2.1.08

el temps em perd (se'm perd el temps?) (perdo el temps?) (...)

És curiós això de la celebració del canvi d’any: aquesta importància que se li dóna al calendari legislat. Hi ha un espavilat que diu que cal començar a comptar a partir d’un moment determinat i la idea fa fortuna i, apa, tots a seguir aquesta història del temps solar, i deixem de banda la lluna, que brilla menys. Ah, però comptar comença pel número u, de manera que cal establir aquest principi abans del qual la història és més aviat nebulosa. Pel naixement del temps comptable amb precisió no es pot triar un dia qualsevol, de manera que alguns diuen “que us sembla si comencem a mesurar a partir d’aquell dia en què va néixer el fill del fuster; sí, home, aquell que és el protagonista del LLIBRE (S), aquell de qui s’esmenta tantes vegades el seu altre pare i al final va aparèixer i va protagonitzar la darrera part de la novel·la”. És veritat, al final va morir, però els guionistes, davant la insatisfacció dels lectors, el van ressuscitar i a partir d’aquí, tot glòria, i no se’n parli més.

I vet aquí que la idea d’aquest recompte del temps va fer fortuna perquè els promotors del sistema la van saber vendre, de grat o per la força. I el fill del fuster i del Suprem (bonic misteri, el dels dos pares) es va convertir en el número 1. Encara hi ha qui qüestiona aquest principi temporal mesurable i el situa abans o després, però a l’hora de la veritat es veu que són aspectes més aviat ideològics de futur incert. Fins i tot, aquells que tenen una idea vaga o nul·la del naixement del fill del fuster (i de l’altre) compten el temps seguint la pauta antiga i celebren efemèrides que amb prou feines recorden i que van substituir efemèrides encara més antigues, que provenen de celebracions encara més velles, perdudes en el temps i en la investigació de quatre errats de comptes.

I al final, potser algú s’arriba a preguntar què és el temps i, és clar, arriba a la conclusió que aquest és un concepte purament mental, que no existeix més que en el pensament, però que cada dia és més necessari perquè marca les pautes que ens serveixen per recordar quan cal pagar les hipoteques, quan podrem tornar a votar –tan malament com sempre- els nostres representants, quin dia començaran o s’acabaran les nostres vacances, en quin moment cal fer balanços del passat (?) o propòsits pel futur (?) i una pila de coses sense les quals més que humans seríem animals. I, evidentment, vist el servei que fa, no el temps en si mateix sinó la seva mesura, ningú té prou... per qüestionar-lo.

I així ens trobem, fent balanç i concretant propòsits a principis de l’any del Senyor 2008 del calendari gregorià (o és el julià?) i fent veure –qui s’ho pot creure- que som d’allò més moderns i que la nostra divisa porta la paraula escepticisme escrita. Va home, no em facis riure.

Ja m’ha tornat a passar! M’he allargat en la introducció, que, encara que no ho cregueu, se m’ha fet curta, i tallo abruptament sense ni atrevir-me a insinuar que el que jo volia ara és explicar com veig l’any que acaba de començar i resumir-vos que tal m’ha anat l’anterior. En fi, un altre post serà.

2 comentaris:

arsvirtualis ha dit...

Les separacions temporals importants són les que fem cadascú de nosaltres. Prenc referència d'aquest canvi social de l'any perquè és evident que me'l posen al meu davant, però no em deixo influenciar per ell ni molt menys celebrar-lo com si fos el darrer minut que em queda davant d'una metamorfosi que em traslladarà a la felicitat absoluta i a totes les bones condicions vitals. Tot plegat és una altra farsa de les moltes que rondinen al voltant de la nostra existència.

(Ara pensaba si fòra adient desitjar-te bon any... ;). Una abraçada)

miquel ha dit...

No puc afegir res al que tu dius: és així. En tot cas, afegeixo que estic disposat a participar en aquesta farsa si a les persones que estimo no els en sembla, cap de les quals m'ha confessat mai que busca la felicitat absoluta, encara que ...
És clar que pots desitjar-me bon any, com jo te'l desitjo. I ja sé que els nostres anys no depenen dels rellotges ni de les llunes ni dels sols que marquen el temps, sinó de les llunes i els sols que ens il·luminen quan volen o quan els trobem.
Una abraçada.