totòlegs

En els darrers dies he llegit dues vegades la paraula totòleg a través dels blocs. Primer en un comentari de la Júlia (com em costa parlar en 3a persona amb tu, que entres quan vols a casa meua –sempre benvinguda-, igual que jo vaig i vinc per la teva quan i com em sembla. Això dels blocs estableix unes relacions ben curioses entre virtualitats i realitats). La segona vegada, en el darrer post d’en Jaume, que en una de les seves afirmacions es dirigeix indirectament a mi. A la paraula totòleg, no em digueu que no, se li entreveu un matís significatiu de pallasso que ja d’entrada produeix una sensació que ens indica que no ens hem de prendre seriosament qui ostenti la denominació. A mi se m’havia acudit un altre apel·latiu per a les persones que parlen de tot sense ser expertes en els camps que tracten. És un neologisme que no es convertirà en tal perquè no té una base lingüística científica en la seva creació: omnitòleg. Se m’ha acudit omnitòleg a partir de la repetició del significat: ommni i tot. En tot cas seria un mot que només es podria aplicar als grans totòlegs, als mestres dels totòlegs. De fet, la paraula em porta a una altra de so similar, a una mena de parònim: ornitòleg, que a la vegada em condueix al castellà pàjaro –que no pàjara-, que és un pejoratiu que sovint serviria per definir els totòlegs, i així tornem al concepte original en l’ús de la paraula.

La veritat és que jo no tinc res contra els totòlegs i les totòlogues –ni contra els omnitòlegs i omnitòlogues-. Encara més, moltes vegades prefereixo escoltar-los o llegir-los a haver d’aguantar les llargues dissertacions orals o escrites d’alguns unitòlegs –quina paraula em cal aquí?-, que per unes hores o un dia poden passar, però que a la llarga em fan fugir esperitat quan els albiro o els pressento en la més remota llunyania, i m’abstindré de citar noms. En realitat, el que no suporto dels uns i dels altres és la pedanteria –els segons en solen ser més propensos-, i aquest patrimoni és independent i molt pitjor que qualsevol altra característica humana, congènita o adquirida.

Anem a la quotidianitat que es la que m’afecta més i de la qual no em puc deslliurar i deixem de banda els totòlegs culturals, polítics i d’altres menes. Entre els totòlegs –alguns entren en la categoria d’omnitòlegs- que no suporto i amb qui he de relacionar-me cada dia, destaquen la majoria de venedors de les botigues. Un altre dia potser us parlaré en concret dels venedors d’audiovisuals a partir d’experiències recents, però avui em referiré únicament als del supermercat que freqüento. Cal dir a favor seu, i això és extensible a la majoria de treballadors similars, que les condicions de la seva feina no solen ser òptimes i que es dubtós que alguns tinguin estímuls suficients per especialitzar-se, i passarem per alt la seva voluntat de fer-ho. Resulta que el que avui és peixater demà és forner, que la caixera d’ahir la trobo aquest migdia de carnissera i potser més tard passarà a la secció de fruites i verdures...
Doncs bé, ahir vaig tenir una sorpresa tan agradable en el camp dels totòlegs del meu supermercat –i avui una altra en uns grans magatzems que no us explicaré de moment-, que no em puc resistir a fixar-la.
-Una gallega, sisplau (demanar una gallega em produeix un cert morbo des de fa uns dies).
-Se’ns han acabat (devia ser cosa del morbo?)
-Tens alguna cosa que s’hi sembli?
La noia es mira les peces de pa i dubta, després em diu el nom de dos o tres barres que creu que podrien fer-me el pes, però no acaba d’estar satisfeta amb ella mateixa: la seva honradesa personal acaba vencent la seva totologia imposada i necessita manifestar la seva realitat més profunda. Em fa un somriure:
-Bé, la veritat és que no sé si aquestes barres son molt semblants. És que jo normalment no faig de fornera.
Com que jo sí que conec el pa que pasten, li demano una suprema, que no acaba de ser igual al meu pa de cada dia, però hi té una retirada en textura i preu. Em resisteixo a fer-li un petó a la noia perquè temo ser malinterpretat i perquè la separació que imposa el taulell m’ho impedeix, però em reconcilio, molt provisionalment, amb el gremi de venedors i venedores de supermercat abocats a ser totòlegs en contra de la seva voluntat. Agraeixo també que l’encarregat no rondés per allí, perquè hagués perillat el lloc de treball de l’Estrella sud-americana, que a partir d’ara ocuparà per sempre un raconet en el meu firmament particular.