21.4.09

dels crancs

Quan a casa feien sopa de peix, sempre estava atent que acabés de bullir la morralla per aprofitar el peix ja al colador, encara calent i sovint molt espinós, que em menjava amb deliri. M’encantaven els crancs: el ritual d’obrir-los la closca i anar aprofitant la poca carn que tenien. Els crancs petits, a casa, no servien per a res més.

Fa uns mesos la mar em va passar un receptari de cuina algueresa molt ben editat amb les fotogrfies de rigor que després no es correponen amb el que a tu et surt. Les receptes estan en català de l’Alguer, en italià i en anglès. És un plaer poder llegir en alguerès –no sé fins a quin punt es correspon amb la llengua parlada- i aprendre que allà hauria de dir tòtanos en lloc de calamars (i que sembla que algú de’ls deu menjar crus: “Los tòtanos són bons vius vius i a la tarda...” –no sé si aquí algú els tasta vius); que podria dir polp, incloent la ela que a Barcelona m’assenyala com a vingut de fora; que encara sembla que es fa servir la lliura al costat del sistema decimal... Bé, el llibre, a més d’una larga introducció, conté únicament 23 receptes, moltes fetes, no podia ser d’altra manera, amb productes de la mar, i dues, amb uns crancs que se semblen als que a mi m’agradaven: ensalada de granc i espaguets amb granc. Com que m’agrada la pasta em trio i us trio la segona recepta, una mica més consistent que el salmó de l’altre dia.

Per a quatre persones:
Gr. 500 Grancs d’estany
Gr. 300 Espaguets
Gr. 200 Banya de pomata
Gr. 50 Ceba
dl. 0,2 Oli d’oliva
1 Grill d’all
Pebre morisc
Alfàbrega
Julivert
Sal

Preniu una lliura de grancs d’estany o més, no massa grossos, millor petits, i controlau que siguin vius. Eixucau’ls en algua fresca, traieu les anques, obriu en dos mi posau’ls en una greixonera, amb oli d’oliva, ceba tallada en fi, pebre morisc i un grill d’all. Féwu rosolar a foc baix i quan lo granc diventa vermell adjuniu la banya de pomata i féu coure sempre a foc baix per 15/20 minuts; aromatitzant, si agrada, amb fulles d’alfàbrega i fent atenció a no fer-lo massa concentrat. A part cuinau els espaguets en abundant algua ja salida.
Traieu els espaguets “al dente” i condiu en una vasia amb la banya, adjunint una mitja ambosta de julivert fresc tritat.



Benito Carbonella, Carlo Sechi: La cuina de un temps. Edicions OBRA CULTURAL l'Alguer























Què us sembla? La cuinareu si trobeu els crancs adequats? Em criden l’atenció dos aspectes de la recepta. El primer, una certa crueltat, que de fet no és aliena al tracte amb altres animals que cuinem, sobretot els crustacis; segons entenc a partir del redactat, cal anar obrint l’animal quan encara és viu. En segon lloc, no veig gaire clar que aquests espaguetis, que deuen ser gustosíssims, siguin fàcils de menjar com cal sense unes indicacions complementàries. Com es barreja a la forquilla el cranc i la pasta? Es va traient la carn i es retiren les closques? Aquests dubtes m’han fet enrere a l’hora d’intentar cuinar aquest plat. De fet, no veig altra solució que anar a l’Alguer a veure com s’ho fan els nadius.

(I si en lloc de quatre veces, els de Madrid ens donessin un plat espaguetis amb cranc? Això de vendre’s per un plat de menjar no acaba de tenir bona premsa des del plat de llenties bíblic. I a més, al final sempre et quedes amb gana si depens de les almoines)

4 comentaris:

iruna ha dit...

pere...

primer he pensat que proposaves minjar, posant a la boca, els crancs vius-vius. i he notat un pessic al llavi i a la llengua :)

a la recepta, sí que diu d'obrir-los mentre encara són vius, cuinant-los. també les petxines les cuinem mentre són vives. los cargos, no ho sé, que no n'he fet mai.

dels dubtes que tens amb la forquilla... a la foto, los crancs surten dalt de tot dels espaguetis. jo els agafaria, els xuclaria o els prendria amb los dits, i si no me'ls acabés a l'acte, els guardaria en una voreta del plat, combinant mosset de cranc amb forquillada d'espaguetis. com faig amb la paella, que m'agrada minjar l'arròs amb forquilla i el demés, amb los dits (llepant-me'ls després). no intento fer-ho tot amb coberts perquè trobo que ho assaborixo més així.

bona nit, pere

Gatot ha dit...

doncs no em faria res anar a provar-ho a l'Alguer... li proposem a l'Arare?

Montse ha dit...

A l'Alguer és molt típic menjar spaghetti amb marisc. Si mai hi vas, que te'ls facin al Vecchio Mulino, al carreró Don De Roma a la vora del bastió. Una meravella i molt bé de preu. També te'ls recomano amb bottarga.

Em fan ganes d'agafar un Ryanair. Gràcies a Déu (o a qui sigui) per llocs com l'Alguer!

pere ha dit...

No siguis mentidera, iruna, segur que abans li has arrancat les pinces :-(
Sí és clar, podria actuar com dius, però penso que una de les gràcies dels espaguetis és que queden impregnats del material que els dóna sabor. Que no ho veig clar, ja veus, que hauré d'anar a l'Alguer, ni que sigui amb aquesta excusa que ja veig que no cola.
(ei, sobre la paella, com m'agradava menjar-la, al delta, era servida al mig de la taula, amb cullera, i cadascú progressant en la seva banda i formant un triangle fins arribar al mig)
bona nit, iruna.

Li podem proposar, gatot, però ja has vist que no sé si t'ha llegit o ho ha intuït que ha deixat anar que fa dos anys d'un aniversari d'un altre aniversari... I de veritat que ja m'agradaria arribar-me a l'Alguer amb "el blauet".

Prenc nota de les teves recomanacions, Montse. Veig que l'Alguer et té robat el cor i d'altres sentits. A veuer si algun dia em decideixo, ja fa temps que ho penso.