nomenclàtor urbà: plaça de Jaume Sabartés

Qui coneix la plaça Jaume Sabartés? Hi ha vegades que et perds en un lloc desconegut sense esperar res, només perquè has llegit que potser t'agradaria anar-hi. Et trobes una plaça dura, petita, amb unes palmeres marginals civilitzades, que no porta enlloc, on avui han col·locat unes cadires de fusta i han muntat un escenari. Fosqueja i amenaça pluja, i un helicòpter dels mossos et sobrevola, vigilant no saps ben bé què ni amb quina intenció. Saps que les places, a diferència dels carrers, són llocs de trobada, d'intercanvi, de calma i d'esclats, omnidireccionals. Però encara no saps què serà, ni com.

T'asseus i vas mirant. A la teua esquerra, un, dos, tres, quatre, i més una mica enrere; no saps si miren el cel o s'examinen ells mateixos; no saps si estant absents o concentrats. Vas fixant-te en les darreres proves de so i de llum. Comença la festa que presenta Pallasso Manchego. Vas entrant en el joc. Surt Saul Williams i et deixes emportar pel ritme i la força de les seus paraules -hauràs d'aprendre anglès- , potser en parlaràs més endavant. Puja Marçal Font (més tard sabràs que és llibreter de vell a Badalona i que té un bloc) i escoltes embadalit la seua paraula i saps que ara la plaça és el centre del món i et preguntes per què ignoraves els seus versos i com és que els poetes... Deixem-ho estar. Demà, des de la distància del temps que s'allarga i s'arronsa segons com vas, potser opinaràs -ja no en segona persona- sobre el que has vist, has escoltat i has sentit. Ara et limites a compartir, precipitadament, l'instant, menys de tres minuts segons marca la llei, amb la sensació que difícilment arribaràs a transmetre com era la plaça, perquè les places, com els carrers, com les ciutats, com els versos, s'han de viure, si pot ser, en companyia; i quan cal has de fugir-ne...