Trio tres preguntes i tres respostes en cada cas.
Llegeixo una entrevista curta a Eduardo Subirats (filòsof, escriptor, acadèmic), que aquesta tarda, mentre jo escric això, presenta a Laie el seu llibre ¿Què fan els intel·lectuals en temps de destrucció?
-Per què s’anomena a vostè mateix un filòsof paròdic?
-En una cultura com la hispànica, en que no existeix filosofia des que la inquisició va expulsar l’últim jueu, i on ha regnat la ignorància, només es pot ser filòsof paròdic, no és pot ser seriós.
-¿Què fan els intel·lectuals en temps de destrucció?
-La característica del món intel·lectual és el silenci, acompanyat de soroll mediàtic. El pensament europeu és d’un mutisme absolut, una barreja d’estupidesa i covardia, és la tàctica de l’estruç. Estan més dedicats a realitzar festivals literaris i a fer de la cultura un espectacle que el que passa a l’Àfrica que està tan a prop (sic)
-¿Què planteja el seu nou llibre?
-Assistim a un canvi radical de la humanitat, amb conseqüències catastròfiques i un futur incert, però el canvi no ha de ser retòric ni feixista. Ha de despertar una consciència crítica i de solidaritat i reflexió de les minories que encara pensen per si mateixes, però el temps apressa.
També al Periódico, a la darrera pagina, una entrevista llarga a un altre filòsof (i teòleg), Francesc Torralba, que acaba de presentar “els seu llibre més personal”, El sentit de la vida.
- ¿Com? (hem de donar sentit a la vida)
- Conjugant verbs que donen sentit al present. En la societat de masses sobretot es conjuga el verb consumir. Donar sentit a la vida és atrevir-se a conjugar altres verbs: passejar, conversar, mirar, acompanyar, estimar. Però ens centrem a consumir, una activitat que no omple i que genera noves formes de dependència.
-Home, tampoc cal arribar a aquest extrem...
-Recomano l’exercici (de viure com si el dia d’avui fos el darrer). Viu el dia d’avui com si fos l’últim. No deixaràs de dir les coses que hagis de dir. No deixaràs de mostrar els afectes que hagis de mostrar o de retrobar-te amb els éssers estimats. No deixaràs d’escoltar música o llegir els poemes o contemplar el que pot embellir aquest dia.
-¿I la vida en si mateixa no és bella?
-La vida per se no és bella: a la vida hi ha bellesa, però també hi ha molta lletjor; hi ha bondat i maldat, i buit. L’antídot del buit no és l’evasió ni el fàrmac, ni el bufó que entreté, sinó l’aposta per l’autenticitat. O sigui, viure d’acord amb el jo. Una persona viu autènticament quan intenta fer de la seva vida un projecte personal. No simplement una rutina per cobrir les necessitats primàries, cosa que hem de fer tots, sinó que intenta fer de la seva vida una obra d’art. No admet que la seva vida tingui un guió escrit.
Possiblement no llegiré cap dels dos llibres, però en cas de decidir-me no tinc cap dubte sobre quin m’interessaria més, molt més. Ei, cadascú és ben lliure de fer la tria que més li convingui.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
Així d'entrada, jo m'inclino clarament pel segon. De totes maneres, viure cada dia com si fos l'últim em sembla una mica estressant. Té punts a favor, pero tamb´en contra.
Jo no en llegiré cap. D'aquests dos, ep!
I estic amb l'Albert: viure la vida com si cada dia fos el darrer és massa estressant i jo ja vaig sempre amb un coet al cul, només em faltaria això, ara, maremevasenyor!
Felicitats pel bloc.
A mi no em semblen dues opcions tan contraposades. Tampoc en llegiré cap dels dos probablement, però em sembla que m'en refio més de l'ésser humà solidari i compromés que de l'intel.lectual dins la seva torre d'ivori
Definitivament em sedueix el tarannà lúdic del segon... tot i que és utòpic i teóric.
d'altre banda...us crea ansietat la limitació del temps? d'acord, si penses en totes les obligacions i en que tens poc temps - i a més, no pots permetre't un mal rollo el darrer dia de la teva vida. Però també el darrer dia ja no cal patir per l'endemà, i no tens - per definició - més obligacions. És com anar de vacances. Res t'impedeix prendre't el darrer dia amb calma xixa.
en fi.
No ho veig jo com si fós la fí de la vida... si no donant un valor a tot alló del que podem gaudir i posant al seu lloc a tot alló que ens succeeix.
No crec que sigui utópic o teóric, però es clar, tot es pensar si es vol dur a la pràctica.
Sentint la vida, no sent arrossegat per ella... o aixó entenc jo, sobre lo d'estresar-se, doncs home, tot és permetres equivocar-se, aturar-se, cagar-se en tot, si s'escau.
Petons!
Estimades i estimats, ja veieu que no us he volgut condicionar amb la meva opinió prèvia al propi post i que ara e´s el moment de dir la meva encara que sigui una minimització.
Jo, sense cap dubte em decidiria pel primer llibre. Llegir al segon llibre un altre cop el que ens han repetit -i ens hem repetit- tantes vegades amb resultats diversos i que no és més que el que ja sabem (excepte la parida de l'obra d'art)em resultaria força avorrit. En canvi intueixo que el primer llibre pot suggerir noves perspectives d'ànalisi o de contemplació de la societat, del món, que, en darrer terme no és més que una manera de saber quin lloc ens pertoca o desitgem que ens pertoqui més enllà de contemplar-nos davant del mirall (jo m'acuso!)
De tota manera, entenc que és arriscat decidir-se per tres respostes.
(gràcies, jaume, per les felicitacions)
ñeñeñe com t'odío !!
Si es que asobre té raó, tota la raó!
Puc enviarte un memme per fer?
no sé si voldràs, si s'escau o si et sembla adient, jo fins i tot m'agradaría que modifiquesis les preguntes com t'agradessin més.
Petons!!!
M'ho he tornat a mirar, i em torno a inclinar pel segon. Em sembla que em sento bastant lluny d'algunes d eles afirmacions (provocadores?) del primer autor i, en canvi, m'inetressen més les del segon, tot i que no me les apliqui al cent per cent (reconec que no he llegit massa sobre el "tema" i que la lectura i comprensiño de la filosofia, sovint, em costa).
Publica un comentari a l'entrada