14.5.12

poetry slam

Ahir vaig deixar un avançament de la sessió de Poetry Slam en la veu de Marçal Font, el meu preferit de la primera part del combat incruent entre els vuit participants en la vetllada. Continuaré, però abans cal que digui alguna cosa sobre les regles del joc per si hi ha algun ignorant com jo que no sàpiga de què va la cosa.

Una trobada de Poetry Slam (remeto a Wikipèdia -em sap greu no poder fer-ho a la Viquipèdia- per a més informació) consisteix en una competició en què diversos poetes, suposo que sovint sense llibre publicat, pugen a un escenari i reciten durant tres minuts un poema. Qualsevol transgressió del temps establert penalitza o desqualifica. Hi ha un jurat que s'encarrega de puntuar les intervencions en què -imagino- es té en compte la qualitat del text, però també la força i la convicció dels participants. Quant al jurat, la gràcia (o la desgràcia, podrien pensar alguns) és que el formen membre del públic triats a l'atzar. En el cas d'ahir, per exemple, el presentador, abans de començar les actuacions, va preguntar quins espectadors volien jutjar; es van alçar unes quantes mans i cap als llocs que ocupaven els jutges entusiastes es van llençar unes petites pilotes; qui les recollia ja era membre del jurat i tenia dret a una pissarra on aniria apuntant la nota després de cada recitat (les dues notes extremes, major i menor, no comptabilitzaven en la mitjana). El procés em va semblar un exercici de democràcia incontestable que ja ens agradaria que s'apliqués no només en la poesia, que també, si no en moltes altres manifestacions de la nostra vida.

Per raons que no vénen al cas, vaig marxar abans de començar la segona part, encara que m'hagués agradat quedar-me fins al final, no tant per veure el guanyador o la guanyadora -qui va ser?-, com perquè, a diferència de moltes lectures poètiques en què la saturació de versos m'acaba distraient i arriba un moment que desconnecto, la dinàmica dinàmica em permetia un seguiment despert i un interès que per a sorpresa meua no va decaure en cap moment. Si em llegeix l'Anna Ballbona, he de dir-li que em sap greu que s'ho perdés.

I la qualitat dels textos? Bé, ja m'agradaria trobar la vitalitat, la varietat, el ritme, la modernitat, la visió íntima i la visió social -la qualitat- en molts dels poetes que llegeixo en els llibres que es publiquen. Demanar que els poetes dels llibres, a més, recitin el que senten tal com ho senten -o el que veuen tal com ho veuen-, és un atreviment que no goso fer explícit perquè entenc que una cosa és el pensament i la paraula -i el paper- i l'altra la seua manifestació en veu alta, l'apassionament o la intimitat davant del públic. I tampoc no em plantejaré perquè no hi ha slams en català, encara que estic segur que algú em sabria respondre.

Avui que és dilluns i la gent necessita una mica d'empenta per començar la setmana, em sembla que tinc l'obligació de deixar una petita mostra de la sessió del dissabte, fins i tot de les paraules i els gestos de Saul Williams, que em va fer venir ganes d'aprendre anglès immediatament, ni que fos en la modalitat americana. Sento que la mostra d'estímuls no sigui més completa, però gravar i escoltar no sempre és fàcil i la voluntat de servei té un límit.





P. S.: Ens veiem dimarts als jardins de la universitat?

4 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Tota una experiència intensa, intensa... al menys si he de jutjar per la mostra dels vídeos.

miquel ha dit...

Intensa, divertida i estimulant, Carme. Llàstima que no n'he pogut pujar dos més com a mínim, però quan vaig reaccionar ja era massa tard.

Marçal Font ha dit...

Uau! Gràcies company! M'ha fet molta il·lusió llegir-te. Celebro sobremanera que t'agradés tot l'espectacle. Només puntualitzaré que una de les coses que trobo fantàstiques del format slam, a més del dinamisme i el respecte al públic que tenen els poetes com bé dius, és que és plurilingüe. Això vol dir que no hi ha slams en català, en castellà o en holandès. Hi ha slams als llocs, a les ciutats, i hi pot pujar qui vulgui en l'idioma que vulgui. A Barcelona hi ha participants en català, cada vegada més. Jo mateix n'he fet més d'una vegada. I m'entristeix que l'altre dia no n'hi hagués i no puc fer més que entonar el mea culpa, literalment, em vaig rilar i vaig creure que el que vaig fer funcionaria millor aquell dia. Sorry. En dec una.
Gràcies altra vegada! :-)

miquel ha dit...

Gràcies a tu, Marçal, perquè la vetllada, encara que només em vaig poder quedar a la primera part, va ser realment interessant i estimulant, d'una sorprenent qualitat i varietat en la meua opinió. Segur que sempre que tingui l'oportunitat repetiré. Llàstima que ens els mitjans més ortodoxos no se'n facin ressò.
Quant al català, era una constatació que vaig interpretar que una vegada més, malgrat el que diem i volem, en alguns camps sempre anem una mica enrere i ara podrìem entrar en les lectures sociològiques i altres històries que jo no sabria fer.
En resum, que si et trobo (o els trobo) una altra vegada al meu abast, seré com a mínim a tercera fila ;-)