8 de març

Cada 8 de març et recordo inevitablement, Maria Mercè. Si algun any me n’oblido, veig en alguna paret de la feina un dels poemes que em torna a tu. No recordo, si és que mai ho vaig saber, quan vas néixer i tampoc quan vas morir (ho hauria de buscar), però aquest és un dels teus aniversaris, prou que ho sé. Avui, Maria Mercè, no escriure aquí cap poema teu -segur que avui en trobaré en algun bloc- sinó que recordaré l’entusiasme amb que descobries poemes, ja vells, d’altres, de dones i d’homes que parlaven de l’amor ... i de tot una mica. Té , doncs, dos poemes per a tu -i per a vosaltres-, encara que la data potser en demanaria d’altres i el rigor exigiria que fossin en la llengua original. És la meva tria que qui sap si tu, no ho crec, em retrauries.

Callen els boscos i els rius,
i el mar sense onades jau,
el ventre dintre les coves troba la pau,
i en la nit bruna
un alt silenci fa la blanca lluna.
Guardem ben amagades
les dolçors enamorades:
Amor, no parlis ni respiris,
que siguin muts els besos i els deliris.

Torquato Tasso (1544-1595)



Si m’has d’estimar, que no sigui per res
que no sigui l’amor mateix. No diguis:
“L’estimo per l’aspecte, pel somrís, per la gentil
manera de parlar..., per un gir del pensament
que s’acorda bé amb el meu, i que em dóna
en tal avinentesa un agradable benestar...”
Perquè aquestes coses per elles, Estimat, poden
ser canviades, o canviar per a tu, i l’amor forjat així
igual podria ser desfet. No m’estimis tampoc
per la teva pietat en eixugar-me el plor:
hom pot oblidar les llàgrimes, que el teu confort
tan llargament dugueren, perdent així el teu amor!
Estima’m per l’amor mateix, perquè sempre més
puguis seguir estimant-me, en l’eternitat de l’amor.

Elisabeth Barrett Browning (1806-1861)