6.4.09

treball de recerca en fase d'elaboració final: la tarantel·la.

Com que m’agrada molt la tarantel·la i ara tinc una mica de temps, he decidit anar més enllà de la música en si mateixa i investigar els orígens i l’evolució del gènere. Normalment quan un vol aprofundir en alguna cosa sobre la qual té una idea molt vaga procura assessorar-se a través d’un expert que li marqui les pautes a seguir i li recomani una bibliografia i, si s’escau, com en el cas del ball que ens ocupa, li suggereixi un treball de camp. Això era abans, ara n’hi ha prou a submergir-se en els múltiples enllaços d’internet plens d’especialistes de tots els països i amb informacions molt més actualitzades que les que es poden trobar en els papers que encara guarden les biblioteques. El primer pas consisteix a anar recollint material (sempre per internet), no tot perquè el procés seria interminable, sinó el que per raons misterioses presenta Google en les seves primeres pàgines. A continuació cal fer una tria. Posteriorment s’organitza el material segons la hipòtesi de treball prèviament establerta que ha proporcionat el mateix Google. Finalment es redacten els resultats, sempre provisionals, i s’inclouen les conclusions, també provisionals.

Abans de res, cal començar amb la definició del mot que donarà títol al treball: tarantel·la.


1 f. [LC] [JE] [MU] [AN] Dansa popular napolitana i andalusa de moviment molt viu.
2 f. [LC] [JE] [MU] Música amb què s’acompanya aquesta dansa.


Comencem a descartar, i ens centrem només en la dansa i la música napolitana (el diccionari hauria de dir que la dansa i la música solen tenir una lletra, els ho perdonarem). A continuació mirem d’ampliar el concepte a partir de l’enciclopèdia de les enciclopèdies, la Viquipèdia (en versió italiana):

Con il termine tarantella, vengono definite alcune danze tradizionali prevalentemente dell'Italia meridionale, e le corrispondenti melodie musicali, che sono prevalentemente in tempo veloce, in vario metro: le varie tipologie hanno una metrica dei fraseggi melodici e ritmici in 6/8, 18/8 o 4/4, sia in modo maggiore che in modo minore, a seconda dell'uso locale.

La prima fonte storica risale ai primi anni del XVII sec. e sin dal suo primo apparire il ballo è legato al complesso e rituale fenomeno del tarantismo pugliese

Nel XIX sec. la tarantella è divenutao uno degli emblemi più noti del Regno delle Due Sicilie ed il suo nome ha sostituito i nomi di balli diversi preesistenti di varie zone dell'Italia meridionale, diventando così la danza italiana più nota all'estero.

Com que aquí es traca de fer un resum amb finalitat publicitària i divulgativa, no cal seguir tots els passos que porten a l’elaboració del treball i a les conclusions i n’hi haurà prou amb alguns dels punts més importants, controvertits o curiosos.

Sembla que en el seu origen la tarantel·la devia ser una ball que tenia per finalitat desfer-se del verí que la picada de les tarantu·les –d’aquí el nom i el seu ritme frenètic per expulsar-lo o bé per mantenir-se en forma-, tot i que en la Enciclopedia de la guitarra s’al·ludeix a l’origen del nom relacionant-lo amb el de la ciutat italina de Tàrent (en italià Taranto).

De la mateixa Enciclopèdia copio aquest text que em sembla força interessant per a la meva síntesi final:
La danza de la tarantela, era un baile medicinal. Hasta muy entrado el siglo XX, en Sicilia y en Aragón, persistía la costumbre de danzar la tarantela con el fin de curar los efectos producidos por la mordedura de la araña. Dice Covarrubias, en el Tesoro de la Lengua Castellana (1611), que la mordedura de la tarántula "se cura al son de instrumentos, porque el paciente, moviéndose al compás del son, disimula su mal". La tarantela ritual y simbólica, iba acompañada de músicos terapeutas que realizaban un "rôle" muy importante durante el curso de esta ceremonia; eran estos mismos terapeutas los que se encargaban de hacer bailar al "tarantulado" por los siguientes tonos: LA mayor, RE mayor, Re menor y La menor. El grupo de músicos estaba integrado por un guitarrista, un tocador de bandurria, un violinista y un acordeonista.

