7.4.09

Mari Trini

Companyia intermitent, la de Mari Trini. Avui la torno a recordar i a recordar-me.

6 comentaris:

Violette ha dit...

Feia un efecte especial veure-la a la tele de l’època en blanc i negre amb olor de franquisme per tot arreu i ella, tan afrancesada, tan ambigua, un punt críptica... Semblava com si els del règim no la calibressin bé.

F.Puigcarbó ha dit...

NO M'HAVIA ACABAT DE FER MAI EL PÈS, i no dic que no m'agradés, però com estava a mig camí entre l'autenticidad i la comwercialitat...potser era per aixó.

zel ha dit...

Gairebe la tenia oblidada, sí que recordo una sensació de feblesa que em transmetia, aquell posat de boca que no sabies ben bé si era resignació o tristesa...pobreta. tan jove...

pere ha dit...

Curiós, amic i amigues, part del que dieu és el que jo també penso. La majoria de nosaltres l'escotàvem però ens era difícil situar-la. Algunes cançons magnífiques que no sé si mai van tenir fans convençuts. Per què?

Príncep de les milotxes ha dit...

Potser fou el preu d'anar a la seua. En qualsevol país, "anar cadascú a la d'ell", té un preu; La mateixa progressia no t'ho perdona. És el preu de la llibertat, de no enlairar cap bandera, de creure la veritat que remou l'impuls de les teues cristalines cèl·lules.
Beneïda sigues, llibertat!

pere ha dit...

Sí a la llibertat i a la individualitat lliure, príncep; però en el cas de la Mri Trini no sé ben bé per on anava l'assumpte. Tant de bo sigui com dius.