Observo que a l'hora de concretar -feina inacabable- les seus posicions i propostes en el moment actual, els partits polític a penes fan referència a fets històrics, i quan ho fan és d'una manera vaga, general, assenyalant un període, una data, un nom, i suposant que ja tothom sap tots els detalls dels fets i de l'evolució posterior. De fet, els esdeveniments històrics tenen sempre una importància relativa i una gamma de colors inacabables, encara que en predomini, poc o molt -o moltíssim- , algun. Em sembla molt bé que s'estalviïn referències històriques -i encara se'n deixen anar massa- perquè el que importa, fins quan ja no tens capacitat de tria, és el present i el futur que se'n derivarà a partir de les accions de cada dia.
Deixant de banda l'època medieval, un dels motors dels nostres greuges és el Decret de Nova Planta (en realitat, decrets) de principis del XVIII. Algú pot pensar que a partir d'aquell moment... No, recordar els antecedents històrics seria inacabable. Situem-nos en un moment determinat, el 2 de maig de 1866, un episodi rocambolesc que encara origina debat a la wiki: combat del Callao (veuré aquí). Principis de la Renaixença a Catalunya, set anys de la instauració dels Jocs Florals, primers escriptors romàntics coneguts en llengua catalana, noms importants: Rubió, Milà, Balaguer, Bofarull, Camprodon; F. Pelagi Briz, Conrad Roure...
Trio un poema:
De Espanya una es la bandera,
ses provincias mòltas son;
l'honra toca á cada una
quant guanya aquella per tots.
Som catalans ó andalussos,
gallegos, castellans som,
som viscahins, som navarros,
pero al fi som espanyols.
Los que á sa patria deixáren
pera fer novas nacions,
que de sa sanch renegáren
y escupíren vells recorts
davant de nostra bandera,
l'orgull han baixat y'l front...
¿Que mes li toca á un salvatge?
¡Tart ha sigut, pero fort!
Potencias sense potencia,
pobles sens história al mòn,
rebrechs fugitius d'Europa,
res teniu de vell ni nou.
Paguen, donchs, vostra arrogáncia
devant del nostre pendó
que de son triunfo s'alegran
d'Espanya en tots los recons.
Nobles marins, que tan alt
l'haveu posat ab honor,
rumbejantlo per las ayguas
y pels confins del Nou Mon:
rebeu de tot Catalunya,
que us saluda de bon cor,
l'homenatje, l'entusiasme,
l'afecte y l'admiració.
Que encara, plorant, conserva
memória del fet traydor
que á un de sos fills los salvatjes
vàren fer juntantse molts.
Sembla que encara'l contempla,
ple de sanch ¡pobret! tot sol
defentsantse de la turba
com un héroe fabulós.
Salut, donchs, nobles marins,
que així venjau los afronts:
caigan sobre vostres caps,
llorers, venturas y honors.
Salut intrépit gallego,
Mendez Nuñez valerós:
salut, que'l rey de la festa
has sabut ser aquest cop.
Ab honor dels de ta rassa
has probat que ets espanyol:
saber ta llengua voldria
pera cantarte millor.
¡Salut, héroes de la patria!
May que us insulten de nou,
evoqueu la noble sombra
dels Pizarros y'ls Colons;
però en tan noble memória
no us olvideu, no tampoch,
dels Marquets, Mallols y Láurias
de aquell Roger tan famós
que per l'honra de la pátria
omplí de hassanyas lo mòn,
y al que falte à sa paraula
recordeuli nostre nom;
que si es una la bandera,
las províncias moltas són,
y l'honra es de cada una
quant guanya aquella per tots.
Antoni de Bofarull: Als intrépits marins espanyols, vencedors en América.
M'encantaria fer un comentari d'aquest poema que es mostra tan políticament incorrecte en certs moments, però comprenc que no puc. No sé qui el podria recitar actualment al Parlament; potser Pere Navarro, sense les al·lusions als salvatges i alguns detalls més? És una llàstima que la immediatesa i el ritme actual no permetin incloure versos en els discursos -no fa gaire que alguns es permetien citar poetes- i que tot plegat s'hagi convertit en un ball de xifres. Però no em queixo , perquè entenc que ara és el moment de fer història, no de recordar-la detalladament. A més, els polítics i la majoria de nosaltres, jo també, sempre recordem la història a mitges, segurament perquè els manualets que llegim són més aviat penosos, d'informació parcial, per desconeixement o per interessos.
Bones festes!
Fa 2 hores
2 comentaris:
És vol pensar que mai ens vam sentir espanyols, però això no és cert. Precisament Ramon y Cajal estava sorprès del fet que, quan era metge jove a Cuba compartís carmanyola amb tants combatents voluntaris catalans, absolutament entusiastes de la pàtria i que després, ja de gran, arribés a percebre tanta 'desafecció'. Tot va lligat al prestigi de la pàtria hispànica, en èpoques de decadència manifesta la gent abandona el barco gros si aquest fa aigües i, a l'inrevés, quan les coses van més o menys bé, ni que sigui aparentment, tothom s'hi apunta.
Sempre he trobat absurd fer referència al passat per justificar reivindacions, ens podem donar moltes trompades si hi entrem a fons, en aquest passat. Nosaltres i la resta del món mundial, la tradició s'inventa i la història es reinventa i sovint ho fa el poder, això. O els qui aspiren al poder.
Ja saps, ja veus, que bàsicament comparteixo la teua opinió.
La història és molt interessant, però habitualment en tenim coneixement fragmentaris (alguns no en tenen cap)i els solem deixar anar de forma interessada.
Entenc que es faci referència a fets històrics en el moment present, però per treballar per la independència és suficient la voluntat de fer-ho; en tot cas, l'argument més convincent, com es pot veure i sentir, és el de les peles (ai, els euros); aquest és un argument que sempre sol funcionar, ara més.
Publica un comentari a l'entrada