Fa uns dies vaig enviar els meus refranys a Víctor Pàmies. Li afegia un refrany en llatí: “In mensibus erratis in solem non estatis” que és una mena de simplificació més entenedora i d’anar per casa de “In mensibus erratis non ad solem aponatis”, és a dir, “en els mesos que tenen erra (de setembre a abril) no t’estiguis al sol”; ja sabeu, per allò dels contrastos de temperatura que et poden produir un bon refredat. Li comentava alguna cosa així com que considero que a la fi el llatí no és res més que un català antic, i ara afegeixo que encara el parlen alguns immobilistes i el clergat. No sé si colarà la cosa.
De fet, a mi el que m’agradaria és ser inventor de refranys i poder comprovar un dia que alguna de les meves creacions, sempre fonamentades en l’experiència viscuda o observada, es diu en un poblet perdut en la natura i es considera una mostra de saviesa ancestral que té un origen llunyà en el temps, de quan es parlava molt i es llegia poc.
Sense posar-m’hi gaire, se m’acuden alguns refranys més o menys localistes als quals no sé si es pot trobar gaire utilitat. Per exemple: “Faci sol o faci lluna, no et deixis mai una engruna”, o “Quan arriba el vent de dalt (és a dir, el mestral), ja no queda ni un pardal”. En aquest, una mica críptic, caldria ser un expert en meteorologia, ornitologia i potser agricultura per saber-lo aplicar, però segur que trobaríem algun entès que l’explicaria amb tota propietat. En aquest darrer és veuria clarament la finalitat, però en canvi es desconeixeria el personatge, tot i que quedaria clar que en algun lloc fou conegut per la seva extraordinària longevitat: “Cada dia un bon raig d’oli i viuràs més que Diloli.” Hi ha refranys on apareixen noms propis de persones no identificables o identificades?
Si convingués també podria fer refranys més moderns. Per exemple: “Qui pren massa cocaïna, no s'adona que s'arruïna.”. Refranys sobre la tele, Internet, la informàtica, els premis literaris, etc. Al principi la gent desconfiaria d’aquestes modalitats, perquè el que volem són sentències de provada solvència, però amb el pas del temps... Per cert, em pregunto si es poden datar els refranys.
En resum, que trobo que ser inventor de refranys ha de ser una feina interessant, agradable i agraïda, honesta. Per als més ambiciosos té sobretot dos inconvenients, que el teu nom no passa a la posteritat i que es tracta d’una activitat sense ànim de lucre.
Va, envieu els vostres refranys a Víctor i, sisplau, mireu de no intentar fer-li passar alguna sentència de collita pròpia encara que us considereu capaços de millorar la saviesa popular, cosa que és molt possible.
Addenda
Quants als refranys moderns, crec que per assegurar el seu pas a la posteritat han de ser una mica reaccionaris, contraris al progrés, com molts dels antics; han de tractar un tema d’actualitat (i de futur) que divideixi sectors socials, ideològics o territorials, que creï enfrontaments, encara que sigui de forma desigual; han de procurar fer una mica de por, fins i tot tenir tendència a l’apocalipsi; han d’intentar generalitzar però singularitzar al mateix temps (res de plurals inicials)... Estic segur que els lectors sabreu trobar més requisits a partir de l’exemple que cedeixo a qui el vulgui fer servir: “Cementiri nuclear, bona vida i mala mort.” Evidentment, amb “bona vida i mala mort” o, encara millor, “mala vida i pitjor mort” es poden fer múltiples variacions.
MEMORIA, VACUNA CONTRA EL POPULISME
Fa 39 minuts
6 comentaris:
estàs fet un artista! crec que si vols que els teus refranys passin a la posteritat (com bé dius, sense signatura) ho tens fàcil: els has d'anar fent conèixer aquí al blog.
jo no et puc prometre gaire cosa, perquè amb la meva memòria! :-) però entre tots els teus lectors, els refranys faran camí cap al futur!
Per coherència política caldria intentar recuperar, no pas el llatí, sinó les llengües anteriors esclafades per les milícies imperials i imperialistes.
Posats a evocar llatinòrums el primer que em ve al cap és aquell de 'quod natura non dat...' Ara bé, no sé si esmentar Salmàntica no estaria mal vist.
No hi ha març que no marcegi ni blogaire que no refranyegi.
pensa que tots els refranys tenen el corresponent que el contradiu, que la saviesa popular és saviesa perquè mai no l'erra, o sigui que ja t'estàs espavilant ^^
Jo tenia una llista de quatre refranys inventats, que li volia colar al Pàmies a veure si hi queia. Al final vaig pensar que s'ho prendria malament, i potser quedarà en un post dedicat a refranys apòcrifs. A mi, la veritat, em semblen una forma d'expressió curiosa però poc interessant, i que sol reduir les qüestions a una perspectiva terriblement simplista.
És veritat, kika, que som uns desmemoriats, però queda constància de la nostra memòria en els apunts que anem escrivint.
Ara passaré per casa teva a veure si has fet publicitat d'algun refrany :-)
Per coherència cultural potser sí, Júlia, però per coherència estrictament lingüística més enllà del llatí hi ha la ignòrància i el caos, al menys en el meu cas.
Espero que el refranya del que la natura no dóna, no sigui una insinuació al meu apunt :-)
No trobes que no estaria malament inventar refranys?
Certament, Clidice. Se m'acut en castellà -carències personals- . A quien madruga Dios le ayuda pero no por mucho madrugar amanece más temprano.
T'invito a refranejar, que no és bo que un s'espavili sol.
Jo també vaig tenir temptacions, Lluís, ja ho veus, però vaig pensar que en Víctor, que prou enfeinat està, no mereixia la jugada, encara que...
Home, jo trobo que la gràcia dels refranys es troba precisament en la simplicitat que aconsegueix dir en quatre paraules històries o anècdotes que d'altres, jo el primer, intentem compartir d'una manera més o menys enginyosa amb no sé sap quantes.
El que es troba un fent cerca arqueològica per internet!
Al seu moment se'm va passar absolutament aquest escrit, tot i la menció personal.
Què puc afegir a quatre anys vista? Que jugar amb els refranys segueix sent un vici prou estès i que no seré jo qui excomuniqui ningú per aquestes praxis. :)
Publica un comentari a l'entrada