signes dels temps

Em truca la Joana per dir-me que hem quedat per sopar amb un amic que acaba d’arribar de València per participar en un curset de la M P. Després de vagar una estona –no li dic res del meu intent de paella perquè ortodòxies i heterodòxies seran per sempre més incompatibles-, anem al carrer Argenteria. És inevitable parlar del metro. El lloc de l’accident està prop de casa seva. Com que aquests dies estava sol i és usuari de la línia, la família i amics, jo també, el va intentar localitzar, cosa que no va ser fàcil perquè un dels plaers que tenim alguns és els de restar incomunicats en hores que no preveiem moviment telefònic. Ahir no tenia gaire més informació que nosaltres, que fins i tot havíem vist que oficiaven un funeral en directe per la televisió –“¿dónde estaba Dios en este momento? Por qué permanecio callado?”, es preguntava l’arquebisbe. La resposta fa temps que la sabem-. El desgraciat accident –és necessari que el diari porti una biografia i fotografies de les víctimes?- ens porta al desequilibri en inversions que es fan entre els grans esdeveniments i les infrastructures de la ciutat, encara que la diferència, en major o menor mesura, la podem detectar en moltes poblacions, tot i que en València, segons diu ell, és espectacular.

Aquestes despeses enormes ens porten a la vinguda del Papa de cap de setmana. No hi números clars sobre l’assumpte i és difícil de dir els beneficis que reportarà a la ciutat aquesta petita olimpíada religiosa dedicada a la família (avui en una carta d’un lector llegeixo que troba molt oportuna la presència del Papa –cap d’estat del Vaticà, diu- per consolidar una institució que el nostre estat té abandonada i sembla que vol dissoldre. Jo, la veritat, trobo que mai com ara ha tingut tantes oportunitats la família: matrimonis de gais i lesbianes, facilitats de divorci i, per tant, de recreació familiar (fills amb quatre o més pares), facilitats –poques encara- per adoptar...). Al meu amic valencià, li han cridat l’atenció, abans d’agafar el tren en una tarda increïblement calorosa, les llargues fileres de vàters mòbils que s’anaven col·locant en previsió no només d’una purificació de l’esperit sinó també del cos, un altre negoci rodó, aquests dies. Encara li anem donant voltes a l’assumpte amb el cost de l’altar papal, provisional, on es crearà un microclima òptim per tal que el pontífex se senti més prop del cel que de la terra mentre la resta de ciutadans sàpiguen que és una aproximació a l’infern, i el negoci de les cases particulars, i .... Continuem parlant d’altres temes que no vénen al cas fins que canvia el dia i alguns decideixen han d’anar a dormir.

La imatge dels vàters que ha vist en R. m’encurioseix –ja sabeu com m’agraden les estructures regulars- i miro de trobar a Google algun exemple. Res. El que si que trobo és un bloc que informa abastament de la setmana valenciana: Apòstates de Mallorca. La veritat és que no entenc la voluntat dels àpostates de parlar contínuament del motiu de la seva apostasia. Que et vols apartar d’alguna associació? Doncs oblida-la i passa pàgina.

Els apòstates, o qui sigui, promocionen una pancarta (la podeu veure més avall) per col·locar en els balcons que em sembla molt adient en aquesta època de diversitat ideològica. No tant interessant, per reaccionària, em sembla la samarreta sobre Rita Barberà (si algú no l’entén que em pregunti) que es veurà aquests dies (no a TV1, espero). A la fi, penso que les orientacions sexuals de tothom mereixen un respecte, fins i tot les de la Rita i les del Papa.























P. S. M’ha passat per alt que aquesta nit se celebra la festa de la Teresa Rebull al Palau. Jo ja no hi puc anar i em sembla que vosaltres ho teniu molt justet. Ja li vaig fer el meu homenatge i li continuo fent de tant en tant.