(A darrera hora he pogut disposar d'unes fotos magnífiques perpetrades per la xurri i la hanna, fetes amb la càmera -desapareguda i feliçment apareguda (lloat sigui el cel i el gremi de taxistes)- de la hanna. N'hi ha moltes més, però... La meva preferida és la del foc: algun dia hauré de parlar de la meva piromania)
Immodèstia a part, la trobada de blocaires de P. va tenir un aglutinant gastronòmic: la paella. Com i d’on va sorgir la idea exactament, ho ignoro –ho he repetit abastament-, i no em dedicaré ara a repassar posts i comentaris en els blocs o correus. D’altra banda, tots sabem, i és comunament acceptat, que l’arròs i altres menges eren només l’excusa per veure cares, sentir veus, fer un pols amb la realitat real, passar l’estona, i totes les altres coses que vosaltres vulgueu. Res d’això no m’interessa en aquest moment, ni tampoc la possibilitat que el meu amic F., valencià ortodox en qüestions paellaires, amb qui cada estiu tinc llargues i tempestuoses discussions sobre l’art de la paella, llegeixi algun dia aquest apunt i m’excomuniqui per sempre més: és un risc que correré. El que vull en aquest moment, el que pretenc, passat un temps prudencial, és concretar un procés, el de l’elaboració de la paella i la seva posterior degustació, que ha produït més literatura blocaire, més moviment virtual i real que cap altra trobada d’escriptors que s’hagi realitzat mai, i qui digui el contrari que ho demostri: posts, enllaços, blocs mig adormits que adquireixen una activitat notable, trobades posteriors... i el que se m’escapa i ningú no m’ha comunicat. És veritat que la paella no va ser l´únic element a tenir en compte en la trobada, al contrari, la intervenció diversa i l’aportació gastronòmica de tothom va ser determinant i l’acte hagués acabat com a la gande bouffe si no hagués estat pel seny dels participants, que tenien millors coses a fer que baixar el cap i omplir la forquilla. Amb els aliments que van sobrar, físics i esprituals, paella inclosa, s’hagués pogut alimentar... ni em cap al cap. Bé vaig al gra perquè la meva intenció és únicament deixar constància de la part gastronòmica en què vaig participar més directament. Vet aquí recepta i circumstàncies d’elaboració. No tinc imatges perquè altra feina tenia, i crec que cap dels blocaires pot presentar detalls de tot el procés, malgrat la quantitat de digitals que van aparèixer a casa la mar.
PAELLA MIXTA PER A QUINZE
No em feu dir els ingredients com si això fos un plat normal. Els ingredients van anar apareixent a mesura que s’anava descobrint el que havia comprat la mar, el que servidor havia portat i el que els col·laboradors més o menys espontanis anaven suggerint.
Es tallen un pebrot verd i un de vermell a trossos petits. Es ratlla una ceba mitjana o gran (la ceba sol ablanir l’arròs, però li posarem: ningú no hi diu res prou consistent en contra). Es tallen a sisens sis carxofes comprades al Corte Inglés fora de temporada i que només serveixen per a guisats. Es trossegen 20 o 25 bajoques que no sé on s’han comprat però que són de primera categoria. Es ratlla tomata (s’ha descartat la de pot que a mi ja m’anava bé), no només per a la paella sinó també per les torrades d’anguila fumada, i es fa una picada d’all i julivert en un bol de vidre, perquè es troba la mà de morter però no el morter, que potser fa temps que ha passat a millor vida i que facilitaria massa el procés.
Preparat tot això, comença la primera cimera entre participants que estan al cas: cal passar per la paella les gambés i els escamarlans abans de res o es tiren al final? Guanya la primera opció, malgrat el meu escepticisme inicial.
Bé, aquest és el moment en què es recorda que la paella antiadherent s’ha de posar en una barbacoa d’aquelles que estan construïdes a la paret, que tenen una graella que es pot situar a diferents mides i que s’alimenten de llenya diversa, incloses pinyes. Si la llenya s’acaba, en J. –aquí que cadascú es busqui el proveïdor- serà l’encarregat de portar-nos-en..
