7.3.09

cel d'àngels naïfs enfosquit pels fanals

Arribo vint minuts abans de l’hora de tancament. Truco al timbre del primer segona i espero. Potser és massa tard. Potser no m’han sentit. Potser ja no és el temps. No sé si tornaré a veure els angelets innocents, o no tant, ni les verges acolorides d’Ocaña en la seva darrera casa que ja no vaig conèixer.


Quin desig m’ha portat avui fins aquí? Quins reflexos del passat buscava en aquesta inútil peregrinació? Qui queda dels d’abans? Veig alguna vegada Nazario. Què se n’ha fet de Camilo? Els altres...? Pocs.

La Rambla és una ombra d’altres temps amb turistes que mengen Paellador i imitacions dolentes. El somni s’esvaeix en travessar la plaça de Catalunya. Les llums no deixen veure els àngels del cel. És el que toca.

7 comentaris:

rhanya2 ha dit...

Jo també passava per aquí aquesta matinada, però només hi passava. I he evitat la Rambla. Com tu dius, els turistes hi mengen Paellador i això no és gens glamuròs. L'Ocaña sí que n'era.

Violeta ha dit...

Ai, els turistes, que no saben el que és bo. Quin escrit més sentit...

Però no tens temps fins el dia 13?

Molts petons.

Francesc Puigcarbó ha dit...

en el fons Ocaña també era un turista, però amb sentit. Fa temps no baixo a Barcelona, ja no la reconec i sincerament no m'interessa massa. Ha mort d'exit i mala planificació

miquel ha dit...

Encara tinc esperances -poques-, Violette: Hi passo i m'hi aturo perquè queden vestigis, ni que siguin mentals.

Tinc temps, violeta, però va ser un rampell sense reflexió. No ho tornaré a intentar.
Petons.

Potser era un turista al principi, Francesc, però s'hi va quedar i va ser una part de la Barcelona de l'època, de la Barcelona de sempre.
No creguis, Barcelona és diversa i gratificant encara, per això hi vivim. Barcelona és aparador i interiors i ens continua agradant. Barcelona és casa nostra.

rhanya2 ha dit...

Certament, Barcelona és casa nostra i ens agrada. I la Rambla, també...

Francesc Puigcarbó ha dit...

S'ha de saber trobar els llocs, de tant en tant vaig a veure la meva tieta que està al convent del carrer Elisabets, i malgrat el moviment és encara un remell de pau colorista i colorid que manté el seu encant.

miquel ha dit...

No podria ser d'altra manera, Violette, malgrat tots els malgrats.

Ho veus, Francesc. Barcelona són tantes, atntes, coses, petites i grans. Una altra cosa són els vistges precipitats dels turistes... i també l'ajuntament.