Quan vaig anar (amb Teixidor) a veure Salvador Espriu al seu pis silenciós del Passeig de Gràcia per escriure l'”Homenots” em semblà que era un home superior -vull dir molt més complex- que la llengua que utilitzava per expressar-se. Els treballs, els maldecaps que la llengua li deu haver donat. Espriu és un gran escriptor. La seva adjectivació és divertidíssima, d'una penetració molt aguda, que sembla feta amb una barrina de mitja canya. És un escriptor d'una amenitat permanent, dintre el gènere eixut, que serà difícil de popularitzar...
Josep Pla: Notes per a Sílvia.
Se'm fa difícil, i no, identificar Espriu a través d'aquest petit fragment de Pla, que, estic segur, pensa no només en el poeta sinó també, i molt, en el prosista. Aquesta “barrina de mitja canya” és una sensació que jo he tingut moltes vegades en llegir la poesia d'Espriu, però també en veure'l, en escoltar-lo... Ens han quedat els seus poemes? Alguns força repetits i rellegits; jo crec que més que les seues proses
Bé, tot això són paraules que no vénen al cas perquè únicament, per diversió i per testimoniatge, la meua intenció és recordar la seua figura, la seua veu i un dels seus poemes. Mentre anava escoltant el poema pensava com és que va triar aquest i no un altre, ell que ja en tenia tants que podia recitar en aquella vetllada. No ho sé, és clar. D'aquest poema en va fer posteriorment una interpretació -interpretar vol dir triar un ritme personal- el cantant Xavier Ribalta que ja no es troba fàcilment i que m'ha semblat interessant de deixar aquí. Demà el tercer poema, que tothom ja es deu imaginar de qui és.
Direm la veritat, sense repòs,
Per l'honor de servir, sota els peus de tots.
Detestem els grans ventres, els grans mots,
La indecent parenceria de l'or,
Les cartes mal donades de la sort,
El fum espès d'encens al poderós.
Es ara vil el poble de senyors,
S'ajup en el seu odi com un gos,
Lladra de lluny, de prop admet bastó,
Enllà del fang segueix camins de mort.
Amb la cançó bastim en la foscor
Altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
Anem tancat les portes a la por.
AQUESTA NIT ÉS NIT BONA, I DEMÀ NADAL
Fa 2 hores
7 comentaris:
Sempre m'ha semblat que Espriu és millor prosista que poeta, però em penso que la comparació no fa cap falta.
La prosa d'Espriu, molts cops sarcàstica i cínica, expressa més facetes de la seva personalitat que no pas la poesia.
En canvi, de la poesia se'n poden manllevar consignes: "cisternes seques esdevenen cims / pujats per esglaons de lentes hores". És dita i escrita pontificant: "Ara digueu."
La seva concentració s'expressa a la tomba d'Arenys, despullada, eixuta.
Em sembla un poeta extraordinari i tot i que, sovint, se'm fa distant i críptic, frueïxo de sentir la música de les seves paraules sempre elegants fent emergir una veta de plata desconeguda del nostre idioma.
També em sembla molt bon prosista. Els seus contes són preciosos però s'hi troba a faltar la presència de l'amor com si el volgués ignorar, com si parlar-ne li fes mal.
Salut!
No fa cap falta, Olga, no, però és una consideració a tenir en compte: I a més, del que dius, la prosa d'Espriu és d'una condensació important -em referixo a les narracions- que irradia camins que el lector imagina i completa.
Quant a la seua poesia, que té molt del que dius, té poemes que a mi em semblen ... no sé expressar-ho. Cada vegada que llegeixo:"i guanyo la riba de la nit....", penso en la mare i en els seus darrers anys i no puc evitar l'emoció i una certa ràbia que no explicaré.
És curiós, glòria, és distant i proper, críptic i directe, però en conjunt humanament intel·ligible.
És veritat que sobre l'amor, aquest més proper, aquest de dos -o els que sigui- que s'estimen, a penes es pot intuir alguna cosa, i és tan distant; però sí que té força poemes d'altres amors.
Entraré en un tema aparentment marginal però que es repeteix en el present, com vaig constatar fa pocs dies en un diari que recollia la veu de poetes catalans, les dones ja estaven marginades fins i tot d'aquell món, crec que només n'hi va haver una, al Price, crec que Leveroni. Lsa veritat és que abans no em fixava en aquesta mena de coses però ara me n'adono i és tan evident que m'inquieta.
Sobre Espriu, crec que prosa i poesia en ell són pràcticament el mateix, la prosa és poètica i la poesia sovint és una mica prosaica, no ho sé explicar. I, cert, l'amor, al menys l'amor sexual, gairebé ni surt per enlloc i quan ho fa és digne d'estudi psicològic. No és l'únic, però, hi ha molta repressió interior en aquest tema per part de gent d'aquelles generacions.
Sobre Ferrater, crec que és un personatge excessivament mitificat a causa de la seva vida i tràgica mort.
És veritat, Júlia, la inexistència pública de les dones en aquell món o, més ben dit, el seu segon pla. No hi ha discussió possible.
Quant a l'amor, a part del cas Espriu, ara en alguns poetes passa tot el contrari.
No sé si Ferrater, em refereixo al poeta i també al crític, s'ha mitificat massa, però penso que els seus poemes són del millor que s'escriu i es publica en aquell moment, del que jo conec, és calr, que no és gaire.
Publica un comentari a l'entrada