet. Simplement volem un gatet petit, mascle o femella ens és igual! He trucat a totes les protectores de Lleida i provincia, he trucat ja fins i tot a Barcelona... no el trobem! Però no ve al cas, per què no el podrem treure a passejar nosaltres al nostre petit? tenim una societat muntada per uns determinats hàbits, sortir d'ells en favor d'un pensament propi (com pot ser treure el teu gatet o el teu conill, o les oques a passeig!) pot fer que la gent pensi estàs boig. Per què?????
Al menys, mar, els animals sovint són més previsibles... si els coneixes una mica.
Endavant doncs, jaka, et llegirem amb interès. Amor i animals són dos temes que m'agraden.
Em pensava que ja en tenies de gat, esther. És curiós això que dius que costa tant trobar gatets, jo creia que continuaven sent tan abundants com abans.
I que t'importa el que pensi la gent en aquest cas. Encara que més que pensar bé o malament, crec que el que passa és que tot allò que no és habitual crida l'atenció. A mi, per exemple, sí que em sembla una bogeria tenir un Sant Bernard en un piset de Barcelona de 50 m2, per molt que surti tres cops al dia a passejar. Què vols que et digui, ho trobo una animalada.
No cal que siguin gos i gat (o fura i conill) per que el potencial agressiu hi sigui. El gosset d’una amiga meva va acabar els seus dies entre les dents d’un gos més gran, que literalment se’l va cruspir davant de tots. Un drama.
Sortosament és un cas rar.
Jo és que d’animals a casa passo. Tenim els periquitus del meu home i ja em sobren - la idea de treure’ls a passeig pujats a l’espatlla em sedueix, però no voldria semblar deslleial.
És que això de la domisticitat sempre és molt relatiu.
A mi m'agraden els animals, encara que ara a casa només tinc, com tu, els àcars -que jo sàpiga- i els pardals tímids que vénen uns quants cops al dia però no s'atreveixen a entrar.
pere, per solucionar l'alèrgia caldria afegir un problema (empastillar-me amb ves a saber quins efectes) així que em conformo en saber que els gats existeixen i que alguns tenen amos que se'ls estimen molt...
la lali era femella, m'ho va dir aquell senyor de la rambla que me la va vendre, i a més, responia al seu nom (mostra inequívoca)
jo d'amor estic segura que en puc projectar i entregar molt més del que tinc, i així em va ;)
i per finalitzar amb les meves misèries-memòries, et confessaré que tinc uns animalons platejats que corren pel terra i alguna paret (i els aixafo sense pietat. eks)
ah, i els àcars, que també em fan alèrgia...
Res, hannab, que no volem que t'omplis de pastilles. Llàstima d'aquest amor que no es podrà manifestar ;-)
Jo no estaria tan segur que fos femella pel fet que vingués quan la cridaves: pel menjar i una mica d'amor n'hi ha que són capaços (capaces) de tot, fins de dissimular el sexe.
Ah, els peixets de plata, inesperats hostes que solen tenir un horrible fi.
Publica un comentari a l'entrada