dubtes estivals

Ara que estic de vacances barcelonines, potser hauria de fer també un descans en el bloc o, al menys, reconsiderar aquesta dèria gairebé diària que m’empeny a escriure alguna cosa sense saber-ne els motius precisos.

Continuar escrivint o no és la primera qüestió. Fer-ho en privat per poder adquirir posteriorment la fama que el bloc em nega, però potser una editorial em proporcionaria, és el segon pensament.

Escriure què? Poesia? La meva sensibilitat s’hi nega? Narracions curtes, contes? La meva imaginació té uns límits notables, i la capacitat de condensació i altres aspectes que requereix el gènere no m’acompanyen. Assaig? La meva totologia rudimentària m’ho impedeix. Teatre? No puc escriure un gènere que m’avorreix. I si intentés donar forma a una novel·la? La novel·la pot ser un calaix de sastre en què em sembla que tindria algunes possibilitats, però sé que seria incapaç de passar-me dies i dies escrivint i sabent ja el desenllaç. Sigui com sigui, sé que al final triaria una història amb la pretensió de reflectir la realitat social que m’envolta i amb la finalitat de conscienciar els lectors, i això crec que ja no es porta. Fem-ne una prova.

(En primera persona). Veig que la dona de la neteja de la feina està distreta, que no treballa com sempre, de tant en tant, a més, li cau alguna llàgrima. M’acosto i li pregunto què li passa. M’explica en un instant –o no, depèn del gènere- la seva vida: casada als 20 anys perquè tocava, dos fills que ara en tenen 29 i 31 i una filla petita no esperada que en té 7. Els fills ja no viuen a casa i el marit té una amant –penúltima notícia- . La dona li retrau i li demana una decisió. El marit renúncia a la muller legítima –de l’altra no en sabem res- però no a la vivenda familiar. Els fills independitzats –el narrador els imagina amb bons oficis- s’assabenten de la situació i amenacen el pare que si toca la mare el pelaran. La mare se sent profundament agraïda per la reacció dels nois, però la seva vida no es pot dir que sigui satisfactòria a partir d’aquest moment–abans tampoc no ho era-, amb un home que ja no estima gens –abans tampoc no l’estimava gaire- i una filla massa petita per fer-li de confident.
Durant l’any següent –cal especificar algun fet del període?- , el narrador-personatge secundari creu que la dona –coses que passen- ha acceptat la seva situació. No la nota especialment trista –és veritat que mai no li ha semblat massa expressiva- i fa la feina més o menys com sempre, tot i que se la veu més cansada –qüestió de l’edat, potser-. Finalment, però, el narrador –jo, ell?- a causa de la confidència d’altres temps, se sent en l’obligació de demanar-li més notícies de la seva vida. La dona li explica que el seu marit –més estrany que mai, i que només menja i dorm i no li passa un euro del seu sou- continua a casa, que la nena té un any més i que, novetat important, els seus dos fills han deixat els pisos respectius i s’han traslladat a casa seva. Ara la dona cuina per ella i la nena, pel marit i els tres fills i les nóvies dels fills que també es troben molt bé a casa la sogra de fet. Planxa pel marit, la filla, els fills i les noies –per elles només alguna vegada-. Neteja pel marit, la filla, els fills i, de tant en tant, per les xicotes dels fills. Els fills i les noies es passen bona part del dia en les cadires, el sofà i altres seients mirant la tele mentre la mare –i sogra de fet- fa la seua segona jornada laboral. La dona comença a estar preocupada perquè no té clar que el seu sou sigui suficient per mantenir tanta gent. El narrador-personatge-jo (o millor un narrador extern?) s’estranya que uns fills amb pis propi i amb –suposadament- oficis consistents, hagin anat a parar un altre cop a la llar familiar. La-dona-de-la neteja-muller-mare-sogra-de-fet li diu que, als 30 i 32 anys respectivament, als seus fills cada cop els resulta més difícil trobar feina de gogós, que el seu cos ja no és el que era... Així que...

Tota la història la caldria farcir amb els sentiments adients, les descripcions pertinents, les reflexions que facin al cas i, en fi, tot allò que calgui segons es vagi avançant en l’escriptura.

Ja ho veieu, jo també me n’adono: cap interès; per molt que l’allargui i entrecreui històries similars i ho tituli alguna cosa així com Badalona Transfer. I, a més, el final és precipitat i inversemblant.

Decididament...