22.10.12

entre la paella i el gulasch

A les dotze m'ha trucat el marit de la meua cunyada mitjana que havia anat a veure un Meeting Point que li ha semblat decebedor. Hem quedat que em passaria a recollir cap a la una per anar a dinar. Hem deixat el cotxe a l'aparcament subterrani de davant del Palau de Mar (quin país tan curiós el nostre, que es permet anomenar palaus els magatzems comercials) i hem anat baixant fins a la platja, on abundaven els surfistes que aprofitaven les onades de rebaixes del migdia de cel de cotó i blaus intensos.


Hem passejat pels carrers simètrics de la Barceloneta amb més roba als balcons i més restaurants que a qualsevol lloc de la ciutat i hem tornat al passeig del Borbó que mai no va ser rei. A l'Almirall, tenien reservades les taules buides, així que hem optat per can Costa: una amanida i uns calamars a repartir entre dos i una paella a partir. L'escamarlà i el llagostí, excessivament cuits. Parlem del país i de petites coses de la nostra quotidianitat. Ell fa postres i cafè, jo, que he repetit d'arròs, m'abstinc. Cau un xàfec que a penes dura tres minuts, però que fa acostar els clients exteriors a les taules més protegides mentre els cambres s'apressen a treure les fundes blaves de les cadires; després, el cel agafa un blau encara més enlluernador i els núvols una tonalitat de dibuix de nen idealista. Una parella de brasilers discuteixen el compte amb el cambrer, més tard amb el propietari: una paella per a dos són dues paelles o una paella individual repartida entre dos? Arriben dos agents motoritzats de la Guàrdia Urbana per aclarir els matisos semàntics, però malgrat el meu interès filològic no ens quedem per escoltar els arguments i la conclusió.

Anem pujant, entre gent de totes les races, edats, colors i -segurament- opcions polítiques, fins a les botigues, abans inevitables i ara només una ombra antiga, dels antics porxos. Vora mar fan unes obres que paguem tots i que enriquiran uns quants. Ens aturem més avall a escoltar el meu jazz preferit: hi ha qui balla i tothom sembla content.

En J. em deixa a la vora de casa i continua autopista amunt. Més tard truco a la Joana, que aquest matí ha agafat l'avió cap a Budapest. En J. deu haver trucat la meua cunyada mitjana, però hem quedat que només em diria alguna cosa si hi havia alguna novetat important. Del marit de la meua cunyada gran no en sé res.

El termòmetre marca 8º a Budapest. A casa, a l'exterior, 18. Fa anys que no menjo gulasch; així que li he dit a la Joana que si en tasta i el troba bo, me'n podria portar una mica. Que us hi jugueu que quan torni em dirà que aquí encara fa massa calor per menjar gulasch?

Va: Ei, ei ei...! Una mica de música per començar a animar la setmana.


2 comentaris:

Pais secret ha dit...

Fa un any algú de casa va anar Budapest i en va tornar encantat.Vaig voler fer la gracieta de cuinar-li un goulash (a la meva manera) quan va tornar.Però resulta que allà ni l´havia tastat.
Gràcies per la música, aquests violins tan lleugers ajuden a desvetllar el dia que avui es va despertant mandrós.

miquel ha dit...

A., de moment la Joana -hi he parlat aquesta nit- també està molt contenta.
Quan mengen a l'hotel m'ha dit que tenen dues opcions: sopa i estofat de carn o una altra sopa i un estofat d'una altra carn.
M'ha semblat que la música deixondiria el més adormit :-)