4.10.12

quimera

... anà a l'aventura, Cragos i Límira queden enrere, i les ones de Xantos, i els serrats on, pel centre del cos, treia foc la Quimera, amb la testa i el pit de lleona i la serp a la cua.


Ovidi: Les metamorfosis (llibre novè)



Em miro una altra vegada Quimera, la d'Arezzo i em pregunto, sense preguntar-m'ho ni esperar resposta, de què seria capaç de prescindir per poder passar la mà per la seua espinada inhòspita o pel costellam del seu flanc, o per resseguir lentament amb l'index la corba de la seua cua fins a l'altre cap que potser la seua boca va abrusar alguna vegada...

Diuen que Bel·lerofont va matar Quimera amb el plom fos de la seua llança. Mentida, Quimera existeix i continua espantant els superbs i els incauts, els qui li tenen por i els qui provoquen la por. Quimera, com el drac de Jordi, ha estat sacrificada per la història; potser ja ha arribat l'hora de recuperar-la, de treure-li la llança d'aquelles ferides que se'ns va dir que eren mortals.




P.S. Potser és una quimera aspirar a fer “bones” fotos, però al menys podem tenir el sensor a punt. Els de Nikon -avui tenien poca feina- els netegen a l'FNAC de la plaça de Catalunya de les 12 a les 7,30, fins dissabte. Hauria d'haver escrit aquesta nota a l'altre bloc, però em sembla que per aquí passen més nikonistes.

Encara una altra quimera, la valenciana (i la catalana), molt ben explicada aquí.

Acabo, el qui parlava de quimeres l'altre dia -no feu cas del plural, que devia ser cosa del dia- segurament es referia a aquesta:

4 comentaris:

Pais secret ha dit...

Aquests intents de popularitzar l´òpera fan feredat...La Kimera no feia esclatar cristalls amb els aguts?
Ja veus...tot són estralls quimèrics.Esperem que els nostres siguin els menys possibles.

Oliva ha dit...

QUIMERA...AUTOPIA.....BENEIDES SIAN.

iruna ha dit...

uf... no conec "quimera" ni entenc este post, però m'agrada molt com has dit això de "poder passar la mà per la seua espinada inhòspita o pel costellam del seu flanc, (...) resseguir lentament amb l'index la corba de la seua cua fins a l'altre cap que potser la seua boca va abrusar alguna vegada...".

miquel ha dit...

Ara que ho dius, A., em sembla que sí que era aquesta Kimera.
No sé com anirà el nostre assumpte, de moment un dels aspectes importants em sembla que hauria de ser el ritme i jo vaig venut, no el tinc clar.

Ja veus Oliva, que a mi també m'agraden les quimeres.

És clar que coneixes Quimera, Iruna, jo t'he le presentada, mig descrita i ja veus com l'acarono... i tothom en parla :-)
(els animals d'aabns eren molt divertits)