ai, l'amor... que tot ho pot (2)

Tot el que s’acaba torna a començar (dita popular). Tot el que baixa té tendència a pujar (prolepsi arquimediana). Tot el que puja acabarà baixant (contraportada). El canvi és una constant (metamorfosi postfranquista). Les paraules d’amor són més efectives acompanyades de música (història). L’infern s’ha deshumanitzat (constatació diària). Brueghel era allà –Brueghel sempre hi era- (imatge). Ai, l’amor, l’amor... Persevereu.

La tendència a desfer els nusos porta inevitablement al desenllaç. Gaudiu del nus.

El cantor Rodopeu, des del aires de dalt, va plorar-la
Molt de temps, i després, perquè no l’oblidessin les ombres,
Cap a l’Estige gosà davallar per la porta del Tènar
I, entre ingràvides gents i espectres passats pel sepulcre,
Fins a Persèfone arriba, i el príncep que té aquell reialme
Desplaent de les ombres, i, els nervis polsant, amb el càntic
Diu així: “oh grans déus del món situat sota terra,
On, els que som engendrats mortals, finalment hem de caure,
Si se’m permet, i em deixeu que parli sense els ambages
Propis d’un mentider, no he fet la baixada per veure
Les tenebres del Tàrtar, ni per agafar les tres goles
Del Meduseu monstruós, que en lloc de pèls té colobres;
He vingut per la meva muller, perquè va enverinar-la
Un escurçó trepitjat, i els anys madurs va negar-li.
Jo ho he volgut suportar; no diré que no vaig intentar-ho,
Més l’amor ha vençut. És un déu que allà dalt bé coneixen;
Dubto si aquí també, però que és conegut m’imagino,
I a vosaltres també, si és cert el rumor del vell rapte,
És l’amor qui us ha unit. Per aquests topants espantosos,
Per aquest caos tan gran i aquest regne immens del silenci,
Que reteixiu els fats prematurs d’Eurídice us prego.
Tots ens devem a vosaltres i tots, al cap de no gaire,
Tard o d’hora, vindrem al mateix indret ben de pressa.
Tots cap aquí ens adrecem, aquesta és l’última casa,
I el reialme més gran on es troben humans és el vostre.
Ella també, quan hagi complert els anys que li toquin,
Ha de pertànyer-vos; doncs, que en pugui fruir concediu-me,
I, si em neguen els fats el favor de l’esposa, us ben juro
Que no penso marxar: amb la mort de tots dos alegreu-vos.”
Mentre parlava així, fent vibrar les paraules i els nervis,
Els esperits sense sang ploraven: ja Tàntal pel líquid
Fugisser no s’ajup, s’atura la roda d’Ixíon,
No devoren el fetge les aus, les Bèlides deixen
Els cubells i tu, Sísif, l’asseus al damunt de la pedra.
Diu que, corpreses pel cant, amb el plor es mullaren les galtes
De les Eumènides per primer cop; ni el senyor dels abismes
Ni l’esposa reial als seus precs no saberen negar-se
I cridaren Eurídice. Enmig de les ombres més noves
Ella es trobava, i vingué mig coixa per la ferida.
L’encomanaren a Orfeu, el de Ròdope, ensems amb una ordre:
Que no girés enrere la vista abans de ser fora
De les valls de l’Avern, perquè el do llavors es perdria.

Ovidi. Les metamorfosis.