happy end

El darrer post d’Arare i l’article de la “L V” a què es refereix, que parla més d’economia que d’amor, em fa tornar inevitablement a Cacaso –lectura recent-.

HAPPY END

o meu amor e eu
nascemos um para o outro

agora só falta quem nos presente

(El meu amor i jo
hem nascut l’un per l’altre

ara només falta qui ens presenti)

Vet aquí una pregunta, una certitud o un engany que ens plantegem aviat, que en l’adolescència pot arribar a convertir-se en un pensament omnipresent i que més tard –per sempre més?- pot anar apareixent amb més o menys intensitat. El famós príncep o princesa del conte existeix? En algun lloc del món, sigui de la raça que sigui, hi ha aquest amor que ens pertoca? Ens l’han presentat i estàvem distrets? Ens el presentaran alguna vegada? Hem de forçar la cerca? I si el trobem, ens mirarem embadalits tot el dia pels segles dels segles? Hi ha la possibilitat que algú ens presenti un nou amor? ...?

Superficial i poc intel·ligent com sóc, això de l’amor és un misteri per a mi. Una altra cosa és la decisió de viure en parella, amb papers o sense, decidir-se per una persona del mateix sexe o de l’altre, formar allò que encara se’n diu una família, compartir i replantejar aquest amor amb uns fills, imaginar projectes en comú, saber qui és qui i no voler anar més enllà, acceptar que el “tempo” de la societat actual cada dia és més accelerat... En fi, escric tal com raja i sense ordre d’importància, i em deixo innumerables temes d’inici de conversa. Plantejo part del que sé, el que veig i el que sento dir. L’amor, aquesta abstracció, és una cosa difícil d’explicar, una experiència única, intransferible.

Penso en aquest moment en unes quantes parelles, en no aparellats i exaparellats de diverses edats, professions i condicions socials amb qui he estat aquests dies. En tots els casos hi ha hagut problemes més o menys importants de parella, fins i tot dubtes de continuïtat, que encara existeixen en algun cas, un pretrencament, que no sé si a curt o mitjà termini acabarà en separació. A l’exaparellada (quatre fills en comú) un dia el seu marit, asseguts tots dos en un banc públic, li va comunicar que ja no l’estimava; poc més tard es va saber que s’havia aparellat prèviament amb una exalumna amb problemes psiquiàtrics importants –d’aquells de pastilles i ingrés en crisis fortes- que tenia dos fills dels anomenats problemàtics –qui no és problemàtic avui-. Els dos amics meus continuen sent encantadors, cadascun per la seva banda. Ai, l’amor!

Això de l’amor és tan complicat, amb tants matisos. Si algun dia ho veig clar ja us en parlaré. Mentrestant, m’adono que m’ha sortit un post de vigília de feina. Intentaré refer-lo un altre dia, un dia de vigília de festa.