Fet el foc amb gran facilitat –suposo-, se situa a sobre de la graella la paella amb l´oli corresponent –no, una mica més- i es tiren gambés i escamarlans en nombre indeterminat però generós (s’ha optat que no hi entraran les desenes de llagostins, que es faran a part per a l’aperitiu). Es retira el material del foc i es reserva per al final.
Mentrestant, en una cassola a part, s’ha anat coent a foc lent la sípia –la que sobrava, molta, s’ha congelat- tallada a trossos petits i remenant de tant en tant. Com que no s’ha trobat conyac a la casa i el veí no dóna senyals de vida, s’ha optat per afegir rom Pujol, que queda molt del país i perfuma el molusc com mai no s’ha fet fins ara. Es procura que poca gent s’adoni de la mixtificació, tot i que es fa olorar el resultat als més propers perquè hi diguin la seva.
A la paella s’han tirat 16 salsitxes empordaneses (qui en va menjar una de més? Qui es va quedar sense?) i costella de porc tallada petita. Es podria haver afegit conill o pollastre, però per aquí no hi passo per raons que no cal comentar. Hem de treure per un moment la paella del foc perquè les salsitxes venien lligades de quatre en quatre i cal tallar els nexes d’unió. El foc és irregular i cal anar donat voltes a la paella per aconseguir una certa homogeneïtat (anar voltant l’estri serà imprescindible en tot el procés, i anar traient la paella del foc per tal d’afegir els ingredients, perquè entre la paella i el sostre de la barbacoa l’espai es excessivament limitat, cosa que dificulta la visió i fa difícil deixar-hi els productes seleccionats).
Sense treure la carn, afegim les verdures: ceba, carxofes, pebrot i bajoques. S’afegeix també la sípia, que ha quedat tendríssima . Quan la ceba rosseja, es tira una part de la tomata seleccionada (no em pregunteu la quantitat perquè no ho sé, però no exagereu). S’afegeix sal i sucre per treure l’acidesa (aquí caldria afegir una mica de conyac i no ens vam atrevir a tirar-li uns raigs de rom per por de perfumar excessivament el conjunt). Quan la tomata ha perdut l’aigua és el moment d’afegir una part de la picada d’all i julivert i remenar una mica. Ara també hi van uns quants grapats de pèsols apareguts per art de màgia.
I arriba el moment d’afegir l’aigua o l’arròs. En aquest cas, i després d’una deliberació curta, es prefereix començar amb l’arròs. Un quilo d’arròs bomba de la casa Nomen a, aproximadament, 6 euros el quilo- cal assegurar-se contra possibles contratemps i improvisacions, i això només ho permet l’arròs bomba, que té una ductilitat extraordinària segons hem llegit-. Ha arribat el moment de posar-hi unes quantes rossellones i musclos. Amb les rossellones no hi ha problema, però resulta que els musclos ja s’han bullit tots i es conserven sobre una sola closca –excés d’eficàcia-, de manera que no serà possible trobar aquell arròs boníssim i una mica més estovat que queda entre les closques.
Arribats en aquest punt, resulta que els dos litres d’aigua previstos inicialment del fumet preparat per la mar amb un cap de rap i algun altre ingredient ignorat encara no bullen i la paella comença a socarrimar-se per un dels extrems. Cal treure-la del foc, deixar-la a terra i rascar la part cremada. Al cap d’una estona l’aigua ja està a punt i es pot afegir a l’arròs que torna a estar al foc.
I ara és qüestió d’anar esperant: més llenya al foc quan calgui, i veure com la cendra –element purificador per excel·lència- es va barrejant al conjunt –pocs testimonis en aquest moment-, i més aigua de tant en tant perquè el càlcul inicial no ha estat prou precís. I anar donant voltes a la paella per aconseguir que el foc vagi coent el conjunt per igual (guant ignífug que es crema malgrat la garantia de fàbrica). Com que sembla que la llenya serà insuficient, se’n demana una mica més de no se sap on, que al final no cal. Es planteja la possibilitat de donar un color ataronjat fosc a l’arròs, però és impossible trobar safrà i es descarta el pebre vermell.
