les novetats de Sant Jordi

Segueixo les tradicions del territori sempre que s’acostin a la meva sensibilitat i no em suposin un esforç considerable. Per sant Jordi compro i regalo el llibre (llibres) i la rosa (roses). No m’importa que el costum sigui relativament nou, que les roses hagin perdut el seu perfum i que la compra d’un llibre suposi una petita odissea en què un ha d’obrir-se pas entre la marea fluctuant i imprevisible d’una humanitat decidida a arribar a bon port, tot i que el trofeu aconseguit a la parada o la llibreria de torn de vegades no respongui a les il·lusions inicials. Tothom sap que el dia de sant Jordi és el pitjor per comprar un llibre, però als mariners sense graduació no ens importa, perquè el que volem és participar de la festa, sumar-nos a l’alegria col·lectiva i desinteressada, a la complicitat que no entén d’edats, creences i condicions socials, que aquí, com arreu, es produeix tan poques vegades i que alguns –sembla mentida- ens volen aigualir amb consideracions particulars i interessades que just en aquestes dates no vénen al cas.

Bé, tot molt bonic, però jo, avui, a dos dies de la festa i per primera vegada en anys, encara no tinc cap llibre clar, de fet ni clar ni obscur; i tothom sap que per sant Jordi, com diu el refrany, ni remenar ni triar, sinó directe al gra. Què em compro? Què li compro? No ho sé. Les novetats que han anat apareixent als diversos mitjans, blocs inclosos, m’han agafat distret i distant. Per altra banda, això de les novetats és un concepte que es presta a l’equívoc, si no a la confusió, començant per la mateixa simplicitat del diccionari (2 f. [LC] Cosa nova, apareguda, introduïda o originada de poc, especialment una obra literària, un gènere, una mercaderia. Aquest llibre és una novetat. Les darreres novetats. Botiga de novetats. (Diec)) i continuant per la publicitat subtil o grolera de les editorials i altres agents literaris directes o encoberts que estimulen el lector a partir de la definició deficitària del diccionari. I la qüestió és que, quin valor té un llibre acabat de publicar que hem llegit cent vegades amb les paraules més o menys canviades i sovint més ben col·locades? Per què hem de comprar el llibre d’un semianalfabet simplement perquè surt a la tele amb una assiduïtat insultant? Què cony ens importa la intimitat elemental i maldestra que vol compartir amb tot el país el senyor que es va lligar una editora en tarda de pluja? I aquest que diu que m’explicarà la història de la catedral i no és capaç d’explicar-me res de la història de l’Esglèsia? I...?

Evidentment, un sempre aspira a llegir alguna novetat, tot i que això no li garanteix absolutament res, però ni la definició del Diec sobre el terme ni la publicitària l’acaben de convèncer. Un, en tot cas, està relativament d’acord amb la quarta accepció de novetat del vell i estimmat DCVB (4. Cosa que sorprèn perquè no es veu o no ocorre ordinàriament...) Un sap que allò que el sorprèn en literatura no és necessàriament el que s’acaba de publicar sinó el que tot i tenir molts o pocs anys llegeix per primera vegada i el captiva incondicionalment, li crea un interès absorbent, li produeix un plaer inesperat, li fa entrar ganes de no arribar a la darrera pàgina, el fa reflexionar, li produeix un sentiment de complicitat, li demostra, una vegada més, que les paraules i la seva distribució tenen una màgia que només alguns són capaços d’executar. En definitiva, un creu en les novetats intemporals que es troba de tant en tant. Un sap que hi ha vegades que la novetat, és a dir, la sorpresa, fins i tot pot aparèixer en un llibre que ja ha llegit i que de sobte es presenta amb matisos nous, amb noves perspectives. És possible trobar tot això, algun bri de tot això, en les noves novetats? És clar que sí, sinó ja podríem plegar, però un, modestament, es recomana i recomana no deixar-se portar excessivament pels cants de sirena de les obres encara amb la tinta fresca de la primera edició i un s’autocompromet també a fer l’esforç de buscar en les belles novetats que encara no han passat pels seus ulls sigui de l’època que siguin. I ja sé que sabem que aquest compromís no és fàcil, i tots sabem per què.

D’acord, molta retòrica i jo encara continuo sense cap tria per sant Jordi. Ja se sap, parlar és fàcil –i ni una recomanació-, el que costa és trobar i decidir-se. Que dura la tasca del lector!