Prescindirem de les versions cultes del ball, com la coneguda La danza de Rossini que podeu escoltar aquí en la veu de Pavarotti, i recordarem que a Itàlia es conserven diverses modalitats de tarantel·la: napolitana, del Gargano, siciliana, molisana, lucana, i la meva preferida, la calabresa.

Deixarem de banda altres aspectes força interessants però que aquí no tenen cabuda per raó d’espai i passarem ja a alguns punts de les recomanacions i conclusions finals, tot i que el meu treball encara es troba en fase d’elaboració i no descarto, com he dit més amunt, incorporacions i canvis significatius.

1. Cal investigar la situació de la tarantel·la en terres de parla catalana en l’actualitat (alguns grups la continuen interpretant amb finalitat més lúdica que medicinal –les farmàcies han fet molt de mal al folklore en aquest cas).
2. Tots els balls tenen la finalitat, entre altres, d’exorcitzar els dimonis o altres mals esperits del cos o de l’ànima. Des d’aquesta perspectiva, la tarantel·la és la mare de gairebé totes les danses.
3. Els meu treball de camp sembla confirmar la darrera hipòtesi del punt anterior. Existeixen en l’actualitat infinitat de balls que sota altres noms no són més que tarantel·les evolucionades i adaptades a les particularitats de diferents cultures (aquesta és la meva gran troballa). Per tal de confirmar el que dic presento un document que he penjat a You Tube amb la finalitat que pugui ser consultat per futurs investigadors en què es demostra sense cap dubte la varietat d’interpretacions (quina interpretació més estranya la dels irlandesos) d’una mateixa música (la lletra i només una de les actuacions corresponen a la tarantel·la primitiva –convenientment mixtificada-, concretament calabresa).



P. S. Dos detalls: Si trobo una acadèmia de danses tradicionals on ensenyin a ballar la tarantel·la calabresa, potser, prèvia visita mèdica per veure si estic en condicions físiques, m'hi inscriure, encara que potser només em cal seguir els meus instints.
Espero que cap alumne de batxillerat afegeixi aquest post en l'apartat bibliogràfic del seu treball de recerca sobre la tarantel·la, que tot podria ser.

3 comentaris:

iruna ha dit...

però, pere, per-,però... què al·lucinant! un vídeo fantàstic!

tot este trosset de treball de recerca... genial!

i m'ha fet molta il·lusió trobar-hi també els balladors de jotes, tarantel·lejant

(ahir al migdia vaig escoltar a radio 3 una entrevista amb CARLES DENIA i les cançons i músiques que fa en un disc nou de música tradicional. me sembla que t'agradaria molt. parla bastant com natros, o natros com ell)

una abraçada :)

Violette ha dit...

Mira't això, Pere. Crec que t'agradarà :
http://www.youtube.com/watch?v=9GDefu_6eAE

Un TdR molt interessant, el teu. Tant de bo alguns alumnes tinguéssin la meitat del teu interès amb el tema que escullen...

pere ha dit...

M'agrada que t'agradi, iruna. Si trobo l'acadèmia i me'n surto afegiré la meva actuació al vídeo... Ai, he de trobar una parella...
Vaig a veure si trobo alguna cosa de Carlos Denia. Ja et diré. Hem de reivindicar les parles i la seva escriptura dintre d'un ordre.

És que els tema s'ha de sentir, violette ;-)
Em va agradar la tarantel·la gitana, però no la podia incloure per raons d'estil: massa genuïna. T'has fixat que moltes tarantel·les les ballen hongaresos o romanesos? Un gran camp d'investigació.