Quan ens sembla que falta poc per treure la paella, afegim com podem escamarlans i gambes (ens és difícil aconseguir una disposició homogènia, d’aquelles que mostra satisfet el cambrer en presentar el plat abans de servir-lo, però que, desenganyeu-vos, no asseguren la bondat del plat). Immediatament afegim la part de picada que ens quedava. Dos minuts, i fora. Total aproximat: 20 minuts a foc irregular (i l’arròs no ha quedat covat).
Vet aquí que ja podem posar la paella a sobre de la taula supletòria per tal que reposi una estona abans de servir-la. La resta és literatura.
Tal com heu llegit, tot va estar senzill i sense contratemps. Això sí, aquesta paella només es pot cuinar a P., ha de ser necessàriament per a quinze, amb ajudants nombrosos i experts –alguns més sacrificats que d’altres-, i feta a la barbacoa. Qualsevol intent que no s’ajusti a alguna d’aquestes circumstàncies està abocat al fracàs –relatiu, evidentment-. Us pot sortir una cosa similar, mengívola, però mai el mateix. Ja m’ho direu si teniu mai 15 convidats, no 13 ni 14, que seria tota una altra cosa.
EN LA MORT DE CELESTE CAEIRO
Fa 5 hores
17 comentaris:
ei, quan vulguis ja pots venir a fer-ne una altra... que els convidats de mèxic, ja els tinc a casa (ara dormen tots... bé, quasi tots)
no vau trobar el safrà??? doncs en tinc un pot ben ple que em van portar de l'índia... aiii, que poc tafaners sou, d'armaris!
buenu... ja me'n vaig a dormir i a sommiar en una altra paella com aquesta... mmmm.... quan em llevi, segur que peso un parell de quilos més...aiiiissss
La paella és el símbol de l'harmonia en la varietat, cuinada al punt pot donar bons resultats, encara que si es passa o es socarrima hi ha fragments que es malmeten. A la societat uns som les gambes, els altres els pebrots, els altres les carxofes, l'arròs és l'esperit unificador i universal. Bé, a veure quin plat fareu per la propera trobada. Al meu barri han endegat uns sopars suposadament de debat al volt d'un sopar informal al centre cívic i ja, el més important, és el menú.
Ep! Ep! Reivindico que els que no vam ajudar a fer la paella estavem fent l'amanida i/o els pebrots. I hi havia algú que mirava! I no miro ningú.
Mar, els quilets de més -diuen alguns- ens afavoreixen (repeteixo: diuen alguns!)i tampoc no anem tan sobrades, de quilos, he he he...
A part d'això, la paella va ser de les més bones que he menjat en molt de temps.
No és per fer la pilota, ehhhhhhhhh? ¡se lo juro, oiga!
petonets assolellats
com que vaig arribar "a mesa puesta" em limito a confirmar tot el que se n'ha dit: era una excel.lent paella. Era, perquè no en van quedar ni les engrunes...
i ja em perdonareu la parquedat d'altres cròniques per la part que em toca, però això degirar els llagostins i les cloïses fora de la paella tenia la seva complicació :-)))
jo diria que crec recordar que els inicis de la idea van venir perquè ens vas parlar d'un arros que vas fer on només s'hi podia posar ingredients de color verd, i que et va fer ser anomenat mestre arrosser per a l'encontre que poc a poc es va anar coent...
hi ha fotos, moltes i molt boniques, si el mestre vol, ja ho sap :)
corroboro que per a repetir tal fita caldrien les mateixes exactes condicions (i participants)
hanna b, "por éstas" que a la propera "miraré" com es fa la paella, que a mi no em surten bé, les paelles, que jo sóc de fideuàs.No em pregunteu per què, amb l'arròs no m'hi parlo, l'encarregat és el Capità. A veure aquestes fotos, si passen!!!
Dona, mar, potser sí que em convindria una mica més de pràctica, però no sé si els mexicans estan gaire per aquests arrossos.
Ja vam buscar, ja,el que passa que el temps se'ns tirava a sobre i ja no estàvem per uns brins de me´s o de menys (també he de dir que jo no sóc partidari del safrà més que en les túniques dels monjos budistes).
Sí no és en somnis no sé com t'engreixaràs: menges com un pardalet.
Molt bona l'al·legoria, Júlia. Jo em trio ser pebrot poc madur, no sé si vermell o verd.
Què vol dir quin plat fareu? Que tu només penses mirar?
No m'agraden els sopars informals, prefereixo que ho siguin les converes, que el menjar és una cosa molt seriosa, la resta és per anar fent.
M'agrada les que fan la pilota, arare. De què viuríem alguns sinó, que l'arròs en el fons no alimenta tant.
Tots sabem, martí, que la brevetat ben aplicada és un do que només alguns podeu tenir. En el meu cas, serà en una altra vida. El que mai no sabré és que se'n va fer de totaaaa la resta de la fruita, perquè ningú no ens va convidar al dia següent a una dieta d'amanides i fruita.
Ho veus, Hanna, com malgrat el que sembla sovint tinc la llengua massa llarga i estic verd en alguns aspectes?
Com és que encara no tinc les fotos?
Bé, potser es podrien fer petites modificacions, i posats a fer, una paella per a quinze ja no és cap repte, haurem de doblar el nombre. Que és broma.
Com que la pròxima vegada miraràs la paella! Si ja tens tot els ingredients (i els que et vulguis inventar)i els passos a seguir (sé que no és fàcil aconseguir els detalls). Si et falla alguna cosa, em truques. Algun dia hauries de sorprendre el Capità.
(una fideuà no em disgustaria gens)
Volem, volem, volem,
volem veure més fotos,
volem, volem, volem,
blogaires fartaners...
Carai quina paella!!! I quin dinar!!! Que rebè us ho devíeu passar.
Em feu dentetes !!! :-)))
Qui ens hi hauria dit que una paella donaria per a tant!!
Preparant-la em vaig divertir, menjant-la vaig disfrutar, compartir-la amb tots vosaltres va estar tot un plaer!
I ara, rememorar-la en cada post vostre... és una passada!
Pere! Per quan la propera???
Jo des d'aqui vull tornar a retre homenatge al silenciós "paellero" que -amb la samarreta suada, sense fer soroll i potser sense acabar de saber què hi feia allà sota aquell sol de justícia- (ara m'he perdut....).... doncs que va ser la peça que hauria mancat en aquell puzzle d'activitat que es va muntar en aquella cuina i després en l'esplèndida taula!
Reivindico un post especial per al poeta!!!
;)
Ja sé, Júlia, que et seran insuficients perquè no hi entra l'element humà -excepte els meus braços i mans- però aquí et deixo unes quantes imatges. Ja ho saps... a la pròxima....
Doncs, jaka, seràs benvinguda sempre que vulguis. I si no vols conduir, estic segur que en Toni et portarà amb molt de gust.
El plaer, gemma,... ai, el plaer.
La propera no sé quan serà, amb la teva agenda tan "apretada" ;-)
Jo ja li he dedicat un mig post al poeta, la qual cosa en el meu cas no té cap mèrit. ara, si algú vol comprar un llibre seu...
Aisss pere... no em parlis d'agendes, que fa dies que tinc una cita amb un senyor i no hi ha manera de trobar un forat! ;)
el que passa és que el senyor sí que té l'agenda plena! com que crec que té vacances...
Vacances, vacances... Qui és que té realment vacances actualment: en el millor dels casos, dos mesos mal comptats plens de maldecaps perquè els sous no t'arriben per fer la volta al món.
I love your website. It has a lot of great pictures and is very informative.
»
em sembla divina. el meu catalá encara és molt brut. a veure se em comprens. qué vols dir amb arro´s bomba. el mateix quin aquets italians:arbori, carnaroli, qué et li ensembla. noranta perdons.
cidão. brasil.
Pere es podria respondre al Gastereo( brasil) els que volls dir arròs bomba al meu adreça que era cap baix, si us plau.
emalacidon@bol.com.br.
Publica un comentari a l'entrada